Moviment estudiantil mexicà de 1968: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: Únicament el atletes > Únicament els atletes
correcció (cas-cat)
Línia 120:
El setze de setembre, a Mèxic se celebra cada d'any la festa nacional, aniversari de l'inici de la lluita contra els ocupants espanyols, el 1810, lluita que conduirà, onze anys després, a la independència. Era habitual, fins aleshores, que força gent posés grans banderes mexicanes a les finestres i a les balconades. I, moltes, de petites, voleiant als cotxes. El 1968, però, les banderes desaparegueren com per encanteri. Gairebé no se'n veien. Ningú no havia donat tal consigna. Fou una reacció espontània de la població, que considerà, sense cap mena de dubte, que, en aquella situació, la bandera nacional era un emblema governista. Havia arribat el moment en què el moviment ja anava sol.
 
Això es confirmà la nit del quinze. Tradicionalment, el President de la República, aleshores [[Gustavo Díaz Ordaz]], surt al balcó central del Palau Nacional, enfront del ''Zòcalo'', i fa ''el grito'', una breu arenga en què recorda els principals herois de la independència i acaba amb tres "¡Viva México!. La multitud respon entusiasta, i en acabat hi ha grans castells de focs. Aquell any, els estudiants varen organitzar el seu propi "grito" a Ciutat Universitaria. El va fer en Heberto Castillo, un mestre destacat dels qui donaven suport al moviment, a través de la ''Coalició de Professors i IntelectualsIntel·lectuals en Suport del Moviment Estudiantil''.
 
Això no impedí, però, que un nombre considerable de quitxalla, anessin al ''Zócalo'' a repartir octavetes i a aixafar la guitarra de la celebració oficial. I, en efecte, quan en Díaz Ordaz sortí al balcó fou rebut amb un xiulada ensordidora, i amb prou feines se sentia el que cridava, malgrat els amplificadors i les bocines gegantines. Amb la cua entre les cames, se'n tornà la interior, mentre a la plaça agafava cada cop més força la gresca llibertària i antigovernista, sota els magnífics focs d'artifici que aquell any semblaven estar també del seu costat. La cosa arribà a tal punt que tots els canals de televisió, enllaçats en cadena única i nacional, transmeteren, òbviament sense anunciar-ho, el "grito" de l'any anterior (!). L'ardit, però, resultà ben obvi, i molta gent se'n va adonar.