Escultura del Renaixement: diferència entre les revisions

La primera escultura exempta renaixentista que va mostrar l'harmonia del [[nu (art)|nu]] va ser el [[David de Donatello]] durant el [[Quattrocento]], en què s'apreciava la influència de l'estil de [[Praxíteles]] amb un lleuger ''[[contrapposto]]'' per aconseguir l'equilibri a la composició. Durant els següents anys, els coneixements sobre l'[[anatomia humana]] van anar adquirint una gran perfecció, fins a arribar a un ''contrapposto'' ple. Les expressions dels rostres van deixar d'ésser hieràtiques i absents per mostrar sentiments interiors; l'anomenada ''terribilità'' renaixentista ([[David (Miquel Àngel)|David de Michelangelo]], cap a [[1504]]). Els grups escultòrics de caràcter religiós mostraven la combinació del naturalisme amb una intensa expressivitat, la serenitat florentina va desaparèixer davant les passions que mostraven els personatges amb les seves cares deformades pels gests de desesperació i dolor, visibles ala l'''Enterrament de Crist'' de [[Guido Mazzoni]] i de [[Niccolò dell'Arca]].<ref> Bozal, Valeriano (1983), pàg. 198</ref> L'escultura va anar evolucionant a la seva concepció i a les composicions dels seus grups, fins a arribar a la ''serpentinata'' pròpia del [[manierisme]], que es mostra clarament en obres com la [[Pietat florentina]] de Miquel Àngel o l'[[Rapte de les sabines]] de Giambologna.<ref>Bozal, Valeriano (1983), pàg. 195</ref>