Primera Croada: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: al propi sistema > al mateix sistema
Cap resum de modificació
Línia 57:
 
La Primera Croada va ser part la resposta cristiana a l'[[expansió de l'islam]], i va ser seguida per més accions similars, des de la [[Segona Croada]] fins a la [[Novena Croada]], però els èxits aconseguits van durar menys de 200 anys. Va representar el primer pas important cap a la reobertura del [[comerç internacional]] a Occident des de la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident]].
 
== Context històric ==
{{AP|Croades}}
La consolidació del sistema feudal a Europa Occidental, després de la caiguda de l'[[Imperi Carolingi]], combinada amb la relativa estabilitat de les fronteres europees, després de la cristianització dels [[víkings]] i els [[magiars]], havia suposat el naixement d'un nou tipus de guerrers (la [[cavalleria]] [[feudal]]), que es trobava en contínues lluites internes, suscitades per la [[violència estructural]] inherent al mateix sistema econòmic, social i polític.
 
Els llocs més sants del [[Cristianisme]] es trobaven en poder dels musulmans: la ciutat de [[Jerusalem]] i els seus voltants, on [[Crist]] havia mort i predicat. A més, els [[omeies]] havien arrabassat [[Síria]] i [[Egipte]] a l'[[Imperi Bizantí]]. El Nord d'[[Africa]] i una bona part de la [[península Ibèrica]] es trobava en mans de petits regnes musulmans, com ara els [[aglàbides]], que havien atacat [[Itàlia]] al segle IX. [[Pisa]], [[Gènova]] i els comtes de la [[Marca Hispànica]] havien començat a batallar contra els diferents regnes musulmans, a fi i efecte d'assegurar-se el control de la [[Conca del Mediterrani]]. Exemples d'aquesta pugna són la Campanya de [[Mahdia]] i batalles a [[Mallorca]] i [[Sardenya]].
 
No obstant això, el factor desencadenant més visible que contribuí al canvi d'actitud occidental envers els musulmans, va tenir lloc el [[1009]], quan el [[califa]] [[Califat fatimita|fatimí]] [[Al-Hàkim (fatimita)|Abu-Alí Mansur ibn al-Aziz al-Hàkim bi-amr-Al·lah]] ordenà destruir l'[[Església del Sant Sepulcre]].<ref>{{en}} Kenneth M. Setton i Harry W. Hazard, ''[http://books.google.cat/books?id=vP6jA-9S2MYC&pg=PA75&dq=1009+saint+sepulcre&hl=ca&ei=TSx7TI3EOducOLaH0NAG&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CDEQ6AEwAg#v=onepage&q=1009%20saint%20sepulcre&f=false A History of the Crusades, Volume IV: The Art and Architecture of the Crusader States]'', pàg.74</ref>
 
La idea d'una [[Guerra Santa]] contra els musulmans, finalment, va quallar entre la població, i resultà una idea atractiva per als poders religiosos i seculars, així com per al poble en general. En part, aquesta situació es veié afavorida pels èxits militars dels regnes europeus a la Mediterrània. Alhora, sorgí una nova concepció política que englobava tota la [[Cristiandat]], la qual cosa suposava la unió de tots els regnes cristians per primer cop, sota la supervisió espiritual del [[papat]], i la creació d'un exèrcit cristià que lluités contra els musulmans.
 
== Situació a Europa ==
A la part occidental d'Europa, la [[Reconquesta]] a la [[península Ibèrica]] ja era una realitat al [[segle XI]], intermitentment ideològica, com s'evidencia llegint la [[Crònica Albeldense]], però no era una protocroada<ref name="Fletcher">R. A. Fletcher, ''Reconquest and Crusade in Spain c. 1050–1150'', pàg. 34. ''Transactions of the Royal Historical Society, Fifth Series''' n.37, 1987</ref> tot i que cavallers estrangers, principalment des de França, dirigiren a la península Ibèrica per ajudar els cristians en la seva lluita contra els sarraïns.<ref name="Nelson">Lynn H. Nelson, ''The Foundation of Jaca (1076): Urban Growth in Early Aragon'', Speculum, n.53 pàg.697 nota 27. (1978)</ref> Poc abans de la Primera Croada, el papa Urbà II havia animat els cristians de la [[Marca Hispànica]] a reconquerir [[Tarragona]], utilitzant molt del mateix simbolisme i retòrica que s'utilitzaria més tard per predicar la croada a la gent d'Europa.<ref>Jonathan Riley-Smith, ''The Crusades: A History'', pàg. 7.</ref>
 
El cor mateix d'Europa Occidental havia estat relativament estabilitzat, després de la cristianització dels saxons, víkings, i hongaresos al final del segle X però la caiguda de l'Imperi Carolingi féu emergir una classe sencera de guerrers que ara tenia poc a fer, llevat de lluitar entre ells.<ref>Asbridge, pàg. 3–4.</ref> La violència aleatòria de la classe cavalleresca era regularment condemnada per part de l'Església i responent a aquests conflictes, s'establí l'anomenada [[Pau i Treva de Déu]] per prohibir les baralles certs dies de l'any.<ref>Teresa-Maria Vinyoles, ''[http://books.google.cat/books?id=q3Qf_yZplrIC&pg=PA51&dq=pau+i+treva+de+deu&hl=ca&ei=VjN7TOWjFc2aOKay6bAP&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CD8Q6AEwAw#v=onepage&q&f=false Història medieval de Catalunya]'', pàg.50-51</ref>
 
El papat volia afirmar la seva primacia sobre els diversos poders terrenals, entre ells el [[Sacre Imperi Romanogermànic]], mantenint la [[Lluita de les Investidures]], i els papes com [[Gregori VII]] justificaven la subsegüent guerra contra els partidaris de l'Emperador en termes [[teologia|teològics]]. Es tornava acceptable, doncs, que el papa utilitzés cavallers en nom de cristiandat, no solament contra enemics polítics del papat, sinó també contra els musulmans que ocupaven la península Ibèrica o, teòricament, en contra l'[[Imperi Seljúcida]] a l'est.<ref>Jonathan Riley-Smith, ''The First Crusade and the Idea of Crusading'', pàg.5–8.</ref>
 
== Situació a Àsia ==
A l'est d'Europa hi havia l'[[Imperi bizantí]], habitat per cristians que havien seguit durant molt de temps un [[ritu bizantí|ritu]] [[ortodox]] separat, fins que el [[1054]] es produí l'anomenat [[Cisma d'Orient]]. S'ha sostingut que el desig d'imposar l'autoritat de l'Església Romana a l'est pot haver estat un dels objectius de la croada,<ref>Asbridge, pàg. 17.</ref> encara que Urbà II, que llançaven la Primera Croada, mai no es refereix a tal objectiu a les seves cartes durant la campanya croada. Els turcs [[seljúcides]] havien pres gairebé tota [[Anatòlia]] després de la derrota bizantina a la [[Batalla de Manazkert]] el [[1071]], amb el resultat que, en vigílies del [[Concili de Clermont]], el territori controlat per l'Imperi Bizantí s'havia reduït a menys de la meitat.<ref name="treadgold">Treadgold, pàg. 8 Graph 1.</ref> En el temps de l'emperador Aleix, l'Imperi Bizantí es limitava en gran part a Europa balcànica i el serrell nord-occidental d'Anatòlia, i feia front a enemics normands per l'oest i als turcs a l'est. En resposta a la derrota de Manazkert i subsegüents pèrdues bizantines en Anatòlia el [[1074]], el papa Gregori VII havia demanat als ''milites Christi'' ("soldats de Crist") que anessin a ajudar Bizanci. Aquesta crida, llargament ignorada (fins i tot va aixecar oposició), ara despertava un gran entusiasme a l'oest d'Europa.<ref>Asbridge, pàg. 15–20.</ref>
 
[[Fitxer:Map of expansion of Caliphate.svg|350px|thumb|left|[[Califat omeia]] en la seva màxima extensió]]
Fins a l'arribada dels croats, els bizantins havien estat lluitant contínuament contra els seljúcides i altres dinasties turques pel control d'[[Anatòlia]] i [[Síria]]. Els seljúcides, que eren musulmans ortodoxos [[Sunnisme|sunnites]], havien governat anteriorment el Gran [[Imperi Seljúcida]], però en el temps de la Primera Croada, es trobaven dividits en diversos petits estats, després de la mort [[Màlik-Xah I]], el [[1092]]. Màlik-Xah I fou succeït en el [[Sultanat del Rûm]] per [[Kilidj Arslan I]], i a Síria pel seu germà [[Tutush I]], que va morir el [[1095]]. Els fills de Tutush, [[Ridwan|Fakhr al-Mulk Radwan]] i [[Duqaq]] heretaren [[Alep]] i [[Damasc]] respectivament, dividint posteriorment Síria entre emirs antagònics l'un amb l'altre, i també enfrontats amb [[Kerbogha]], l'[[atabeg]] de [[Mosul]].<ref>Holt, pàg. 11, 14–15.</ref>
 
[[Egipte]] i bona part de [[Palestina (regió)|Palestina]] eren controlats pels [[xiisme|xiites]] del [[Califat fatimita]], la qual cosa era significativament menor des de l'arribada dels seljúcides. La guerra entre els [[Califat fatimita|fatimites]] i els [[Imperi Seljúcida|seljúcides]] causà grans entrebancs als cristians locals i als pelegrins de l'oest. Els fatimites, sota el govern nominal del califa [[al-Musta'li]], que de fet era controlat pel [[visir]] [[al-Afdal Shahanshah]], havien perdut Jerusalem enfront dels seljúcides el [[1073]], tot i que alguns registres més antics diuen que fou el [[1076]].<ref>Gil, pàg. 410, 411 note 61.</ref> Tanmateix, varen reconquerir la ciutat el [[1098]] a la [[Ortúkides|dinastia ortúquida]], una petita tribu turca que s'havia associat amb els seljúcides, justa abans de l'arribada dels croats.<ref>Holt, pàg. 11–14.</ref>
 
==Croada popular ==
Linha 147 ⟶ 122:
 
=== Setge d'Antioquia ===
L'exèrcit croat, mentrestant, marxà cap a [[Antioquia de l'Orontes]], que es trobava a mig camí entre Constantinoble i Jerusalem. Fou descrita per Esteve de Blois com "una ciutat gran més enllà de tota creença, molt forta i inassaltable". La idea de prendre la ciutat per assalt era una cosa desencoratjadora pels croats.<ref name="Hindley28">Hindley, pàg. 38.</ref> Esperant més aviat forçar una capitulació o trobar un traïdor a dins de la ciutat -una tàctica que ja s'havia vist prèviament a Antioquia, amb el canvi de control dels bizantins i els Seljuq turcs- l'exèrcit croat sotmeté Antioquia a setge el 20 d'octubre de [[1097]].<ref name="Hindley39">Hindley, pàg. 39.</ref>
 
Gairebé durant vuit mesos de setge, es veieren forçats a derrotar dos importants exèrcits de socors, sota el lideratge de [[Duqaq]] i [[Ridwan|Fakhr al-Mulk Radwan]].<ref name="Asbridge. pàg. 163">Asbridge, pàg. 163–187.</ref> Antioquia era tan gran que els croats no disposaven de suficients tropes per rodejar-la, per la qual cosa era capaç d'estar parcialment abastida.<ref name="Tyerman135">Tyerman, pàg. 135.</ref>
 
[[Fitxer:Gustave dore crusades bohemond alone mounts the rampart of antioch.jpg|thumb|left|200px|''[[Bohemond I d'Antioquia|Bohemond de Tàrent]] tot sol puja la muralla d'[[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]]'', un gravat de [[Gustave Doré]].]]
 
Al maig del [[1098]], [[Kerbogha]] de [[Mosul]] s'atansà a Antioquia per socórrer els assetjats. Bohemond subornà un guàrdia armeni anomenat Firuz per tal que rendís la seva torre. Així, al juny, els croats pogueren entrar a la ciutat, i mataren molts dels seus habitants.''<ref>Runciman, ''History of the Crusades'', pàg. 231.</ref>'' No obstant això, sols uns pocs dies més tard, els musulmans arribaren, deixant assetjats els antics assetjadors.''<ref name="Tyerman142">Tyerman, pàg. 142–143.</ref>'' Fou en aquest punt que un monjo anomenat [[Pere Bartomeu]] afirmà que havia descobert la [[Llança Sagrada]] a la ciutat i, per bé que alguns es mostraren escèptics, això fou vist com un signe que els donaria la victòria.''<ref name="Asbridge. pàg. 163" />''
 
El [[28 de juny]] del [[1098]], els croats derrotaren Kerbogha en una batalla campal als afores de la ciutat. La victòria fou conseqüència de la inhabilitat de Kerbogha per organitzar les diferents faccions en el seu exèrcit.<ref name="Tyerman137">Tyerman, pàg. 137.</ref> Mentre els croats marxaven cap als musulmans, la secció fatimita de l'exèrcit desertà del contingent turc, perquè temia que en Kerbogha esdevingués massa poderós si era capaç de derrotar els croats. D'acord amb una llegenda tardana, un exèrcit de sants cristians vingué en ajut dels croats durant la batalla, esclafant l'exèrcit de Kerbogha.
 
Bohemond, després de la retirada dels exèrcits bizantins que els havien acompanyat en l'expedició, al·legà que Aleix havia desertat de la Croada, la qual cosa invalidava tots els seus juraments envers ell. Mentre que Bohemond afirmava les seves pretensions envers Antioquia, no tothom hi estava d'acord (entre d'altres, Ramon de Tolosa), per la qual cosa la croada es retardà durant la resta de l'any, mentre els nobles discutien entre ells.