Polibi: diferència entre les revisions

'''Polibi''' (''Polybius'', {{polytonic|Πολύβιος}}), fill de [[Licortes]], nascut a [[Megalòpolis]], fou un historiador grec que visqué al voltant dels anys [[205 aC|205]] a [[120 aC]], famós per la seva obra "[[Històries|''Històries'']]", que cobreix amb detall el període del 264 aC al 146 aC. També és conegut per les seves idees sobre la [[separació de poders]] en un govern, concepte que seria desenvolupat segles més tard per [[Montesquieu]]. Juntament amb [[Marc Porci Cató Censorí|Cató el vellVell]] (234 aC - 149 aC), se'l considera un dels fundadors de la historiografia de Roma.

[[Suides]] situa el seu naixement el [[222 aC]] i en tot cas va néixer abans del [[200 aC]]. El mateix Polibi diu que fou nomenat ambaixador a Egipte (junt amb el seu pare i el jove [[Àrat de Sició]]) el [[181 aC]], quan encara no havia arribat a l'edat legal, que aen la [[Lligalliga Aquea]] era de 30 anys, fet que situaria el seu naixement després del 210 aC, i probablement després del 205 aC.

A la mort de [[Filopemen]] (182 aC), el seu pare Licortes fou nomenat estrateg de la Lligalliga Aquea. El [[181 aC]], fou nomenat ambaixador a Egipte junt al pare, ambaixada que finalment no es va produir. Després va participar en política, però no consta cap càrrec específic.

Quan va esclatar la guerra entre Roma i [[Perseu de Macedònia]], [[Cal·lícrates de Leòntion]] dirigia el partit favorable a Roma, mentre Licortes dirigia el partit nacionalista. Els ambaixadors romans Popil·li i Octavi van comprovar que la majoria de la Lligalliga era contraria a Roma, però progressivament la situació va canviar. Licortes recomanava mantenir la neutralitat, ja que cap benefici es podia esperar amb la victòria de cap dels dos bàndols; però [[Arcó d'Egira|Arcó]] i Polibi s'inclinaven per una actitud més favorable a Roma. Aquesta tesi va triomfar i Arcó fou nomenat ''[[estrateg]]os'' ([[169 aC]]) i Polibi comandant de la cavalleria ([[Hiparc (càrrec)|hiparc]]); poc després, l'assemblea va aprovar un decret que va posar les forces de la Lligalliga que quedaven a disposició del cònsol romà [[Quint Marci Filip (cònsol 186 aC i 169 aC)|Quint Marci Filip]]; aquest va refusar l'assistència de moment.

El [[168 aC]], [[Ptolemeu VI Filomètor]] i [[Ptolemeu VIII Evergetes II]] van enviar una petició d'ajut a la Lligalliga contra [[Antíoc IV Epífanes]], o, en defecte, l'enviament de Licortes i Polibi com a assessors militars. Com que Antíoc fou obligat pels romans a renunciar als seus projectes, l'afer va quedar liquidat sense cap actuació. Aquell mateix any, després de [[Pidna]], el [[Regne de Macedònia]] va passar a poder de Roma.

Quan van arribar els llegatslegats romans Gai Claudi i Gneu Dolabel·la, Cal·lícrates va exigir l'enviament d'un miler d'aqueus a Roma, per respondre del càrrec de no haver ajudat alsels romans, i entre els afectats hi havia Polibi, i pràcticament tots els nobles de la Lligalliga. La proposta es va imposar i Polibi i els altres foren enviats a Roma el [[167 aC]], i distribuïts com a ostatges o virtuals presoners entre les ciutats etrusques, sense ser portats a judici. Polibi va aconseguir permís per romandre a Roma per la influència segurament del fill d'[[Emili Paule]] (amb el qui hauria establert llaços d'amistat, hospitalitat o [[client (Roma)|clientela]]).

Fou a Roma on Polibi va poder estudiar amb el suport d'[[Escipió]], el fill de Paule. Al seu torn, Escipió rebia consells militars de Polibi. Aquest, a més, va aconseguir l'accés a nombrosos documents i arxius dels quals va obtenir la informació per a la seva obra com a historiador.

AEn la [[tercera guerra púnica|Tercera Guerra púnica]], el [[149 aC]], el cònsol Mani Manli va cridar a Polibi a [[Lilibea]], però abans d'arribar, la guerra es podia donar per acabada i se'n va tornar a casa; posteriorment, va acompanyar Escipió aen la destrucció de [[Cartago]] ([[146 aC]]). Després de la destrucció de [[Corint]] ([[146 aC]]), va tractar d'influir en la sort d'[[Acaia|d'Acaia]], que el [[145 aC]] va esdevenir província romana.

A partir d'aquí va començar a compondre les ''Històries'', la seva obra històrica. [[Llucià]] diu que va morir als 82 anys a causa de la caiguda d'un cavall quan tornava a casa. Aquesta mort es devia produir entre el [[128 aC]] i el [[120 aC]].{{sfn|Champion|2004|p=18}}

[[Fitxer:Scipion Emilien et Polybe devant les ruines de Carthage après la destruction de la ville.jpg|thumb|200px|Gravat del segle XVIII representant a Polibi i Escipió Emilià davant les ruïnes de Cartago.]]

===''Històries''===

La seva obra historiogràfica parteix de plantejaments similars als de [[Tucídides]]. Tracta de ressenyar els esdeveniments dels anys [[220 aC|220]] fins al [[146 aC]], descrivint els esforços de [[història de Roma|Roma]] per sotmetre el seu gran enemic, [[Cartago]], i assumir la supremacia a la Mediterrània. L'obra de Polibi està formada per quaranta llibres i el relat s'inicia vers el 220 aC i acaba el 146 aC, amb la destrucció de Corint. La primera part inclou 53 anys entre el 220 aC i el [[168 aC]]. També dóna un resum d'història de Roma des dels orígens (llibre I-llibre V); en aquesta part, descriu també la política que es duia a terme aen cada estat poderós d'aquell moment, entre els quals estaven [[antiga Grècia|Grècia]] i [[Egipte]]. La segona part va del 168 aC al 146 aC. Al llibre VI, Polibi descriu la forma de vida dels romans, aprofita per a expressar la seva opinió sobre el benefici de repartir el poder en diferents parts de la república, i comenta també la situació dels plebeus i els seus drets. En aquesta segona part, narra la primera i segona guerres púniques. Va narrar amb detall alguns conflictes que coneixia amb detallbé perquè li'ls havia narrat el seu amic Publi Corneli Escipió Africà i en els què havia participat, com ara la [[batallaBatalla del Ticino]], la [[batallaBatalla de Trèbia]], el [[setge d'Arse]], la [[Batalla de Lilybaeum (218 aC)|batallaBatalla de Lilibea]] i la [[batallaBatalla del Roine]]. Al llibre XII, Polibi expressa els seus dubtes sobre la fiabilitat de l'obra de [[Timeu de Tauromenion]], un historiador que va escriure sobre el mateix període; deia que el punt de vista de Timeu era invàlid perquè no oferia dades objectives, era un relat desbiaixatesbiaixat a favor de Roma. Polibi conclou aquesta obra expressant la idea que els romans eren la potència preeminent perquè mantenien costums i tradicions que promovien profunds desitjos que els impulsaven a actuar noblement, els educaven per estimar la virtut, la pietat envers els progenitors i els ancians i el temor als déus.

Aquesta història està considerada una de les més valuoses de l'antiguitat, amb una visió centrada en la de l'imperiImperi romà, però sense limitar-se a exposar els fets, com havien fet altres historiadors antics,; Polibi analitza les seves causes dels fets, sobretot dins l'àmbit d'una anàlisi política.

* ''Vida de [[Filopemen|Filòpemen]]'', un treball que no s'ha conservat fins als nostres dies, però que se'n sap que va servir de base a [[Plutarc]] per escriure un dels llibres de la seva obra "''Vides paral·leles"''.

* ''Tàctiques''. Un tractat, també perdut, que probablement descrivintdescrivia [[tàctica militar|tàctiques militars]] dels exèrcits que mesmés coneixia: el grec i el romà.

* Una història de la [[guerraGuerra de Numància]], que no s'ha conservat.

Va aportar la noció d'anaciclosi, o de successió de règims polítics al llarg de la història d'un país: es comença per la [[monarquia]], quan una persona assumeix el lideratge del grup; posteriorment, es corre el risc d'acabar en una [[tirania]] pels excessos d'aquest líder; més endavant sorgeix l'[[aristocràcia]], quan el rei s'envolta d'uns amics privilegiats que acaben compartint el govern; els nobles usurpen el lloc del rei i llavors es parla d'[[oligarquia|''oligarquia'']]; una revolta acaba amb aquesta situació reclamant poder per a més persones, donant lloc a la [[democràcia]]; la corrupció d'aquest sistema desemboca en una [[oclocràcia]] de caràcter anàrquic que fa necessària la presència d'un nou director que recomenci el cicle. Encara que no va ser el primer ena tractar aquest tema, la seva exposició va resultar convincent i va ser tinguda en compte pels teòrics polítics posteriors.

[[Titus Livi|Livi]] en va fer referència aen les seves "''Històries"'', com a font documental per a la seva ''Ab Urbe condita''. Polibi va ser un dels primers historiadors que va intentar presentar la Històriahistòria com a una seqüència de causes i efectes, basant-se en un acurat examen crític de la informació que arribava a través deper la tradició. Pensava que per fer una narració de fets històrics calia tenir informació de primera mà i conèixer la geografia que era l'escenari on havien passat els fets. En la seva obra "''Històries"'', va captar una varietat d'elements de la conducta humana relacionats amb la història que altres no havien tractat: el sentiment nacionalista, la xenofòbia, la duplicitat en política, aspectes que influeixen en una guerra (brutalitat, lleialtat, coratge, intel·ligència, capacitat de raonament i enginy).

A banda de la narrativa dels esdeveniments històrics Polibi va incloure tres llibres de crítica. El Llibrellibre XXXIV, el va dedicar per complet a temes geogràfics i va fer algunes observacions dures sobre errors comesos per [[Eratòstenes]], al qual va acusar de transmetre idees preconcebudes populars (''laodogmatika''). El Llibrellibre XII era una disquisició sobre l'escriptura de la història, citant extensos passatges d'historiadors, les obres dels quals no s'han conservat, com [[Cal·lístenes d'Olint]] i [[Teopomp de Quios]]. Més influent va ser el llibre VI, que descriu l'organització militar i política de Roma; es va presentar Roma com a un estat en el qual els elements monàrquics, aristocràtics i populars van serestaven en un equilibri estable. Això va permetre a Roma poder escapar del cicle de revolucions eternes (''anaciclosis'').

Polibi era molt exigent amb la tasca d'un historiador,; deia que només s'havien de narrar fets demostrables (''[[apodíctic|apodeiktike]]''). Però encara que era un gran defensor de l'objectivitat, no va poder evitar deixar-se emportar pel seu punt de vista en alguna ocasió. Tenia la ferma creença que un líder polític actuava sempre amb dignitat i això el va portar a rebutjar la descripció que Teopomp havia fet sobre [[Filip II de Macedònia]], quique, en la seva vida privada s'emborratxava i es deixava emportar pels plaers sensuals sense mesura.{{sfn|Eckstein|1984|p=3-4}} Altres moments en què Polibi es mostra propens a un cert to hagiogràfic és quan escriu sobre els seus amics, com Escipió, i es nota un to venjatiu quan detalla les gestes dels seus enemics, com Cal·lícrates, l'estadista aqueu responsable del seu exili romà.{{sfn|Green|1993|p=269}}

Una altra idea expressada per Polibi és que els governants havien d'estudiar Històriahistòria per no repetir errors d'altres i posar en pràctica les estratègies que havien demostrat ser reeixides.

Per altra banda, com a ostatge a Roma i [[client (Roma)|client]] dels Escipions, no es pot dir que Polibi estigués en una posició d'expressar lliurement opinions negatives en relació als romans. Peter Green creu que Polibi escrivia la Històriahistòria de Roma adreçada a lectors grecs, amb l'objectiu de convèncer-los de la necessitat d'acceptar Roma en el seu paper dirigent en la política internacional, cosa que semblava inevitable. Això no obstant, Green reconeix la gran vàlua de Polibi com a historiador. Ron Mellor també creu que Polibi, no va ser del tot imparcial quan es referia als oponents dels Escipions.{{sfn|Mellor|2012|p=10 i seg.}} De forma similar, quan Adrian Goldsworthy fa servir l'obra de Polibi com a font documental per a estudiar les campanyes militars d'Escipió, no deixa de tenir en compte que podria estar influït per la relació d'amistat o clientela entre l'escriptor i el general.<ref>Adrian Goldsworthy, "The Fall of Carthage: The Punic Wars 265-146BC", capítol 4, ed.Hachette, 2012</ref> H. Ormerod ha notat alguns prejudicis per part de Polibi quan tracta temes en relació alsamb els etolis, els cartaginesos i els cretencs.<ref>Henry A. Ormerod, "Piracy in the Ancient World", 1924, JHU Press, p.141</ref> Altres autors coincideixen ena dir que el tractament de la història de [[Creta]] té un biaix negatiu.<ref>Mogens Herman Hansen 1995, "Sources for the Ancient Greek City-State",( Simposi, agost 24–27 1994), Kgl. Danske, Videnskabernes Selskab, p.376, ISBN 87-7304-267-6</ref> D'altra banda, Hansen valora l'exposició de Polibi sobre CreteCreta per la seva aportació detallada a la història antiga d'aquella civilització. De fet, les observacions fetes per Polibi, juntament amb alguna informació donada per [[Estrabó]] i [[Escílax de Carianda|Escílax]],<ref>Robert Pashley, Travels in Crete", volum 1, 1837, ed.J. Murray, p.17</ref>[7] han permès trobar la localització de la desapareguda ciutat de [[Cidònia]] a Creta.<ref>C. Michael Hogan, ''Cydonia'', [http://www.themodernantiquarian.com/site/10881/cydonia.html#fieldnotes The Modern Antiquarian], 23 gener 2008</ref>

A finals de segle XVI, la seva obra va ser traduïda a diferents idiomes i va ser molt valorat com a historiador ,{{sfn|Burke|1966|p=135–152 [141]}}, i a més el seu pensament va calar fort en teòrics de la política.{{sfn|Burke|1966|p=135–152 [139]}}. [[John Adams]], per exemple, el considerava un dels mestres de la teoria constitucional més importants.<ref> Donald E. Glover Award, "[http://www.mlloyd.org/mdl-indx/polybius/intro.htm Polybius and the Founding Fathers: the separation of powers]", 1999, St. Margaret’s School</ref>

Va perfeccionar un sistema, anomenat el [[quadrat de Polibi|''quadrat de Polibi'']], per enviar missatges emprant un codi numèric.<ref>Polibi "Històries" [http://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Polybius/10*.html#45.6 X, 45.6]</ref> Es tractava de situar les lletres de l'alfabet en una graella de cinc caselles i emprar aquest codi per a enviar missatges a distància fent servir torxes, per exemple dues visions del llum de la torxa movent-la en vertical i una vegada en horitzontal correspon a la lletra "B".