[[Fitxer:Cascada del Parc de la Ciutadella.jpg|thumb|esquerra|Josep Fontserè i Mestre]]
Les lluites entre [[arquitectes]] i mestres d'obres consistien en la separació de les competències entre ambdós col·lectius, que no era gens clara. Ja des de 1757, quan aparegué a Madrid, a l'Academia de San fernando, el títol d'arquitecte hi hagué una forta competència amb els títols ja existents de mestre d'obres, d'enginyer militar, que eren professions molt aïllades i pel sistema gremial.<ref>Vegeu ''Barcelona, ciutat de transició : 1848-1868 : el projecte urbà a través dels treballs de l'arquitectes Miquel Garriga i Roca'' (1996:49)</ref> Segons Segarra (1996:49), les reials cèdules de juny i setembre de [[1828]] aclarien el dret exclusiu dels arquitectes respecte als mestres d'obres així com les competències dels enginyers militars. Però la discussió s'allargà molts més anys, sobretot a les ciutats menors. Però en aquell moment el mestre d'obres era gremial i l'arquitecte gaudia d'un títol oficial. A part del títol de Mestre d'Obres, l'Acadèmia també regulava els ensenyaments de d'''[[Agrimensor]]'', ''[[Aparejador]]'' i ''[[Director de caminos]]''. Al programa de l'assignatura de "composició d'edificis" destaca la que es basa en ''edificios rurales y demás que los maestros de obras están autorizados a dirigir''. A l'assignatura de "coneixements de materials" parla de la ''manipulación y empleo en las obras, construcción de todos géneros, aplicada a la canteria, carpinteria y obras de hierro''.<ref>Informació extreta de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi</ref> Per altra banda, "los maestros de obras pueden proyectar y dirigir todo edificio de propiedad particular y uso privado que no tenga carácter monumental y deben estar inhibidos de intervenir, como no sea en clase de segundos, en todo edificio que tenga carácter público".<ref>Vegeu el text de la llei de Instrucción pública de 1857 citada a ''Los maestros de obras de Barcelona'' (1973:36)</ref> Els mestres d'obres tenien la competència en l'arquitectura privada, enfront de l'àmbit propi dels arquitectes de l'arquitectura pública o monumental.<ref>Vegeu ''Elies Rogent i la Universitat de Barcelona'' (2002:75)</ref> Però les disputes continuaven també amb els enginyers per la construcció de cases i els projectes d'urbanisme i entre mestres d'obres i arquitectes. [[Josep Fontserè i Mestre]], mestre d'obres, construí la font del Parc de la Ciutadella, un monument que en principi era únicament competència dels arquitectes.
