Jacint Verdaguer i Santaló: diferència entre les revisions

Davant la impossibilitat d'una sortida adient a la seva situació, Verdaguer va optar per fugir del seu confinament a la Gleva i refugiar-se a Barcelona amb la família Duran. El càstig per rebel·lia no es va fer esperar: l'any 1895, el bisbe Morgades el va suspendre ''a divinis'' (pena canònica que priva el sacerdot de l'administració dels sagraments). Verdaguer, conscient de la seva situació, va recórrer a la premsa, i va publicar dues sèries d'articles, recollits posteriorment sota el títol d'"En defensa pròpia'',<ref name="A cura de Lluïsa Plans">{{ref-llibre|cognom=Verdaguer|nom=Jacint|títol=En defensa pròpia|pàgines=401|lloc=Vic|editorial=Eumo Editorial. Societat Verdaguer|any=2012|isbn=978-84-9766-447-9}}</ref> zenit de l'articulisme literari modern. Narcís Garolera, un dels estudiosos més solvents de l'obra prosística de Mossèn Cinto, ha dit que ''el conjunt d'articles de Verdaguer, aplegats sota el títol d'"En defensa pròpia" (1895-97), constitueixen una fita en la prosa catalana moderna".''<ref>{{Ref-llibre|cognom = Verdaguer|nom = Jacint|títol = En defensa pròpia|url = |edició = |llengua = |data = 2002|editorial = Tusquets|lloc = Barcelona|pàgines = 188|isbn = 84-8310-787-2}}</ref> Anys abans, Maurici Serrahima havia escrit que ''fins aleshores, mai ningú no havia escrit en català amb la perfecció i l'eficàcia literària i polèmica que [Verdaguer] va aconseguir en aquells articles''. I concloïa: ''La prosa verdagueriana havia arribat a dalt de tot.''<ref>"Jacint Verdaguer", dins ''Dotze mestres'' (Destino, 1972), p. 41.</ref>

La defensa de Verdaguer, armat només amb paraules, davant dels "vituperis i atacs" a què es veiaestava sotmès, va començar, el 17 de juny de 1895, amb la publicació d'un "Comunicat" al diari ''[[El Noticiero Universal]]'', dirigit perpel valencià Francisco Peris Mencheta, adreçat "a la gent honrada de Barcelona":

Segueix el "Comunicat" una primera sèrie d'articles, formada per una dotzena de "cartes" agrupades sota l'epígraf ''Un sacerdot calumniat'' i publicades al diari ''La Publicidad''. La sèrie va començar el 6 d'agost de 1895 i va acabar el dia 1 de setembre d'aquell any.

El conflicte va esclatar i va ser considerat per l'opinió pública com el "cas" Verdaguer (més endavant, també seria conegut com a "drama" o "tragèdia"). La repercussió mediàtica del conflicte va commoure la societat catalana. El "cas" Verdaguer té un cert paral·lelisme amb l'''affaire'' Dreyfuss, a França, de qui [[Émile Zola]] va fer una defensa al diari ''L'Aurore'', l'any 1898, amb el títol de ''J'accuse'', una carta oberta al president de la República.

L'anyestiu de 1896, Verdaguer i la família Duran varenvan ser desnonats del seu pis del carrer de la Portaferrissa., L'autori es vavan refugiarinstal.lar a la capella de Santa Creu de Vallcarca (als Penitents), on va continuar escrivint. Allà va compondre moltes de les poesies del llibre ''Al cel'',. i,Aquell sobretot,any ''Lahavia Pomerola'',presentat unals llargJocs poemaFlorals autobiogràficde Barcelona, quesense vapossibilitats presentard'èxit, amb el títol de '"'La PrimaveraPomerola'', alsun Jocsllarg Floralspoema de Barcelona, presidits per Narcís Ollerautobiogràfic. Autor i poema van ser preterits pels mantenidors del concursconsistori, presidit pel novel.lista Narcís Oller.<ref>''Verdaguer, un poeta per a un poble'' (Torrents, 2002, p. 116)</ref>

Al cap de dos anys, Verdaguer va publicar una segona sèrie d'articles (''Un sacerdot perseguit'') al mateix diari, ''La Publicidad''. Es tractava deForen vint-i-sis "cartes", que es publicarienpublicades entre el 5 d'agost i el 21 de novembre de 1897. Són uns articles durs, motivats per l'agreujament de la seva situació personal. Alguns dels títols són contundents i ben explícits: "Llorers espinosos", "La calúmnia", "Qui és l'al·lucinat?", "Los diners de Judas"... Vegem un fragment de l'article titulat "L'Assilo":