Literatura francesa: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 4:
{{principal|Literatura francesa a l'edat mitjana}}
 
A l'[[edat mitjana]], el [[llatí]] es va anar transformant en les llengües romàniques corresponents a cada país. Es troba literatura pròpiament escrita en francès des del segle XI, abans els documents estan en un llatí tardà o pertanyen a la literatura en [[occità]], de gran influència aen l'època pel prestigi dels seus [[trobador]]s.
 
La literatura en francès comença amb l'[[èpica]], onen què destaca ''La [[Chanson de Roland]]'', que va ser profusament imitada per tota Europa. Les rondalles i cançons de gesta al voltant de la figura de [[Carlemany]] també van tenir força èxit.
 
Al segle XII, [[Chrétien de Troyes]] va escriure les gran obres sobre el cicle artúric de Bretanya. La poesia amorosa va desenvolupar-se seguint l'ideal de l'amor cortès fins a arribar a [[Alain Chartier]] i [[François Villon]], que tanquen la poesia medieval.
 
La prosa estava dedicada a les cròniques històriques i a les traduccions d'obres de la literatura clàssica en llatí, l'idioma de la cultura i la [[religió]]. Es conserven col·leccions de sermons i vides de sants. Els petits ''[[fabliaux]]'' eren peces dramàtiques que barrejaven la temàtica sacra amb un to de paròdia.
Línia 21:
{{principal|literatura francesa del segle XVIII}}
 
Des de mitjans del [[segle XVII]], França va esdevenir el centre cultural i literari de tota Europa. El gust clàssic, l'obsessió per la perfecció formal i la llengua treballada són els trets que encara avui romanen a les lletres franceses. [[Nicolas Boileau-Despreaux]] va ser el teòric més important d'aquesta època, onen què es van desenvolupar tots els gèneres. [[L'Astrée|''L'Astrée'']] de l'autor [[Honoré d'Urfé]] fou l'obra francesa més traduïda al seu temps.
 
Els autors clàssics més importants són [[Jean Racine]], [[Molière]] i [[Jean de la Fontaine]]. Les aportacions alen el camp de la no -ficció són també notables, amb la filosofia de Voltaire, Diderot... Una figura fa de pont entre l'academicisme francès i els nous aires romàntics que van estendre's per Europa des de finals del [[segle XVIII]]: [[Jean-Jacques Rousseau]].
 
==El segle XIX==
El segle XIX francès serveix de model per als períodes literaris d'altres països, amb el conreu del [[Romanticismeromanticisme]], el [[Realismerealisme]] i la seva derivació: el [[Naturalismenaturalisme]].
 
El [[romanticisme]] exaltava les grans passions, la lluita de l'individu contra la societat per a poder ser lliure, i els afers nacionals, alhora que buscava l'exotisme medieval o oriental. Alguns dels noms bàsics en són [[Victor Hugo]] o [[Alexandre Dumas (pare)|Alexandre Dumas]].
 
El [[realisme]] buscava complaure la burgesia amb històries plenes de detalls i peripècies, incloent-hi reflexions i descripcions d'ambients i sentiments. Els escriptors a destacar són [[Honoré de Balzac]], [[Gustave Flaubert]] o [[Stendhal]] entre d'altres.
 
El [[naturalisme]] cercava de fer una literatura científica, atenent a les motivacions dels actes de cada personatge, analitzant el seu entorn i herència, afegint per primera vegada personatges de les classes socials més baixes. El pare del moviment és [[Émile Zola]].
 
Les veus vingudes d'altres països francòfons comencen a fer-se un lloc aen la literatura, aportant la descripció de costums locals i reflexions sobre la identitat molt fecundes.
 
==La varietat==
 
Entre finals del [[segle XIX]] i el [[segle XX]], la literatura francesa adopta una gran varietat, que inclou des del [[simbolisme]] de [[Baudelaire]] fins a les [[avantguarda|avantguardes]] més experimentals. El [[surrealisme]] en especial, creat al voltant de la figura d'[[André Breton]], va ser un moviment fèrtil a les terres franceses.
 
El trauma de la [[Primera Guerra Mundial|Primera Guerra mundial]] està a la base de l'[[existencialisme]], un moviment filosòfico-literarifilosoficoliterari francès que va expandir-se per tot el continent. Autors com [[Jean Paul Sartre]] o [[Albert Camus]] es preguntaven aen les seves obres pel sentit de l'existència, en una prosa malenconiosa, reflexiva i al·legòrica. En una altra línia, una figura que no es pot ignorar es [[Marcel Proust]].
 
Des de l'[[Àfrica]], sorgeix llavors l'anomenada ''literatura colonial'' i ''postcolonial'', amb autors que barregen la tradició francesa amb l'oralitat dels seus respectius països. Els temes giren a l'entorn de la guerra, la llibertat, la identitat i el paper dels homes i dones aen la societat.
 
Després de la [[Segona Guerra Mundial|Segona Guerra mundial]], amb el moviment del ''[[Nouveaunouveau roman]]'', es recull l'experimentalisme avantaguardistaavantguardista i es creen obres plenes de jocs de paraules, amb estructures agosarades i modernes, combinant gèneres i estils. L'autor teóric més important n'és [[Alain Robbe-Grillet]], i, tot i que els autors que pertanyen a aquest grup són diferents, segons quin crític en faça la tria, també hi són [[Michel Butor]], [[Nathalie Sarraute]] i [[Claude Simon]]. És notable la influència d'autors com [[Georges Perec]] i [[Raymond Queneau]].
 
La literatura contemporània, com passa amb altres tradicions, és tan rica que es resisteix a classificacions, amb autors de la talla d'[[Assia Djebar]], [[Jean Cocteau]], [[Jean Genet]], [[Amin Maalouf]], [[Yasmina Khadra]]...
Línia 51:
{{commonscat}}
 
* [http://www.biblioweb.org Biblioweb] (en francès).
{{Autoritat}}
[[Categoria:Literatura francesa| ]]