Àixraf Khan: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: les secundaries la > les secundàries la
m Corregit: Tot seguir va > Tot seguit va
Línia 3:
Va participar en la invasió de Pèrsia el [[1721]]-[[1722]]. Quan el seu cosí [[Mahmud Hotaki]] Ghilzay, al que estava enemistat per qüestions familiars, va deposar al darrer xa safàvida [[Sultan Husayn]] i es va proclamar xa a [[Esfahan]] el 1722, Ashraf va retornar a [[Kandahar]] però fou cridat a Esfahan pels caps de l'exèrcit contraris a Mahmud Khan, i va preparar diversos complots contra el seu cosí i fou detingut, però alliberat al cap de poc de la presó per oficials de l'exèrcit que li eren favorables, i amb el suport de bona part dels militars el va enderrocar i va assolir el poder el [[22 d'abril]] de [[1725]]. Mahmud va morir al cap de tres dies ([[25 d'abril]]) oficialment de malaltia però probablement estrangulat, i Ashraf fou coronat l'endemà. Llavors va demanar la restitució dels territoris fronterers annexionats per [[Rússia]] i l'[[imperi Otomà]] darrerament.
 
Com a conseqüència va estar en guerra contra els otomans i contra Rússia iniciades pels turcs la primavera del [[1726]] a l'[[Azerbaidjan]]; per evitar la instal·lació d'un xa safàvida titella, Ashraf va fer matar a Sultan Huseyn que estava presoner a Esfahan (tardor del [[1726]]); després va avançar contra els turcs i els va derrotar a Khorramabad al sud d'[[Hamadan]] ([[30 de novembre]] de [[1726]]) mercès a la [[deserció militar|deserció]] de la cavalleria turca, convençuda per agents afgans de què els sunnites afganesos i els turcs i kurds no s'havien d'enfrontar, ja que l'enemic eren els xiïtes iranians. Es van obrir negociacions de pau que van portar al tractat d'octubre de [[1727]] en què Ashraf va renunciar als territoris que reclamava però fou reconegut com a xa. Tot seguirseguit va dirigir la seva atenció als russos que avançaven per [[Gilan]]; quan es va dirigir contra ells fou derrotat a Langarud ([[1727]]) i va haver de signar la pau de [[Rasht]] (febrer de 1729) que de fet el reconeixia com a xa.
 
Els iranians no estaven (excepte la tribu shahsevan) al seu favor i hi van haver revoltes: entre les secundàries la més forta va aixecar uns suposats descendents dels safàvides a [[Kirman]] el 1726-1728 on fou proclamat Sayyed Ahmad, descendent d'una filla de Shah Sulayman; altres van esclatar a territori dels bakhtiyari i al Belutxistan amb altres pretendents; i la principal la dirigia l'únic verdader descendent safàvida amb dret: [[Tahmasp II|Tahmasp]], únic fill viu de Sultan Husayn, que estava refugiat al Mazanderan que va aconseguir el suport dels caps tribals dels qadjar i dels [[afshar]]. Un d'aquest caps era Nadir Kuli Beg Afshar (conegut per [[Nadir Shah]] o Nader Shah) que va esdevenir el principal cap militar de Tahmasp; l'exèrcit de Nadir va obtenir la primera victòria significativa al ocupar [[Mashad]] l'[[11 de novembre]] de [[1726]], que de fet era independent sota un potentat local, Malik Mahmud al-Sistani. Progressivament els afshar van dominar el nord-est