Clavicèmbal: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Removing Link FA template (handled by wikidata) |
m Corregit: la pròpia música > la mateixa música |
||
Línia 15:
Cap a finals del [[segle XVI]] a [[Flandes]] es produí una revolució en la construcció de clavicèmbals, amb el treball de Hans Ruckers i els seus successors. Els clavicèmbals flamencs eren més robustos que els italians. Com que utilitzaven cordes més llargues i amb una tensió superior, a més d'una carcassa més pesada i una [[taula harmònica]] prima d'[[avet]] amb una gran resposta, el to resultava més potent i establí el model de construcció de clavicèmbals a molts països durant els segles següents. Els constructors flamencs també introduïren el clavicèmbal de dos manuals, inicialment previst per permetre una transposició fàcil (en un interval de quarta) més que no pas per augmentar el ventall expressiu de l'instrument. Tot i així, durant el [[segle XVII]], el manual addicional es començà a utilitzar també per proporcionar un contrast de so i, a més, amb la possibilitat de combinar els [[Registre (música)|registres]] dels dos manuals per donar un so més rodó.
Durant el [[segle XVIII]] el tipus flamenc es desenvolupà especialment a [[França]], on generalment els instruments s'ampliaren de quatre a cinc [[octava (música)|octaves]]. A més, en els models francesos de dos manuals aquests s'utilitzaven per variar les combinacions de registres (cordes) polsades més que no pas per a la transposició. Aquest tipus de clavicèmbal es considera el model més perfeccionat i acostuma a ser la base de la construcció de clavicèmbals moderns. A [[Anglaterra]] Jacob Kirckman (d'[[Alsàcia]]) i Burkat Shudi (de [[Suïssa]]), assoliren una justa fama pels seus excel·lents clavicèmbals, però la potència del seu so, considerada a vegades excessiva per a la
A mitjans del [[segle XVIII]], quan el clavicèmbal es trobava en el seu moment de màxima esplendor, començà a perdre pes en favor perquè va sorgir el recentment desenvolupat [[piano]]forte. La gran capacitat dinàmica del piano com a instrument solista i les noves modes musicals, que no afavorien la rica estructura harmònica i rítmica del [[baix continu]], anaren relegant el clavicèmbal, considerat cada vegada més com un instrument poc expressiu. Com a resultat, durant el [[segle XIX]] es perdé el coneixement de la construcció de clavicèmbals i a finals del [[segle XIX]] era un instrument pràcticament desaparegut. A partir dels anys 1920, l'interès en la interpretació amb criteris històrics comportà una revifalla del clavicèmbal, inicialment amb resultats poc encoratjadors. Cap als anys 1950 i 1960 el nou impuls de la interpretació històrica féu que els nous constructors de clavicèmbals abandonessin definitivament les tècniques heretades de la construcció de pianos i retornessin als mètodes dels constructors barrocs, tal com es fa actualment. En els darrers trenta anys el clavicèmbal ha retrobat el seu lloc privilegiat en la interpretació de la [[música barroca]], com a instrument solista, concertant o de [[baix continu]].
| |||