Revisió del 11:57, 8 des 2015 modifica Langtoolbot (discussió \| contribucions) Bots 1.186.859 edits m Corregit: seus succesors * [[Sandro > seus successors * [[Sandro ← Edició anterior		Revisió del 15:49, 17 març 2016 modifica desfés Langtoolbot (discussió \| contribucions) Bots 1.186.859 edits m Corregit: part del estudiosos > part dels estudiosos Edició següent →
Línia 49: ::''Ai las per mi, perquè al teu mestre no li és permès anar-hi!''</ref> Les obscures causes de l'exili d'Ovidi s'han convertit en inacabables disquisicions per part ~~del~~dels estudiosos de l'antiguitat. De fet, els texts medievals que mencionen l'exili no ofereixen explicacions creïbles i les seves afirmacions semblen incorrectes interpretacions del que apareix a les obres d'Ovidi.<ref>J. C. Thibault, ''The Mystery of Ovid's Exile'' (Berkeley-L. A. 1964), p.20–32.</ref> El mateix Ovidi va escriure moltes referències a aquest delicte que donen obscures o contradictòries pistes.<ref>Unes 33 mencions segons Thibault (op. cit., p.27–31).</ref> El 1923, l'estudiós J. J. Hartmann va proposar una teoria que no ha estat massa considerada entre els estudiosos de la civilització llatina avui – que Ovidi mai se'n va anar de Roma a l'exili i que totes les obres del seu exili són el resultat de la seva fèrtil imaginació. Aquesta teoria va ser recolzada i rebutjada als [[dècada del 1930\|anys 30]], especialment per autors [[Països Baixos\|neerlandesos]].<ref>A. W. J. Holleman, "Ovid's exile", ''Liverpool Classical Monthly'' 10.3 (1985), p. 48.<br>H. Hofmann, "The unreality of Ovid's Tomitan exile once again", ''Liverpool Classical Monthly'' 12.2 (1987), p. 23.</ref> En 1985, un nou treball de recerca de Fitton Brown avançava nous arguments en suport d'aquesta teoria;<ref>A. D. F. Brown, "The unreality of Ovid's Tomitan exile", ''Liverpool Classical Monthly'' 10.2 (1985), p. 18–22.</ref> l'article fou seguit per una sèrie de suports i refutacions en el curt espai de temps de cinc anys.<ref>Cf. el resum que ens ofereix A. Alvar Ezquerra, ''Exilio y elegía latina entre la Antigüedad y el Renacimiento'' (Huelva, 1997), p. 23–24</ref> Entre les raons adduïdes per Brown tenim: que l'exili d'Ovidi només és conegut per la seva pròpia obra, llevat de "dubtosos" passatges de [[Plini el Vell]],<ref>Cf. ''[[Naturalis Historiae]]'', 32.152: "His adiciemus ab Ovidio posita animalia, quae apud neminem alium reperiuntur, sed fortassis in Ponto nascentia, ubi id volumen supremis suis temporibus inchoavit".</ref> [[Publi Papini Estaci (poeta)\|Estaci]],<ref>Cf. ''Silvae'', 1.2, 254–255: "nec tristis in ipsis Naso Tomis".</ref> però cap altre autor fins al [[segle IV]];<ref>Petites referències a [[Jeroni d'Estridó]] (''Chronicon'', 2033, an. Tiberii 4, an. Dom. 17: "Ovidius poeta in exilio diem obiit et iuxta oppidum Tomos sepelitur") i a ''Epitome de Caesaribus'' (I, 24: "Nam [Augustus] poetam Ovidium, qui et Naso, pro eo, quod tres libellos amatoriae artis conscripsit, exilio damnavit").</ref> que l'autor d{{'}}''[[Heroides]]'' fou capaç de separar el "Jo" poètic de si mateix i de la seva vida real; aquesta informació en la geografia de Tomis ja era coneguda per [[Virgili]], [[Heròdot]] i pel mateix Ovidi en les seves ''[[Les Metamorfosis\|Metamorfosis]]''.{{Ref label\|c\|c\|none}}<ref>A. D. F. Brown, "The unreality of Ovid's Tomitan exile", ''Liverpool Classical Monthly'' 10.2 (1985), p. 20–21.</ref> Els estudiosos ortodoxos, no obstant això, s'oposen a aquestes hipòtesis.<ref>J. M. Claassen, "Error and the imperial household: an angry god and the exiled Ovid's fate", ''Acta classica: proceedings of the Classical Association of South Africa'' 30 (1987), p. 31–47.</ref> Un dels principals arguments d'aquests estudiosos és que Ovidi no deixaria que els ''[[Fastos]]'' quedessin inacabats de manera indefinida, principalment perquè aquest poema significa la seva consagració com a poeta imperial.<ref>Tanmateix, alguns autors, com ara Martin (P. M. Martin, "À propos de l'exil d'Ovide... et de la succession d'Auguste", ''Latomus'' 45 (1986), p. 609–11.) i Porte (D. Porte, "Un épisode satirique des ''Fastes'' et l'exil d'Ovide", ''Latomus'' 43 (1984), p. 284–306.) detectaren en un passatge dels ''Fasti'' (3371–80) una actitud contrària als desitjos d'August a la seva successió, molts investigadors estan d'acord que aquesta obra és el testimoni més clar del suport als ideals d'August per par d'Ovidi. (E. Fantham, ''Ovid: Fasti. Book IV'' (Cambridge 1998), p. 42.)</ref>

Ovidi: diferència entre les revisions