Diferència entre revisions de la pàgina «Fortuna (mitologia)»

m
Correcció: espai que falta
(enllaç amb Spes)
m (Correcció: espai que falta)
==Fortuna i el cristianisme==
[[Fitxer:Fortuna or Fortune.jpg|thumb|180px|Dibuix del segle XVI]]
Amb l'arribada del cristianisme i la seva imposició com a religió oficial, es va prohibir el seu culte així com la dels altres déus de l'antiga religió romana, però no va ser possible esborrar totalment la creença en la seva existència. Al s.VI [[Boeci]], en un intent de conciliar Fortuna amb el cristianisme va escriure que era una servidora de Déu,<ref>{{ref-llibre|cognom=Selma Pfeiffenberger|títol="Notes on the Iconology of Donatello's Judgment of Pilate at San Lorenzo", 7|pàgines=(437-454) 440.|editorial=revista:Renaissance Quarterly nº20.4|any=1967}}</ref> un vehicle de la seva divina voluntat.
La seva obra [[Consolació de la filosofia|"De consolatione philosophiae"]] va influir durant generacions, sent tema d'estudi a les universitats medievals. Aquesta nova Fortuna, acceptada pel cristianisme, va tenir una nova imatge: Se la representava amb dues cares, ''Fortuna bifrons'', representant la bona i la mala sort: una somrient, l'altra cenyuda, o bé mitja cara pintada en negre i l'altra meitat en blanc.<ref>{{ref-llibre|cognom=A. Laborde|títol="Les manuscrits à peintures de la Cité de Dieu"|pàgines=59-65|editorial=revista:Renaissance Quarterly, vol III|any=1909}}</ref> En la segona part del llibre apareixia la roda de la fortuna, imatge que també es va fer molt popular, es pot trobar copiada en altres llibres o fins i tot en vitralls, com en la catedral d'[[Amiens]]. Aquesta roda té una inscripció a l'esquerra que diu: ''regnabo'' («jo regnaré»), a la part superior ''regno'' («jo regno»). Generalment la figura femenina que representa Fortuna està coronada, a la seva dreta està la inscripció ''regnavi'' («jo vaig regnar») i a la part de baix diu: ''sum sine regno'' («no tinc cap regne»). També a l'edat mitjana va començar a aparèixer amb altres símbols: la cornucòpia, un timó de vaixell, una bena als ulls, una esfera, una roda. La interpretació d'aquests símbols és la següent: cornucòpia=abundància, timó=el destí, la bena=deslligar el destí amb les virtuts o qualitats de l'individu, esfera=l'oportunitat, roda=que la sort tant si és bona com si és dolenta no dura gaire.<ref name="Selma">{{ref-llibre|cognom=Selma Pfeiffenberger|títol="Notes on the Iconology of Donatello's Judgment of Pilate at San Lorenzo", 7|pàgines= 441.|editorial=revista:Renaissance Quarterly nº20.4|any=1967}}</ref>
==En la literatura posterior==
Fortuna va aparèixer en moltes obres de la literatura posterior. En el ''"[[Roman de la Rose]]"'', Fortuna frustrava les esperances d'un enamorat qui havia estat ajudat per un personatge anomenat "Raó". En "[[La Divina Comèdia]]" de Dante<ref>''Inferno'', VII.67-96</ref> Virgili parla sobre la natura ambivalent de Fortuna. [[Boccaccio]] va escriure ''"De Casibus Virorum Illustrium"'' ("Les fortunes dels homes famosos"), posant exemples de com la sort d'una persona pot canviar. En una altra obra, ''"De remedii dell'una e dell'altra Fortuna"'' Boccaccio torna a tractar el tema de la sort.<ref name="Selma"/> Apareix en el capítol 25 de "[[El Príncep]]", relacionada amb els consells que hi va escriure Nicolau Maquiavel, advertint que la Fortuna només guia la meitat del destí d'un home i que l'altra meitat depèn d'ell mateix. Segons aquest autor la Fortuna afavoreix els forts, els més agressius i als més agosarats. [[Shakespeare]] li va dedicar algun dels seus sonets.<ref> Sonet 29</ref>
1.150.164

modificacions