Màquina d'escriure: diferència entre les revisions

La '''màquina d'escriure''' és un aparell [[mecànica|mecànic]], [[electromecànica|electromecànic]] o [[electrònic]] amb un conjunt de tecles que en ser pressionades imprimeixen caràcters en un paper.<ref name=RBA>{{ref-llibre|títol=Diccionario de Arte II|lloc=Barcelona| editorial=Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA)|any=2003|isbn=84-8332-391-5|pàgina=p.61|llengua= castellà| consulta=3 de desembre de 2014|id=DL M-50.522-2002}}</ref> A finals del [[{{segle |XIX]]|s}} i durant el [[{{segle |XX]]|s}} la persona que operava la màquina d'escriure era anomenat mecanògraf.

Des de finals del [[{{segle |XIX]]|s}} i durant bona part del [[segle XX|XX]], les màquines d'escriure van ser eines indispensables en les oficines comercials, així com per a molts escriptors professionals. [[Mark Twain]] és considerat el primer escriptor que va utilitzar la màquina d'escriure.<ref name=cultura /> No obstant això, en els [[anys 1980|vuitanta]] els [[processador de text|processadors de text]] en [[ordinadors personals]] van reemplaçar gairebé totalment a les màquines d'escriure en les tasques pròpies d'aquestes, si bé segueixen sent populars en els països en desenvolupament i en alguns [[nínxol de mercat|nínxols de mercat]].

No es pot dir que la màquina d'escriure tingui un únic inventor, doncs, com en altres casos ([[bombeta]], [[automòbil]], [[telèfon]] o [[telègraf]]), van ser diverses les persones que van contribuir amb les idees i invencions que van acabar duent a les primeres màquines comercialitzades amb èxit. De fet, els historiadors estimen que diverses formes de màquina d'escriure van ser inventades almenys 52 vegades per mecànics que intentaven aconseguir un disseny útil.<ref name="acocella">{{ref-publicació|cognom= Acocella |nom= Joan |data= 9 d'abril de 2007 |títol= The Typing Life: How writers used to write | revista = [[The New Yorker]] | url = http://www.newyorker.com/arts/critics/books/2007/04/09/070409crbo_books_acocella?currentPage=all | consulta= 28 de maig de 2007 |llengua= anglès}} Crítica de {{ref-llibre|cognom= Wershler-Henry |nom= Darren |títol= The Iron Whim: A Fragmented History of Typewriting | editorial = Cornell |any= 2007 |llengua= anglès}}</ref> El 1714 [[Henry Mill]] va obtenir una patent de la reina Ana de Gran Bretanya per una màquina que, segons era descrita, se sembla a una màquina d'escriure, si bé no se sap més.<ref>{{ref-web| url = http://www.precision-dynamics.com.au/typewriters/history.html |títol= Typewriter history |obra= precision-dynamics.com.au | consulta= 28 de maig de 2007 |llengua= anglès}}</ref> Entre els primers desenvolupadors de màquines d'escriure es troba [[Pellegrino Turri]], en 1808, que també va inventar el [[paper de calc]]. Moltes d'aquestes màquines primitives, incloent-hi la de Turri, van ser desenvolupades per a permetre escriure als cecs.

En 1855 l'[[Itàlia|italià]] [[Giuseppe Ravizza]] va crear un prototip de màquina d'escriure, anomenat''Cembalo scrivano o macchina da scrivere a tasti''. Era una màquina avançada que permetia a l'usuari veure el que escrivia a mesura que teclejava.

En 1861 el pare [[Francisco João de Azevedo]], un sacerdot brasiler, va fabricar la seva pròpia màquina d'escriure amb materials bàsics, com fusta i ganivets. Aquest mateix any, [[Pedro I de Brasil|Pedro I]], l'emperador dedel Brasil, li va lliurar una medalla d'or per aquest invent. Molts brasilers, així com el govern federal d'aquest país, consideren a Azevedo l'autèntic inventor de la màquina d'escriure, una reivindicació que ha estat objecte de certa controvèrsia.<ref>{{ref-web| url = http://www.1st-in-typewriters.com/typewriter_inventor.html |títol= Typewriter and Inventors | consulta= 28 de maig de 2007 |llengua= anglès}}</ref>

El 1865 el reverent danès [[Rasmus Malling-Hansen]] va inventar la «[[bola d'escriure]]», que es va comercialitzar el 1870, sent la primera màquina d'escriure posada a la venda. Va ser un èxit a Europa, i se sap que va estar en ús en oficines de Londres fins a 1909.<ref>{{ref-web| url = http://www.officemuseum.com/typewriters.htm |títol= Early Office Museum: ''Antique Typewriters'' | consulta= 28 de maig de 2007 |llengua= anglès}}</ref> Addicionalment, Malling-Hansen va usar un escapi [[solenoide|solenoidal]] per a la tornada del carro d'alguns dels seus models, constituint un seriós candidat per a la primera màquina d'escriure «elèctrica». Gràcies al llibre ''Hvem er Skrivekuglens Opfinder?'', escrit per la filla de Malling-Hansen, Johanne Agerskov, sabem que en 1865 Malling-Hansen va fabricar un model de porcellana del teclat de la seva bola d'escriure, i va experimentar amb diferents ubicacions de les lletres per a assolir la major velocitat d'escriptura. Malling-Hansen va situar les lletres en pistones curts que es movien directament a través de la bola baixant fins al paper, el que juntament amb l'adequada ubicació de les lletres perquè els dits més ràpids premessin les usades amb major freqüència, va fer de la bola d'escriure de Hansen la primera màquina d'escriure que permetia elaborar textos substancialment més ràpid que escrivint manualment. Malling-Hansen va desenvolupar la seva màquina encara més en els anys 1870 i 1880, assolint moltes millores, però mantenint el cap d'escriptura original. En el primer model de la bola d'escriure de 1870, el paper se subjectava a un cilindre dintre d'una caixa de fusta. El 1874 el cilindre va ser reemplaçat per un carro que es movia per sota el cap d'escriptura. Llavors, en 1875, el conegut model alt va ser patentat, sent la primera de les boles d'escriure que funcionava sense electricitat. Malling-Hansen va assistir a les exposicions mundials de [[Exposició Universal de Viena (1873)|Viena en 1873]] i [[Exposició Universal de París (1878)|París en 1878]]. En ambdues va guanyar les medalles del primer premi pel seu invent.<ref>{{ref-llibre|cognom= Burghagen |nom= Otto |títol= Die Schreibmaschine. Illustrierte Beschreibung aller gangbaren Schreibmaschinen nebst gründlicher Anleitung zum Arbeiten auf sämtlichen Systemen |lloc= Hamburgo |any= 1898}}</ref><ref>{{ref-llibre|cognom= Eberwein |nom= Dieter |títol= Nietzsches Schreibkugel. Ein Blick auf Nietzsches Schreibmaschinenzeit durch die Restauration der Schreibkugel. Eberwein-Typoskriptverlag |lloc= Schauenburg |any= 2005}}</ref><ref>{{ref-llibre|cognom= Agerskov |nom= Johanne |títol= Hvem er Skrivekuglens Opfinder? |lloc= København |any= 1925}}</ref>

La primera màquina d'escriure elèctrica va ser fabricada per la [[Blickensderfer Manufacturing Company]], de Stamford ([[Connecticut]]), en 1902. Encara que mai va arribar a ser comercialitzada, va anar la primera màquina d'escriure coneguda a usar una roda de tipus en lloccomptes de tipus individuals, si bé aquesta tenia forma cilíndrica en lloc d'esfèrica. El següent pas en el desenvolupament de la màquina d'escriure elèctrica va succeir en 1909, quan Charles i Howard Krum van sol·licitar la patent per a la primera màquina [[teletip]]s factible aquest any. La màquina de Krum també usava una roda de tipus en lloccomptes de tipus individuals. Encara que innovadora, cap d'aquestes màquines va arribar a negocis o particulars.

Els millors models de màquines d'escriure elèctriques eren els de d'IBM i Remington Rand, fins que IBM va presentar la \[[IBM Selectric]], que reemplaçava les barres de tipus per una «bola» de tipus, lleugerament major que una pilota de golf, amb les lletres moldejades en la seva superfície. La Selectric usava un sistema de pestanyes, cintes metàl·liques i palanques, mogut per un motor elèctric per a rotar la bola fins a la posició correcta i copejar-la llavors contra la cinta i el corró. La bola de tipus es movia lateralment enfront del paper en lloccomptes de desplaçar-se el carro amb el paper enfront de la posició fixa d'impressió, com ocorria en el disseny mecànic clàssic.

L'últim desenvolupament important de la màquina d'escriure va ser la màquina d'escriure «electrònica». La majoria d'elles reemplaçaven la bola de tipus per un mecanisme de [[Impressora de margarita|margarita]] (un disc amb les lletres en relleu sobre la vora exterior dels «pètals»). Una margarita de plàstic era molt més simple i barata que la bola de tipus, però també es desgastava més fàcilment. Algunes màquines d'escriure electròniques eren essencialment [[processador de text|processadors de text]] dedicats, amb una memòria interna molt reduïda i dispositius d'emmagatzemament extern com cartutxos o disquets. A diferència de les Selectric i altres models anteriors, eren realment «electròniques», basant-se en circuits integrats i múltiples components electromecànics. Entre els models de màquina d'escriure electrònica més populars a casa nostra es comptava la Olivetti ET, dissenyada per Mario Bellini (1976). Aquesta màquina era capaç de memoritzar una línia de text de i utilitzavafeia servir cintes de vinil en comptes de les tradicionals cintes de tela entintada. Tot plegat permetia una major polidesa i netedat dels treballs mecanografiats.

Un dels models més populars a casa nostra va ser l'Amstrad PCW (1985) que es basava en un programa [[processador de text]] anomenat Locosrcipt. L'Amstrad PCW ja no tenia forma de màquina d'escriure convencional si no que integrava pantalla, CPU, teclat i impressora.

Avui dia s'usaes fa servir [[programari]] o programes d'ordinador, per a treballs en paper senzills que en el passat es feien en màquina d'escriure, sent el més famós [[Microsoft Word]] encara que existeixen alguns més senzills com [[Bloc de Notes]], [[WordPad]], en el qual s'usaes fa servir el \[[teclat d'ordinador|teclat]] de computadora per a escriure, la pantalla o monitor de l'equip per a veure el que s'escriu i la impressora per a posar en paper el document, l'avantatge dels programes de computadora per a crear documents és que es pot editar el contingut en qualsevol part i a més a Microsoft Word existeix l'opció de "Ortografia i Gramàtica" (F7) corrector ortogràfic que examina els possibles errors en el document.

Les màquines d'escriure Sholes & Glidden de 1874 van establir la [[distribució de teclat|distribució]] [[QWERTY]] per a les tecles de lletres. Durant l'època en la qual Sholes i els seus col·legues van estar experimentant amb el seu invent, aparentment van ser provades altres disposicions, però aquestes estan pobrament documentades. La gairebé alfabètica seqüència de la «fila llar» de la distribució QWERTY (d-f-g-h-j-k-l) demostra que una disposició directament alfabètica va ser el punt de partida original.<ref name="david">David, P.A. (1986): ''Understanding the Economics of QWERTY: the Necessity of History''. En: Parker, William N.: ''Economic History and the Modern Economist''. Basil Blackwell, Nueva York y Oxford.</ref> La distribució de teclat QWERTY s'ha convertit enesdevingut l'estàndard [[de facto]] per a màquines d'escriure i teclats de computadores anglesos i espanyols. Altres idiomes escrits en l'[[alfabet llatí]] usen de vegades variants de la distribució QWERTY, tals com la francesa [[AZERTY]], la italiana [[QZERTY]] i l'alemanya [[QWERTZ]].

|url= http://home.earthlink.net/~dcrehr/whyqwert.html

Quan Remington va començar a comercialitzar màquines d'escriure, va assumir que la màquina no seria usada per a escriure textos creatius, sinó per a tasques d'amanuense, i seria usada per mecanògrafes. Així doncs, es van imprimir flors sobre la carcasa dels primers models, de manera que la màquina fos més atractiva per a les dones. Als Estats Units, les dones van començar a incorporar-se al mercat laboral com a mecanògrafes amb freqüència, i, segons el cens de 1910, el 81% dels mecanògrafs eren dones. Amb més dones treballant fora de casa, va haver-hi certa preocupació sobre els efectes que això tindria en els valors morals de la societat. La «jove mecanògrafa» va passar a ser un tòpic habitual de la pornografia de principis del {{segle |XX}}. Les [[Bíblies de Tijuana]] (còmics eròtics produïts a Mèxic per al mercat nord-americà des de principis dels anys 1930) incloïen sovint mecanògrafes.<ref name="acocella" />

La [[mecanografia]] també ha estat utilitzada com a tècnica de creació artística. El 1890 Arthur J. Barnes va publicar un mètode per a fer ornaments (sanefes, orles, etc.) amb màquina d'escriure. Es considera que Flora Stacey va ser la primera a realitzar dibuixos mecanografiats, a finals del {{segle |XIX}}. A la primera meitat del {{segle |XX}} sobresurt la catalana [[Montserrat Alberich i Escardívol|Montserrat Alberich i Escardívol]], autora d'un [[El Quixot|Quixot]] mecanografiat i il·lustrat amb la seva tècnica personal, pel qual va assolir renom internacional. Paral·lelament, alguns poetes i artistes plàstics d'avantguarda han utilitzat la màquina d'escriure per a la creació de poemes visuals.

Segons els estàndards ensenyats en les escoles de secretariat de mitjan {{segle |XX}}, se suposava que una [[carta de negocis]] mancava d'errors i correccions visibles. La precisió era valorada tant com la velocitat. De fet, la velocitat de mecanografiat, tal com era mesurada en les proves d'aptitud i en les competicions de velocitat, incloïa una penalització de deu paraules per cada error comès.

El mètode tradicional implicava l'ús d'una [[goma d'esborrar]] especial per a màquines d'escriure, fabricada amb una goma bastant dura incloent material abrasiu, amb forma de disc pla, d'uns 50 &nbsp;mm de diàmetre i 3 &nbsp;mm de grossor, que permetia esborrar lletres individuals. Les cartes de negocis es mecanografiaven en [[paper de drap]] gruixut, no només per a assolir una aparença luxosa, sinó per a permetre l'esborrat. Les gomes d'esborrar per a màquina d'escriure incorporaven una brocha per a netejar les restes de goma i paper, sent l'ús adequat de la mateixa un element important en les habilitats del mecanógrafo, a causa del fet que si aquestes restes queien en la màquina podien acabar embussant les barres de tipus, que en repòs quedaven molt juntes entre si.

Cada mecanoscrit era original i únic. Tanmateix, es podien realitzar algunes (poques) còpies de cada original utilitzant [[paper carbó]].

Fins a 2005, [[Barbara Blackburn]] és la mecanógrafa en [[llengua anglesa]] més ràpida del món, segons el [[Llibre Guinness dels Rècords]]. Usant un [[teclat Dvorak]] va assolir mantenir una velocitat de 150 paraules/minut durant 50 minuts i 170 paraules/minut en períodes més curts, aconseguint una velocitat màxima de 212 paraules/minut. Blackburn, que va suspendre en la classe de mecanografía de l'escola secundària, va conèixer el teclat Dvorak en 1938, va aprendre ràpidament a assolir altes velocitats i va realitzar algunes gires per a demostrar la seva velocitat durant la seva carrera de secretària. Va aparèixer en ''[[The David Letterman Show]]'', on es va mostrar molt ofesa pel tractament còmic de les seves habilitats per part de [[David Letterman|Letterman]].<ref>{{ref-web| url = http://web.syr.edu/~rcranger/blackburn.htm |títol= Barbara Blackburn, the World's Fastest Typist | consulta= 1 de juny de 2007 |llengua= anglès}}</ref>

Una de la col·lecció de més valor del [[Museu de la Tècnica de l'Empordà]] és la de les màquines d'escriure. De fet, s'hi pot trobar la [[Rasmus Malling-Hansen|Malling-Hansen]], la primera màquina d'escriure d'Europa.<ref name=cultura>{{ref-publicació|cognom=Pagès Jordà|nom=Vicenç|títol=Un anacronisme simpàtic|publicació=Cultura (El Punt Avui)|data=14 febrer 2014|pàgines=p. 3}}</ref><ref name="Sapiens">{{ref-publicació| cognom= Masanés| nom = Cristina| article = Màquines que parlen | publicació = [[Sàpiens]] | lloc = Barcelona | exemplar = núm. 74| data = desembre 2008 | pàgines = p. 60 |issn = 1695-2014}}</ref><ref name=cultura>{{ref-publicació|cognom=Pagès Jordà|nom=Vicenç|títol=Un anacronisme simpàtic|publicació=Cultura (El Punt Avui)|data=14 febrer 2014|pàgines=p. 3}}</ref>

* [[mecanografia]]