Alà-ad-Din Muhàmmad: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
+ Enllaços interns
m Corregit: el propi Genguis > el mateix Genguis
Línia 13:
La guerra era inevitable.<ref>Les fonts primàries de la invasió mongola dels territoris musulmans són: Nessawi, secretari el 1223 del khwarizmshah Djalal al-Din del que va escriure la biografia (en àrab) el 1241; Djuzdjani, que el 1227 va fugir des de l'Afganistan a l'Índia per escapar a la dominació mongola i va escriure vers el 1260 el Tabaqut i Nassiri (en persa); [[Alà-ad-Din Juwayní]] (mort en 1283), fill d'un persa que va entrar al servei dels mongols i ell mateix funcionari mongol que va visitar Mongòlia del 1249 al 1251 i altre cop del 1251 al 1253, que fou governador (malik) de Bagdad el 1262 i que vers el 1260 va escriure una biografia de Genguis khan, "Història del conqueridor del món", en persa "Tarikh-i Djihan-kuchai"; i Rashid al-Din (1247-1318) que per la primera meitat del segle XIII agafa sovint com a referència a Djuweyni.</ref> La iniciativa fou de Khwarizm quan van detenir una [[Caravana (expedició)|caravana]] mongola a Otrar a la frontera amb la qual viatjaven només comerciants musulmans i el enviat mongol Uquna; els comerciants van ser assassinats per orde del governador local [[Inatchiq]] conegut pel seu títol de Qadir Khan. [[Genguis Khan]] va demanar reparacions i no li foren donades<ref>Nessawi dona la culpa a Inatchiq; Djuzdjani pensa que el fet va tenir l'aprovació expressa o tàcita de Muhammad; Ibn al-Athir atribueix el fet a una orde directe de Muhammad; i Djuweyni aclareix que Inatchiq fou provocat per un dels membres de la caravana que li va faltar el respecte</ref>
 
El [[1219]] els mongols van preparar el seu exèrcit (estiu) a l'alt [[Irtix]]. A la tardor Genguis Khan va arribar a Qayaligh al sud-est del [[Baikal]] en territori [[karluc]], on se li va unir el rei Arslan khan dels karlucs, amb les seves forces; després se li van unir Suqnaqtegin, rei d'[[Almaligh]], i Bartchu, ''idiqut'' dels [[uigurs]]. Barthold pensa que l'exèrcit format arribava a una xifra entre 150 mil i 200 mil homes. Muhammad disposava de més forces però va repartir-les en tota la línia del [[Sirdarià]] i les fortaleses de la Transoxiana i així en cada lloc disposava de menys efectius que l'enemic. Genguis Khan va atacar per Otrar, on va quedar una divisió a les ordes de [[Txagatai Khan|Txagatai]] i [[Ogodai]], fills del gran khan;<ref>la ciutat fou capturada només després d'un llarg setge</ref> una altra divisió sota comandant de [[Jotxi]],el fill gran de Genguis Khan va baixar pel Sirdarià i va ocupar [[Sighnaq]] (prop de la moderna ciutat de Turkestan) i [[Djand]] (prop de la moderna Perovsk); un grup de cinc mil mongols va ocupar Benaket, a l'alt Sirdarià, a l'oest de Tashkend i van assetjar [[Khodjend]], on era governador Timur Malik, que després d'una enèrgica defensa va poder fugir en barca pel riu; i el propimateix Genguis Khan amb el seu fill [[Tului]] va avançar cap a [[Bukharà]] on va arribar el febrer de [[1220]]; la guarnició turca va intentar escapar, però fou descoberta i massacrada. La població es va rendir (10 o [[16 de febrer]] de 1220); la ciutadella, defensada per 400 homes, fou conquerida i tots els defensor massacrats. La ciutat fou saquejada metòdicament però la vida dels habitants fou respectada excepte la dels que intentaven resistir a la violència i saquejos (generalment clergues musulmans). La ciutat fou finalment destruïda per un incendi que [[Djuweyni]] pensa que fou involuntari.
 
De Bukharà Genguis Khan va avançar cap a Samarcanda on se li van unir Txagatai i Ogodei que acabaven de conquerir Otrar. Un intent de sortida dels defensors va acabar en desastre i al cap de cinc dies la ciutat va rendir-se el març de 1220. Igualment fou saquejada una vegada fou buidada dels habitants (per fer el saqueig més fàcil). Un part dels pobladors foren morts, però els considerats útils com artesans o treballadors qualificats foren enviats a Mongòlia. La guarnició turca, que s'havia passat voluntàriament als mongols, fou tot i així massacrada. En canvi el clergat musulmà no va oferir resistència i fou respectat. Els que van sobreviure van poder tornar a Samarcanda, però només quedava gent per omplir un barri.