Ascetisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: estan considerats > són considerats |
m Correcció: espai que falta |
||
Línia 8:
En l'ascetisme [[budisme|budístic]] és la noció de moderació i d'independència de passions que prepondera, en l'[[estoïcisme]] la lluita contra les passions o la impassibilitat,<ref>{{GEC|0106587|estoïcisme}}</ref> al [[gnosticisme]] i el [[catolicisme]] la noció de [[dolor]] que mai no podrà compensar el que va patir el [[Jesús de Natzaret|Crist]] crucifixat. Refusar un plaer, tot i un plaer legítim, està considerat com una [[virtut]] i consumir un plaer com un vici o un pecat. El [[gnosticisme]] va introduir la teoria que la purificació del cos per l'abstinència i el dolor ajuda a aconseguir una connexió més íntima amb la divinitat i en consqüència a trobar la pau interior.
Durant el cristianisme primerenc van desenvolupar-se diversos moviments d'ascetisme exagerat o d'asceticisme: els [[anacoreta|anacoretes]], els [[estilita|estilites]] i molts més.<ref>Josefina Rabella, [http://www.benedictinescat.com/montserrat/htmlfotos/vidJosParesMoncat.html «Temes sobre pares i mares»], Montserrat, monestir de Bendicitines de Sant Benet [consulta l'11 d'agost de 2013]</ref> Al [[judaisme]] un moviment semblant va manifestar-se al segle II amb els [[essenis]].<ref>Laura Masip i Bracons, ''Ermitans a la literatura medieval'', Barcelona, Ed. de l’Abadia de Montserrat, 1999, pàgina 119-121, ISBN 9788484151449</ref> També dins les estructures monacals, els exercicis ascètics podien prendre formes extremes d'abstinència, de laceració corporal en pensar que ajudava a obtenir la gràcia divina i a atènyer un estat de perfecció superior que el comú dels mortals mai no podran aconseguir. Inspirat de [[Plató]] i dels [[neoplatonisme|neoplatonistes]] que preconitzen la immortalitat de l'ànima, van encara més lluny en concloure que el cos — als texts ancians es parla de la carn — junts amb el dimoni són els enemics de l'ànima, que s'han de dominar amb tots els mitjans possibles. Encara avui, els membres d'[[Opus Dei]] prosegueixen la tradició i porten el [[cilici]].<ref>Enric Gonzàlez, [http://elpais.com/diario/2006/03/07/espana/1141686001_850215.html «El estricto internado del Opus {{es}}»], [[El País]], 7 de març de 2007</ref> El [[luteranisme]] va rejectar tota forma d'ascetisme inflictiu o de mortificació. Només accepta la sanctificació per moderació i continència de passions i desitjos [[pecat|pecaminosos]].<ref name = LF/>
A l'inici del [[segle XX]] el sociòleg alemany [[Max Weber]] veu una diferència conceptual en «l'ascesi que refusa el món»<ref>''Weltablehnende Askese''</ref> i «l'ascesi intramundial». Aquesta darrera es manifesta per exemple en moviments que volen imposar un ideal ascètic, dins del món a tothom com per exemple [[Oliver Cromwell]], els [[Societat Religiosa d'Amics|Quakers]] o certes branques del [[pietisme]]. [[Riquesa]] i èxit professional, per a l'ascètic intramundial, són considerats com bons, en la mesura que són una prova que el pietós col·labora al manteniment del món i de la creació. S'hi veuen una expressió de la gràcia de Déus per a aquesta feina ben feta. Riquesa i èxit són dolents ans al contrari si el ric en gaudeix i n'esdevé dependent. ''[[Mutatis mutandis]]'' s'ha de concebre l'eroticisme, la violència d'estat, el poder amb el mateix racionalisme ascètic: són bons quan contribueixen al manteniment del món, dolents quan hom hi troba un plaer personal o una passió. Weber veu en aquesta ascesi «intramundial» un dels factors que van contribuir a l'èxit econòmic i tècnic de l'Occident. L'art, el lleure i altres activitats «inútils» són ''[[ipso facto]]'' dolents.<ref>''Innerweltliche Askese'' en: Max Weber, [http://www.textlog.de/7935.html Weltablehnende und innerweltliche Askese»], ''Wirtschaft und Gesellschaft. Grundriss der verstehenden Soziologie,'' 1922.</ref><ref name = ALM/>
==Contramoviments i crítica==
Des de l'[[edat antiga]] hi va haver escoles que van concebre una ètica que valoritza l'art de cultivar el seu plaer propi i el dels altres. Acorden un lloc central al gaudi responsable com en l'[[hedonisme]] i l'[[epicureisme]]. Els [[sofista|sofistes]] van reprotxar a [[Sòcrates]] que havia creat una ètica «per a impotents, dèbils i ressentits, perquè les seues virtuts consistien a '''no''' fer, quelcom satisfactori per als que '''no poden''' fer.»<ref> Xavier Renau, [http://www.metafilosofia.net/filo/docs/filoII/Nietzsche_apunts.pdf «Friedrich Wilhelm Nietsche»], ''Història de la filosofia'', IES F. Ribalta, ''s.d.'', pàgina 12</ref> Des del [[segle XV]] a l'occident, el [[renaixement]] i la redescoberta dels filòsofs antics precristians van originar diversos moviments [[llibertinatge|llibertins]] que volien rehabilitar el plaer. [[Martin Luter]] va excloure el principi de l'ascesi i de la mortifiació. Tot i això, els moviments [[protestant]]s de més influència, el [[calvinisme]] i el [[luteranisme]], tenien un component ascètic pronunciat, a la diferència que refusaven el dolor autoinfligit.<ref name = ALM>Albert L. Mok, [http://www.dick.wursten.be/Max%20Weber%20calvinisme.htm «Max Weber en het Calvinisme» {{nl}}], Texts del col·loqui ''L'espèrit de Calví i el capitalisme'', Anvers, Universitat d'Anvers, 2009 [consulta l'11 d'agost de 2013]</ref>
Amb l'emancipació burgesa i la [[secularització]], els reprotxos d'hipocrisia van esdevenir més forts al segle XIX. El poeta alemany, [[Heinrich Heine]] va resumir l'actitud religiosa en els seus versos famosos del 1844: «Sé que d'amagat beuen vi / i en públic prediquen aigua».<ref>«Conec la cançó, conec la lletra/Conec els senyors que van concebre'l/Sé que d'amagat beuen vi/i en públic prediquen aigua.» traducció pròpia d'[[Heinrich Heine]], [http://www.deutschestextarchiv.de/book/view/heine_wintermaehrchen_1844/?hl=tranken&p=25 «Deutschland, ein Wintermärchen»,] Hamburg, Hoffmann i Campe, 1844, pàgina 5 (en català: Alemanya, un conte d'hivern).</ref> [[Friedrich Nietzsche]] va ser un altre oponent de l'ideal ascètic, en el qual ell veia una «tossudesa contre si mateix», «fer-se trossos de si mateix». En cada moral ascètica, l'home adora una part de si mateix, però, per poder fer-ho, li cal diabolitzar la resta, i és de fet, segons Nietzsche, una forma suprema de vanitat. La mortificació i l'ascèsi van en sens contrari dels valors de la vida.<ref>Friedrich Nietzsche, [http://www.textlog.de/21726.html «Askese als Trotz gegen sich selbst» {{de}}], ''Menschliches, allzumenschliches I, Ein Buch für freie Geister'', n° 137, primera edició 1878</ref>
| |||