Llengües d'oïl: diferència entre les revisions

Les '''llengües d'oïl''' (llengua en què «''oïl»'' vol dir «'sí»') és una [[família de llengües]] [[Llengües romàniques|romançosromàniques]] originades en territoris de l'actual [[França]] septentrional, part de [[Bèlgica]], de [[Suïssa]], i les [[illes Anglonormandes]], al [[Canalcanal de la Mànega]].

# ''Langue d'oïl'' és una expressió del francès antic que es tradueix com a ''llengua d'oíl'', (''langue d’oïl (oïl signifie oui en ancien français / llengua d'oïl' significa ''"si"'sí' en francès antic)''. En aquest sentit, seria una llengua del grup de llengües romançosromàniques parlades al nord de França. A partir de la segona meitat del [[segle XX]], hi ha una tendència a usar l'expressió en plural per a distingir una llengua concreta aïllada del grup lingüístic com un tot.

# El terme ''langue d'oïl'' també es pot usar en un sentit històric per referir-se a l'antic francès, per diferenciar-lo de l'altra gran [[llengües gal·loromàniques|llengua gal·loromançloromànica]], l'[[occità]] o llengua d'oc, ja que ''oïl'' i ''oc'' són les paraules per a ''sisí'' en les respectives llengües. El [[llatí vulgar]] va desenvolupar diferents mètodes per assentir: ''hoc ille'' per la ''langue d'oïl'' i ''hoc'' per la ''langue d'oc''. El subsegüent desenvolupament d'"oïl" a "oui" es va realitzar en el francès modern.

La llengua referida habitualment com a [[francès|''francès estàndard'']] és una llengua d'oïl, però els territoris de l'actual França continental han inclòs durant segles grans grups de parlants de llengües d'oïl diferents del francès, així com parlants d'altres llengües romançosromàniques ([[arpità]], [[occità|occità-gascó]], [[català]]) i no romançosromàniques ([[basc]], [[bretó]], [[flamenc occidental]] i [[alsacià]]).

Encara que els diferents estàndards literaris de les llengües d'oïl en l'[[Edat Mitjana|edat mitjana]] podrien haver evolucionat a una situació en la qual cada llengua mantingués el seu estatus al territori en el quequè era parlada, la centralització del regneRegne de França i la seva influència fins i tot fora de les seves fronteres, va tenir l'efecte d'enviar la majoria de les diverses llengües d'oïl a la foscor durant diversos segles. Hi ha dues teories principals per a explicar la preeminència del francès estàndard.

Afirma que el francià (''francien''), la llengua d'oïl de la regió de [[París]] i, per tant, de la cort francesa, es va imposar simplement com a llengua oficial en tot el territori del regne perquè era la llengua del rei. Aquest francià esdevingué la base de la llengua francesa moderna amb el pas del temps. L'evidència lingüística suggereix rebutjar aquesta idea, encara que és citada sovint en llibres de divulgació científica.

=== La teoria de la [[lingua franca|''lingua franca'']] ===

La majoria dels lingüistes que treballen en el tema tendeixen a presentar varietats de la següent teoria següent: el francès imposat per l'[[edicte de Villers-Cotterêts]] per reemplaçar el llatí, no era una varietat particular de les llengües d'oïl, sinó ununa [[llengua administrativa]] generalitzada, obtinguda a força d'eliminar característiques regionals i que era comprensible per a tots, això és, una ''[[lingua franca]]''.

Es creu que aquesta llengua no estava prevista com a llengua nacionalestatal, sinó simplement com una llengua de cancelleria per a temes legals i administratius. No obstant això, el desenvolupament d'una [[literatura]] en aquesta nova llengua va animar alsels escriptors a usar francès més que les seves pròpies llengües regionals. Això va portar al declivi de la literatura en llengües vernacles.

Abans de la [[Primera Guerra Mundial|Primera Guerra mundial]], el francès estàndard no era la llengua primària dels francesos, l'ho eren les llengües regionals, que eren les més usades a casa i en l'àmbit rural. Aquest també era el cas per a les llengües d'oïl diferents del francès estàndard.

A resguard de la influència de la [[literatura francesa]], ha sobreviscut una petita literatura en altres llengües d'oïl. El teatre està ben representat en [[picard]] i ''[[poiteví]]-[[saintongès]]'',; la literatura oral (contes) està especialment viva en [[gal·ló]] (o gal, no confondre amb la llengua cèltica) per exemple, mentre que la literatura en [[normand]] i en [[literatura valona|való]], especialment la del [[segle XIX]], tendeixen a tenir el seu punt fort en poesia i textos escrits.

A part del francès, llengua oficial en molts països, les llengües d'oïl estan en una situació bastant precària. Actualment, el [[való]], el [[picard]], el ''[[lorenès|lorrain]]'' (sota el nom local del ''gaumais'') i el ''[[xampanyès|champenois]]'' tenen estatus de [[Llengües regionals endògenes de Bèlgica|llengües endògenes]] de [[Valònia]].

L'[[anglès]] ha estat molt influït pel seu contacte amb el normand després de la conquesta normanda, i molt del vocabulari adoptat mostra característiques típiques d'aquesta llengua d'oïl. Per altra banda, el francès parlat a [[Bèlgica]] mostra alguna influència del való.

En aquesta llista, s'hi representa la teoria franciana, així com s'ha explicat més amunt.:

* [[Poiteví]]-[[Saintongèssaintongès]]

* ''Paroles d'Oïl'', Défense et promotion des Langues d'Oïl, Mougon 1994, ISBN 2-905061-95-2.

* ''Les langues régionales'', Jean Sibille, 2000, ISBN 2-08-035731-X.