|
'''Basileu''' (en [[Grec modern|grec]]: Βασιλεύςβασιλεύς) significa «rei». Era, elperò també va ser un títol delsemprat emperadorspels [[Imperi Bizantí|emperadors bizantins]], i delsla paraula amb què els grecs es referien als [[emperador romà|emperadors romans]] per als grecs. El terme ja era utilitzat a la [[Grècia antiga]]. L'[[etimologia]] de la paraula continua sent poc clara. Si la paraula és originalment grega llavors podria derivar de la paraula {{polytonic|βάσις}} (''«basis»'', («base»). Però aquest origen és dubtós; la majoria dels [[lingüistes]] suposen que és una paraula adoptada pels grecs molt abans, a l'[[edat del bronze]], a partir d'un substrat lingüístic preexistent al [[Mediterrani]] oriental.{{sfn|Beekes|2009|p=203}}
== Grècia antiga ==
[[Fitxer:AntiochusI.jpg|thumb|333px|Una peça de plata del rei [[selèucida]] [[Antíoc I Sòter]]. La inscripció grega indica ΒΑΣΙΛΕΩΣ ΑΝΤΙΟΧΟΥ (Rei''basileus AntiochosAntokhoi'', «rei Antíoc»).]]
La primera utilització coneguda de la paraula es troba sobre tauletes d'[[argila]] cuitescuita descobertes en les excavacions del palau [[micènic]] destruït per un incendi. Les tauletes són datades del [[segle XIII aC]] al [[segle XII aC]] i els signes estan en [[escriptura Lineal B]]., Elque termeés «basileus»sil.làbica (''qa-si-re-u''). Aquesta forma primitiva del terme basileu era utilitzatutilitzada moltper antigamentdesignar pelsels nobles o alts funcionaris que eren els supervisors dels diferents districtes dels estats micènics. Les funcions i posició exactes d'un ''qasireu'' són poc conegudes i estan subjectes a debat.<ref>Jeremy Rutter, [http://www.dartmouth.edu/~prehistory/aegean/?page_id=659 The Linear B Tablets and Mycenaean Social, Political, and Economic Organization], Dartmouth College</ref>
ElsEn aquella època els sobirans grecs eren designats com aanomenats ''wanax'' (''wa-na-ka'', en lineal B). El títol de ''wanax'', que més tard evolucionaràevolucionaria cap a la forma ''anax'', sovint es tradueix per «rei suprem» i significa «el quèqui exercita la sobirania feudal sobre altres reis». El ''wanax'' exercitaexercitava, doncs, el poder sobre diversos basileus locals i segons alguns autors, convertiria aquesta organització en una societat de tipus proto-[[feudal]] de l'edat del bronze.{{sfn|Bang|Scheidel|2013|p=247}} La significació de la paraula s'esténpassaria més tard ena tenir el sentit de «rei», com ho testifiquen els escrits d'[[Homer]] en els quequè [[Agamèmnon]] i [[Príam]] porten aquest títol.{{sfn|Borza|1999|p=13}}
Els reis [[aquemènides]] de [[Pèrsia]] també eren anomenats ''Megasmegas Basileusbasileus'' («gran rei») o ''Basileusbasileus Basileonbasileon'', traducció del persa ''Shâhanshâhxšāyaθiya xšāyaθiyānām'' («rei dels reis»).{{sfn|Smith|Lucas|2011|p=273}}
La utilització del terme basileus eraestava limitat ena alguns estats grecs on mai no havien abolit la transmissió del poder reial per herència. Així és com eren designats els reis d'[[Esparta]], [[Regne de Macedònia|Macedònia]] i l'[[Regne de l'Epir|Epir]], i altres reis de les tribus bàrbares de [[Tràcia]] i d'[[Il·líria]]. El terme també era utilitzat a [[Atenes]] durant el període clàssic per designar un dels [[arcont]]s, sent aquí un títol més simbòlic per a la funció del sacerdot.{{sfn|Bingen|Bagnall|2007|p=17}} A les altres ciutats-estats, el terme mai no era utilitzat, ja que un sobirà tenia més aviat el títol de [[tirà]] o d'arcont.
La denominació va ser exportada per [[Alexandre el Gran]] i els seus successors grecs a [[Egipte]] i [[Àsia]]. El terme també era usat per referir-se a qualsevol rei d'una zona sota la influència grega de l'Imperi Romà, com a per exemple [[Herodes el Gran|Herodes]] a [[Judea]]. La forma femenina usada era la de ''basilissa'' i designava reines governantesgovernants com Cleòpatra o a les reines consort. ▼El terme també era utilitzat a [[Atenes]] durant el període clàssic per designar un dels [[arcont]]s, sent aquí un títol més simbòlic per a la funció del sacerdot. A les altres ciutats-estats, el terme mai no era utilitzat, ja que un sobirà tenia més aviat el títol de [[tirà]] o d'arcont.
[[Giorgio Agamben]] ha defensat en la seva obra ''Estat d'excepció'', publicada el 2005, que la paraula basileu estaria més correctament traduïda per la paraula «governant», idea que obté de la lectura del tractat del pseudo-[[Arquites de Tàrent|Arquites]], ''Sobre la justícia i la llei''.
▲La denominació va ser exportada per [[Alexandre el Gran]] i els seus successors grecs a [[Egipte]] i [[Àsia]]. El terme també era usat per referir-se a qualsevol rei d'una zona sota la influència grega de l'Imperi Romà, com a per exemple [[Herodes el Gran|Herodes]] a [[Judea]]. La forma femenina usada era la de ''basilissa'' i designava reines governantes com Cleòpatra o a les reines consort.
== De l'Imperi Romà a l'Imperi Bizantí ==
Els grecs feien servir la paraula basileu per referir-se als dos [[cònsol romà|cònsols]] que governaven la [[República Romana]], fet que denota que per als grecs, aquesta nació era una monarquia en tots els aspectes llevat del nom. Més endavant, a causa d'emprar aquest títol aplicat a l'[[Imperi Sassànida|emperador sasànida]],{{sfn|Chrysos|1978|p=35, 42}} els grecs van fer servir la paraula ''[[wikt:rex|rex]]'', copiada del llatí.{{sfn|Kazdan|1991|p=269}}
Dins l'[[imperi Bizantí]], el basileu era l'emperador. [[Heracli]] va adoptar aquesta denominació per reemplaçar el títol llatí d'[[Augustus]] el [[629]]. Ja va ser utilitzat com a títol oficial a partir de [[Justinià II]] paral·lelament a que el grec reemplacés progressivament al [[llatí]] sobre monedes i documents oficials.
Quan Roma va ser un imperi els grecs no van fer servir la paraula basileu per designar l'emperador, sinó ''autocràtor''. Quan l'imperi dels romans va desaparèixer, algunes nacions van considerar l'[[Imperi Bizantí]] com els legítims successors i dels seus títols. Els emperadors bizantins s'autoproclamaven ''autòcrates dels romans'' però també, amb el pas dels anys, van començar a dir-se basileus.
Quan els [[Antiga Roma|romans]] van conquerir el Mediterrani, el títol imperial «Caesar Augustus» fou de manera inicial traduït per ''«Kaisar Sebastos»'' i més tard hel·lenitzat en ''«Kaisar Augoustos»''. ''«Imperator»'', un altre títol imperial, va ser traduït per ''«Autokrator»''. ''«BASILEUS»'' fou gravat sobre la moneda bizantina en escriptura llatina, en lloc de ''«C.IMP.»'' és a dir ''«Caesar Imperator»''. Va ser més tard que l'escriptura grega fos incorporada.
El primer document que es conserva on està escrita l'expressió ''basileus Rhomaíōn'', emprada en un context oficial, és una carta escrita pel govern sassànida de [[Cosroes II]] enviada a l'emperador [[Flavi Tiberi Maurici]]. La carta, escrita en grec, ja no fa servir l'habitual fórmula de protocol ''kēsar-i Hrōm'' («cèsar dels romans»), mentre que el governant persa es refereix a ell mateix amb l'expressió ''Persōn basileus'' («emperador dels perses»), i així donava a entendre que renunciava a les aspiracions dels perses sobre el territori grec, renunciant al títol emprat anteriorment ''basileus basileōn'' («rei de reis»).{{sfn|Chrysos|1978|p=70}}
El títol de basileus va ser motiu d'una gran controvèrsia quan [[Carlemany]] va ser coronat «Emperador dels romans». La part oriental de l'imperi era dirigida per l'[[Emperadriu Irene]], regenta del seu fill [[Constantí VI]]. La manera indigna com es va comportar Irene amb el seu fill, ja que li va fer rebentar els ulls i el va empresonar, afegit a l'aversió dels [[francs]] al concepte d'una emperadriu regnant van generar una certa repulsió entre les dues parts. ▼
El [[629]] [[Heracli]] va adoptar aquesta denominació per reemplaçar el títol llatí d{{'}}''[[august (títol)|augustus]]''{{efn|Quan els [[Antiga Roma|romans]] van conquerir el Mediterrani, el títol imperial ''Caesar Augustus'' fou de manera inicial traduït al grec per ''«Kaisar Sebastos»'' i més tard hel·lenitzat en la forma ''«Kaisar Augoustos»''.}} i va fer servir la fórmula de protocol {{polytonic|πιστὸς ἐν Χριστῷ βασιλεύς}} («emperador per la gràcia de Crist»).{{sfn|Chrysos|1978|p=31}} A partir de [[Justinià II]] ja va ser utilitzat com a títol oficial, paral·lelament al fet que el grec reemplacés progressivament al [[llatí]] en monedes i documents oficials.{{sfn|Chrysos|1978|p=32}} Malgrat la voluntat de canvi, les monedes no van variar fins a l'època de [[Lleó III de Bizanci|Lleó III]] quan apareix la paraula ''«BASILEUS»'' gravada sobre la moneda bizantina amb grafies llatines, en lloc de l'anterior inscripció ''C.IMP.'', l'abreviació de ''Caesar Imperator'' . Va ser més tard que l'[[alfabet grec|escriptura grega]] fou incorporada ales monedes.
Tot i així Carlemany va proposar el matrimoni a Irene però ella es va negar, es va autodesignar «basileus», deixant de banda el terme «basilissa», i no va reconèixer el títol imperial de Carlemany.
▲El títol de basileusbasileu va ser motiu d'una gran controvèrsia quan [[Carlemany]] va ser coronat « Emperadoremperador dels romans». La part oriental de l'imperi era dirigida per l'[[ Emperadriuemperadriu Irene]], regenta del seu fill [[Constantí VI]]. La manera indigna com es va comportar Irene amb el seu fill, ja que li va fer rebentar els ulls i el va empresonar, afegit a l'aversió dels [[francs]] al concepte d'una emperadriu regnant , van generar una certa repulsió entre les dues parts. {{sfn|Kazdan|1999|p=413}} Tot i així Carlemany va proposar el matrimoni a Irene però ella s'hi va negar, es va autodesignar «basileus», deixant de banda el terme «basilissa», i no va reconèixer el títol imperial de Carlemany.{{sfn|James|2009|p=45-46}}
=== Concepció divina ===
ElEs basileusconsiderava obtéque el basileu obtenia la seva autoritat de Déu i no del seu predecessor. [[Joan II Comnè]], consideràper aixíexemple, deia que «"l'encàrrec de l'Imperiimperi li havia estat confiat per Déu»". Aquesta intervenció divina té més força quan l'Emperadoremperador és un usurpador, com en el cas de [[Nicèfor I]] i de [[Basili el Macedoni]], alsels quals «assumien que Déu haels havia concedit de regnar sobre els cristians per a la generació present».
En tant que individu, el basileusbasileu no és més que una aparença i tots els seus actes depenen de manera estreta de la voluntat divina. Aquesta concepció es troba essencialment en les operacions militars: [[Aleix I Comnè]] i [[Joan II Comnè]] estimenvan valorar així comque l'exèrcit estàestava col·locat «"sota Déu, general en cap, i jo, en sóc el seu subordinat"; un campanya militar, doncs, no pot ser iniciada més que si pren el camí de la voluntat divina. Aquesta concepció implica necessàriament que qualsevol pugui ser escollit per Déu per pujar sobre elal tron imperial: [[Justí I]], [[Miquel el Tartamut]], [[Basili el Macedoni]], [[Miquel IV]] o [[Miquel V]], tots ells homes del poble, van ser considerats com escullstriats entre el poble per regnar sobre l'Imperiimperi. En aquestes condicions, l'Emperadoremperador potpodia fer de tot dins els límits de la voluntat divina i les seves victòries sóneren les d'un soldat de Déu.
Aquesta concepció divina de la funció imperial portaportà com a conseqüència que, revoltar-se contra l'Emperadoremperador ésera una revolta contra Déu; el rebel contra el basileu ésera un enemic de Déu ({{polytonic|θεομάχος}}) o un sacrilegi ({{polytonic|καθοσίώσίς}}, terme utilitzat per [[Miquel AttaleiatesAttaliata]] en el moment de la revolta de [[Constantí X Ducas]] contra [[Nicèfor I]]).
[[Fitxer:Paris psaulter gr139 fol6v.jpg|thumb|La coronació del rei bíblic [[David]]. Saltiri de París.]]
El símbol del bíblic [[rei David]], escollit per Déu, va ser estat utilitzat habitualment al llarg de la història de Bizancil'Imperi Bizantí. En un saltiri que es troba a París es pot veure una imatge amb David damunt d'un escut envoltat pel seu exèrcit i coronat segons la voluntat de Déu, com ho havien de ser els emperadors bizantins.
==== Els símbols del poder ====
L'Emperadoremperador estàestava envoltat d'un decòrum simbolitzantque simbolitzava l'origen diví de la seva funció; la seva força divina s'imposaimposava a qui es presentapresentava davant d'ell. Aquest tema de l'Emperadoremperador-sol és utilitzat en la cort de [[Lleó VI de Bizanci|Lleó VI]], d'[[Aleix I Comnè]], d'[[Aleix III Àngel]] i de [[Romà IV]] que, en el moment de la seva travessa deper l'[[Àsia Central]], ésera vist pels seus soldats com «l'igual dea Déu».
El símbol més important del poder imperial continua sent tanmateix el color púrpuraporpra: l'Emperadoremperador ésera revestit amb aquest color, i en particular el calçat de botes, el ''kampagia'', que sóneren per excel·lència el signe del poder imperial. Només l'Emperadoremperador, delegat de Déu, potpodia usar la porprada imperial: vestit, diademes i camals.
Un altre símbol del poder ésera la moneda, el [[nomisma]] d'or o el ''millarision'' de plata, que sónestaven revestits d'un valor consagrat fins al punt que l'únicnomés el fet de llançar-los a terra i de trepitjar-los constitueixenconstituïen una ofensa feta a l'Emperadoremperador.
=== Autoritat legal ===
Si el basileusbasileu ésera considerat com a l'escollit de Déu, també veu regulats els seus actes pelestaven respecteregulats aper lalleis legalitat;i essentell era la llei personificada, nola pot,qual sensecosa negar-seimplicava ellque mateix,no podia caure en els excessos tirànics, sense negar-se ell mateix. AixíPer tant estàestava sotmès a les lleis, que garanteixenen garantien la pietat.
La més important de les lleis a les quals éss'havia de sotmèssotmetre el basileusbasileu ésera la llei de successió al tron; fins i tot venint de Déu, una presa de poder violenta no ésera legal. [[Isaac I Comnè]] arribava aixíarribar a abdicar, rosegatperquè pelestava remordimentremordit per d'haver pres el poder de manera contrària a les lleis. Les lleis de successió, fins i tot les no escrites, constitueixenconstituïen «els drets comuns de l'Imperi romàRomà» que el basileusbasileu potpodia interpretar, i les carències de les quals potpodia suplir per decisions personals preses conforme als costums grecs.
ContinuaContinuava sent cert, però, que el tron apareix com un bé comú del qual l'Emperadoremperador no vacil·la a disposar a la seva voluntat. Així,En persón exempleexemples, la decisió de [[Constantí IX]] d'escollir ell mateix el seu successor, o el jurament imposat per [[Constantí X Ducas]] a la seva esposa de no casar-se mai més, són observats sobretot per l'autoritat eclesiàstica, com a actes il·legals i que no tendeixen al bé comú. De la mateixa manera, l'adjudicació de les funcions de l'estat no pot procedir de cap fantasia imperial.
=== PrincipiEl principi dinàstic ===
El principi dinàstic, és a dir la transmissió hereditària del poder imperial, sentes imposatva imposar de manera progressiva i sobretot a partir del [[segle IX]]. Les emperadrius regnants donendonaven a llum en una sala especial del Palaupalau sagrat, la ''porphyra'', i el nen neixallà aixínascut era un [[porfirogènit]], i que és una presumpció que seràseria l'hereu del tron.
El dret dinàstic s'imposaimposà definitivament amb la [[Llista d'emperadors bizantins|dinastia macedònia]]. Per assegurar la seva successió, [[Basili el Macedoni]] associava associar al tron els seus fills: Constantí, Lleó i Alexandre, inauguranti així va inaugurar una pràctica que es perpetuaràperpetuaria. El seu fill gran, [[Alexandre III de Bizanci|Alexandre III]], estèril, morva morir sense descendència. [[Lleó VI de Bizanci|Lleó VI]], el seu successor, contreuva contreure matrimoni per tres matrimonisvegades sense poder engendrar d'un hereu successible; hava haver de contreure llavors, en violació del [[codi civil]] que ell témateix ell mateixhavia promulgat, una quarta unió d'on neixva néixer un fill, Constantí, que l'emperadriu Zoé s'ocupaocupà de fer-lo néixer en la ''porphyra''.
Fet emperador, [[Constantí VII]] veurà esborrar-se la seva bastardia legal davant l'estatut de porfirogènit, destinat a diferenciar-lo del seu sogre, l'emperador associat [[Romà I]]; tot i que aquest associa els seus propis fills al tron, no aconsegueix tanmateix apartar Constantí de la successió. La destitució dels Lecapens pare i fill estableix clarament l'afecte dels bizantins per la transmissió hereditària del tron: l'hereu legítim és el fill de Lleó VI, malgrat les circumstàncies de la seva concepció.
Igualment [[Romà II]] el macedoni associaassocià els seus dos fills, [[Basili II de Bizanci]] i [[Constantí VIII]] al tron: encara que hi havan haver usurpadors, com [[Nicèfor II]] i [[Joan I de Bizanci|Joan I]], aquests no podenvan poder apartar els descendents del tron.
Aquest afecte dels bizantins pel principi de la legitimitat conduiràva elfer pobleque, a la mort de [[Zoè Porfirogènita]], que governava després de la mort del seu espòs [[Constantí IX]], ael poble reclamés treure del convent a l'última filla de [[Constantí VIII]], [[Teodora (filla de Constantí VIII) |Teodora]], per tal de proclamar-la '' basileabasilissa''. ▼
== En el ''Nou Testament'' ==
En el ''[[Nou Testament]]'', escrit originalment en grec, els autors es referien a l'emperador amb les paraules ''Kaisaros Augoustou'' ([[Evangeli segons Lluc|Lluc]] 2:1), mentre que per al governador [[Ponç Pilat]] es fa servir ''hegemon'' ([[Evangeli segons Mateu|Mateu]] 27:2), el rei [[Herodes el gran]] és anomenat basileu, però també es fa servir aquesta paraula per referir-se a [[Jesús de Natzaret]].
Amb Jesús el terme adquireix un nou significat teològic, més enllà del concepte grec de sacerdot principal ([[arcont|arcont basileu]]). Jesús és anomenat ''Basileus tōn Basileōn'' («rei de reis»),<ref>[[Evangeli segons Mateu]] 28:18</ref> ''Basileus tōn Ouranōn'', que s'ha traduït per «rei dels Cels», relacionat amb l'expressió ''Basileia tōn Ouranōn'' («Regne dels Cels»); també rep el títol de ''Basileus tōn Ioudaiōn'' («[[INRI|rei dels jueus]]»). En l'art bizantí, un tema bastant estès va ser l'anomenat ''Basileus tēs Doxēs'' («el rei de la glòria»), que va tenir el seu equivalent en la cultura llatina de "el Crist de la pietat";{{sfn|Galavaris|1981|p=38}} que va sorgir d'una frase del ''[[Llibre dels Salms]]'', en el paràgraf 24:10 i en l'expressió ''Kyrios tēs Doxēs'' («Senyor de la Glòria»), que es fa servir també en la ''[[Primera carta als Corintis]]'', paràgraf 2:8.
▲Aquest afecte dels bizantins pel principi de la legitimitat conduirà el poble, a la mort de [[Zoè Porfirogènita]], que governava després de la mort del seu espòs [[Constantí IX]], a treure del convent a l'última filla de [[Constantí VIII]], [[Teodora (filla de Constantí VIII) |Teodora]], per tal de proclamar-la ''basilea''.
{{notes}}
== Referències ==
{{referències|2}}
== Bibliografia ==
* {{ref-llibre|cognom=Bang|nom=Peter Fibiger|cognom2=Scheidel|nom2=Walter |títol=The Oxford Handbook of the State in the Ancient Near East and Mediterranean|editorial=OUP|any=2013}}
* Ducellier, A.: ''Le drame de Byzance'', Pluriel.
* {{ref-llibre|cognom= Beekes|nom=R. S. P.|títol= Etymological Dictionary of Greek|editorial=Brill|any= 2009}}
* {{ref-llibre|cognom=Bingen|nom=Jean|cognom2=Bagnall|nom2=Roger S.|títol=Hellenistic Egypt: Monarchy, Society, Economy, Culture|editorial=University of California Press|any=2007}}
* {{ref-llibre|cognom=Borza|nom=Eugene N|títol=Before Alexander: Constructing Early Macedonia|editorial=Regina Books|any=1999}}
* {{ref-publicació|cognom=Chrysos|nom= Evangelos K.|títol=The Title ΒΑΣΙΛΕΥΣ in Early Byzantine International Relations|publicació=Dumbarton Oaks Papers|volum=32|data=1978}}
* {{ref-llibre|cognom=Ducellier|nom= A.|títol=Le drame de Byzance. Idéal et échec d'une société chrétienne|editorial= Hachette Littérature, collection Pluriel|any= 1998|isbn=978-2012788480}}
* {{ref-llibre|cognom=Galavaris|nom=George|títol=The icon in the life of the church: doctrine, liturgy, devotion|any=1981|isbn=90-04-06402-8}}
* {{ref-llibre|cognom= James|nom=Liz|capítol=Men, Women, Eunuchs: Gender, Sex, and Power|títol=A Social History of Byzantium|editorial=Haldon|any=2009|isbn=978-1-4051-3241-1}}
* {{ref-llibre|cognom= Kazhdan|nom=Alexander|títol=Oxford Dictionary of Byzantium, Oxford University Press|any=1991|isbn=978-0-19-504652-6}}
* {{ref-llibre|cognom=Smith|nom=Jerrod|cognom2=Lucas|nom2=Clifton|títol=The True Alpha And Omega|editorial=AuthorHouse|2011}}
[[Categoria:Títols bizantins]]
| 