Metro de Londres: diferència entre les revisions

A principis del [[segle XX]] hi havia sis operadores independents donant servei a la xarxa de Metro i això causava als passatgers alguns inconvenients. En moltes estacions havien de caminar una bona distància per la superfície per enllaçar amb una altra línia. Com que no hi havia un sístema únic, els costos associats eren majors i algunes companyies tenien problemes seriosos per aconseguir els diners que necessitaven per electrificar i expandir les línies. Com a resultat moltes empreses buscaven algú que pogués finançar les obres. Un dels més importants fou [[Charles Yerkes]], un magnat [[Estats Units d'Amèrica|americà]] que va assegurar la construcció de [[Charing Cross, Euston and Hampstead Railway]] (CCE&HR) el [[1900]]. Al març del [[1901]] va obtenir el control de ''District'' i això li va permetrer formar la ''Metropolitan District Electric Traction Company'' (MDET). Al setembre del mateix any ja havia adquirit dues companyies més, [[Great Northern, Piccadilly and Brompton Railway|Great Northern & Strand Railway]] i [[Great Northern, Piccadilly and Brompton Railway|Brompton & Piccadilly Circus Railway]]. Respecte a aquesta última, el Parlament n'acabava d'aprovar la construcció juntament amb la moribunda Baker Street & Waterloo Railway. El [[1902]] les companyies que havia anat adquirint Charles Yerkes es van reanomenarcanviar sota elde nom comúa d'[[Underground Electric Railways Company|Underground Electric Railways of London Company Ltd]] (UERL). La UERL també tenia en propietat tres companyies de tramvies i va comprar la [[London General Omnibus Company]], creant una organització que es coneixeria col·loquialment com ''"the Combine"'' i que va anar dominant la construcció del metro a Londres fins a la [[dècada de 1930]].