Lazis: diferència entre les revisions

Els autors grecs no parlen dels laz. El nom ''lazoi'' no apareix fins a l'època cristiana i l'esmenten [[Plini]], el Periple d'Arrià i [[Claudi Ptolemeu]].<ref name=brill>{{Ref-llibre |cognom=Houtsma |nom=Martijn Theodoor |títol=E.J. Brill's First Encyclopedia of Islam, 1913-1936 |url= http://books.google.cat/books?id=Va6oSxzojzoC&pg=PA20&dq=lazoi&hl=ca&sa=X&ei=GuusUceVLrCS7Aa3oYHIAQ&ved=0CDsQ6AEwAQ#v=onepage&q=lazoi&f=false |llengua=anglès | editorial=Brill |data=1993 |pàgines=vol.4, p.20 |isbn=9004097910}}</ref> La seva localitat més antiga fou ''Lazos'' o ''Lazica Vetus'' que Arrià situà a 130 &nbsp;km al sud del Port Sagrat ([[Novorossiski]]) i 180 &nbsp;km al nord de ''Pityus'', el que la situaria a la regió de [[Tuaspe]]. En un passatge obscur, Arrià situa al riu Of la frontera entre els [[còlquids]] (lazes ?) i la Φυαννιχη. Kiessling pensa que els ''lazoi'' podrien ser una fracció dels ''kerketai'' que serien una tribu gerogiana que a l'inici de l'era cristiana van haver d'emigrar al sud pressionats pels ''zygoi'' ([[circassians]]) que s'anomenaren com ''adighei'' (''adzighe'').

Vers el [[140]] apareix al front del poble un sobirà de nom Pacoros, col·locat per [[Antoní Pius]], i que podria ser [[Aureli Pacoros]] d'[[Armènia]], al que hauria estat donat el país dels [[lazes]], o potser un cap local, ja que els lazes en aquest temps reconeixien la sobirania romana. A l'època d'Arrià al {{segle |II}} els ''lazoi'' habitaven ja al sud de Sukhumi i a l'est de [[Trebisonda]] els pobles eren: els ''colchi'' (còlquids), ''sanni'' o ''sannoi'' (sannis/sans o tzans), ''machelones'' ([[maquelons]]), ''heniochi'' ([[heniocs]]), ''zydritae'' (zidrites), ''lazai'' (subjectes del rei Malassus, client dels romans), ''apsilae'' ([[apsiles]]), ''abacsi'' (abacs o abasgues, antecedent dels [[abkhaz]]) i ''saniogae'' (saniges, prop de [[Sebastòpolis (Sukhumi)|Sebastòpolis]] moderna [[Sukhumi]]). Aquestos ''lazoi'' o ''lazai'' van agafar tanta importància que en els segles següents el país de l'antiga [[Còlquida]] fou conegut com a Lazica ([[Lazika]]). En temps de [[Dioclecià]] (284-303) el [[regne del Bòsfor|rei del Bòsfor Cimeri]], Sauromates (seria el fill de Criscorones, que fou rei vers 291-292) va envair el país dels ''lazoi'' i va arribar fins al riu "''Halys''" (que seria un riu del [[Caucas]], ja que la paraula ''halys'' en laz voldria dir "riu". [[Procopi (historiador) |Procopi]] esmenta entre els pobles sotmesos als ''lazoi'' als habitants de ''Suania'' ([[Svanètia]]) i ''Skymnia'' (Lečkhum). segurament el nom de Lazika fou aplicat agafant el nom de la tribu més poderosa d'una confederació de diversos pobles.

Els lazes van esdevenir en part independents a finals del [[segle IV]] quan els romans es van retirar de la zona, però a la [[Còlquida]] els lazes foren tributaris bizantins; els emperadors investien als seus reis que a canvi vigilaven els colls occidentals del Caucas contra la invasió de nòmades procedents del nord. Les tendències monopolistes del comerç bizantí molestaven a la Còlquida i el rei Gubaz I es va aliar als sassànides del que era rei [[Yazdegerd II]]. L'emperador [[Marcià]] ([[450]]-[[458]]) va derrotar el seu rei Gubaz I cap al [[450]]. Gubaz va haver d'abdicar en favor de Tsaté Gobazes.

Els lazes estaven evangelitzats a l'inici del segle VI. [[Justinià I]] (527-565) va restaurar un temple a Lazika que per tant hauria existit ja abans si li calia restauració. Els lazes van enviar després bisbes als seus veïns. La guerra entre [[Justinià I]] i [[Khusraw I Anushirwan]] ([[Cosroes I el Just]]) de Pèrsia a la regió del ''[[Fasis (Còlquida)|Phasis]]'' es va conèixer com a "guerra làzica". Segons Procopi (que acompanyava al general [[Belisari]] en la campanya) els lazes ocupaven els dos costats del riu ''Phasis'', però les seves ciutats estaven totes al nord: ''Archeopolis, Sebastopolis, Pitius, Skanda, Sarapanis, Rhodopolis'' i ''Mochoresis'' i al sur estava deserta i el domini laz només arribava fins a un dia de marxa; en direcció a Trebisonda es trobaven els "pòntics romans" que segurament es refereix als pobles dependents directament de l'imperi, encara que ètnicament fossin lazes o d'altres tribus.

Al {{segle |VII}} el territori al sud del riu devia ser bizantí plenament i al nord hauria pagat tribut al califat musulmà a finals del segle però a la meitat del {{segle |VIII}} els abasgues o [[abkhaz]] es van crear un principat, que després es va unir als [[kartvels]] i al [[curopalat de Kartli]] i a l'inici del {{segle |XI}} van formar el regne de [[Geòrgia]]. La reina [[Tamara de Geòrgia]] va aportar tropes que foren decisives perquè [[Aleix I Comnè]] pogués formar l'[[Imperi de Trebisonda]]; segons [[Nicèfor Grègores]] el nou imperi va dominar a les tribus lazes i còlquides de la Còlquida. El [[1282]] [[Joan II Comnè]] va agafar el títol de "Emperador d'Orient, de la Ibèria i dels territoris d'Ultramar". Ibèria era el nom romà de Geòrgia. El [[1341]] la princesa [[Anna Comnena]] (Anakhutlu/Anatchoutlou) va pujar al tron amb el suport de guerrers lazes. Les cròniques de Trebisonda distingeixen als ''sannoi'' (tzans) dels laz i diuen que els tzans aliats als musulmans (als turcmans) van atacar territori de Trebisonda el [[1348]] i el [[1377]] foren castigats per l'emperador i en endavant cal situar-los al sud-oest de Trebisonda al que fou el sandjak de [[Samsun]] o [[Djanik]] (derivat de [[Tzan]]). Les possessions directes de Trebisonda arribaven segons es creu fins a Makriali mentre que [[Gònia]] tenia prínceps locals autònoms segons l'historiador Miquel Panaret.

El [[1461]] l'otomà [[Mehmet II]] va conquerir Trebisonda. Els laz van entrar en contacte amb l'islam que en els següents anys va esdevenir la seva religió majoritària sota la forma del ''madkhab'' [[xafiïta]]. Encara que no se sap com es va fer la conversió hi ha indicis que l'islam ja havia entrat fins a les regions centrals de Geòrgia com l'[[Akhaltsikhe]], des del {{segle |XIII}}.

El [[1517]] es va crear l'[[eyalat de Trebisonda]] que incloïa [[Batum]]. [[Ewliya Çelebi]] que va passar per la regió el [[1640]], diu que l'eyalat estava dividit en cinc [[sandjak]]s: Djanikha (que podria ser Djanik = Samsun), Trebisonda, Güniye (Gònia), Batum Inferior i Batum Superior. El Lazistan estava governat des de Gònia que estava format pels següents kada: Atina, Sumla, Wiçe o Biçe (Witse) i Arkhavi. Ewliya confon lazes amb lesguis i anomena a Trebisonda com "antic vilayat lesgui". Hadjdji Khalifa enumera els pobles del districte lesgui (de fet laz): megrils (mingrelis), georgians, abkhaz (abazes), circassians i laz o lazes i diu que aquestos darrers són els que viuen més prop de Trebisonda; al sud-est d'aquesta ciutat, a les muntanyes Çepni, esmenta l'existència de turcs que adoren com a deu al xa de Pèrsia (es tracta d'un grup xiïta extremista) que estaven associats (''mushtarik'') als laz. Ewliya Çelebi diu que l'eyalat tenia 41 ''nahiyes'' quasi totes les quals tenien senyors feudals ([[derebey]]s) lazes que van conservar la seva independència de fet fins al {{segle |XIX}}. Al començament d'aquest segle Othman Pasha de Trebisonda va posar fi a l'autonomia dels derebeys de la regió, però un temps després els caps lazes continuaven al poder amb facultats més reduïdes, en almenys 15 feus: dos a Atina, Bulep, Artashin, Witse, Kapiste, Arkhawe, Kisse, Khopa, Makria (Makriali), Gonia, Batum, Maradit (potse Mardidi), Perlevan i Çat. Els tres darrers estaven al Çorokh, darrere la muntanya separant la vall d'aquest riu del Lazistan propi.

Amb la instal·lació dels ''wilayats'' vers [[1867]], es va formar el sandjak de Lazistan que va quedar integrat al ''wilayat'' de Trebisonda; el sandjak va tenir com capital a [[Batum]] fins al [[1878]], quan aquesta ciutat fou ocupada pels russos i va passar a Rize (Rhizaion) que fou segregat del sandjak de Trebisonda (al mateix ''wilayat'' de Trebisonda). El sandjak de Lazistan s'estenia a l'oest de la frontera russo-otomana ocupant una banda litoral d'uns 160 &nbsp;km de llarga i de 25 a 30 d'ample. El sandjak estava dividit en els ''kada'' de Khopa, Atina i Rise, subdividits en 6 nahiyes. [[Vital Cuinet|Cuinet]] diu que els kada eren quatre (el quart era Of) i les ''nahiyes'' 7: Hamshin, Karadere, Mapawri, Wakf, Kura-yi saba, Witse, i Arkhawi. El [[1880]] el sandjak tenia 364 pobles habitats i una població de 138.467 habitants dels que 689 eren grecs ortodoxos i la resta musulmans: lazes, lazes turquitzats, turcs i armenis islamitzats. Els autèntics laz no devien ser més de 75.000.

Pel tractat truco-soviètic de [[1921]] la frontera d'Adjària va tenir una petita alteració deixant a la població laz a la part turca que va incorporar el territori fins a Sarp (a 15 &nbsp;km de Batum), al sud de la desembocadura del Çorokh. Només uns centenars de lazes van quedar dins Adjària. Van agafar fama de bandolers i contrabandistes de la frontera però són un poble molt intel·ligent, hàbils cultivadors i apreciats com a jardiners a les poblacions de Turquia oriental. El seu ofici tradicional és forner o pastisser i en moltes ciutats de Turquia els que exerceixen aquest ofici són lazes o d'origen laz. Molts també van treballar en aquesta feina a Rússia fins a la [[II Guerra Mundial]] i tornaven al seu país amb dones russes que es convertien a l'islam. Són en general negociants hàbils i emprenedors i controlen el mercat immobiliari a [[Istanbul]]. Han mostrat molt d'interès per l'educació moderna a la que s'han abocat de manera massiva. També són molt bons mariners i formen la majoria de la tripulació de molts vaixells turcs.

* Agros {{segle |II}}