Diferència entre revisions de la pàgina «Rebel·lió Àrab»

m
Canvis menors, neteja, replaced: segle XX → {{segle|XX}} AWB
(Robot posa data a plantilles de manteniment)
m (Canvis menors, neteja, replaced: segle XX → {{segle|XX}} AWB)
|operació=
|campanya=
|front= [[Front de l'Orient Mitjà (Primera Guerra Mundial)|Orient Mitjà]]
|conflicte= [[Primera Guerra Mundial]]
|imatge= [[Fitxer:030Arab.jpg|250px|Soldats àrabs al [[Desert d'Aràbia]]]]
|peu_de_foto= Soldats àrabs al [[Desert d'Aràbia]]
|data=
|}}
[[Fitxer:Flag_of_Hejaz_1917.svg|thumb|Bandera de la Rebel·lió Àrab, que representa la unió dels àrabs d'orient mitjançant els colors dels tres grans califats: el [[verd]], color de l'[[Islam]], fou l'estendard emprat a l'època dels [[califes ben guiats]]; el blanc és el del [[califat omeia]] i el negre el del [[califat abbàssida]]; el vermell del triangle representa als [[haiximites]], inspiradors i guies de la revolta. Amb el temps, l'ordre de les franges blanca i verda s'alteraria. El disseny però, ha sobreviscut en banderes com la de [[Palestina]] (idèntica a la segona versió d'aquesta), [[Jordània]] o la [[República Àrab Sahrauí Democràtica]], alhora que n'ha inspirat d'altres como ara bé les de l'[[Iraq]], [[Síria]], [[Sudan]] o altres estats àrabs.]]
La '''Rebel·lió Àrab''' -en àrab: الثورة العربية Al-Thawra al-`Arabīya; en [[turc]]: ''Arap İsyanları''- fou una [[sublevació]] iniciada pel rei de La Meca, [[Hussein ibn Ali (xerif de la Meca) |Sayyid Hussein bin Ali]], contra l'[[imperi Otomà]] amb l'objectiu de crear un Estat [[àrab]] unificat des de la ciutat d'[[Alep]], a [[Síria]], fins a [[Aden]] al [[Iemen]]. La rebel·lió durà dos anys, des de [[1916]] fins a [[1918]], i forjà un efímer regne àrab que fou substituït ràpidament per la divisió colonial d'[[Orient Mitjà]] que pervisqué fins al {{segle |XXI}}.
 
== Els àrabs sota l'administració otomana ==
A principis del [[{{segle |XX]]|s}}, l'[[imperi Otomà]] havia perdut la major part de les seves possessions europees. Per tal de reforçar les asiàtiques, des de [[1908]] i sota la influència de l'elit nacionalista dels [[Joves Turcs]], es plantejà establir aliances més sòlides amb el grup ètnic més nombrós de l'Imperi després del turc: els [[àrabs]]. La idea era dur a terme una progressiva transformació que portés a l'Imperi a un model bicèfal, similar al de l'[[Imperi austrohongarès]]. No obstant això, els àrabs vivien des de feia dècades la [[Nahda]] o renaixement cultural, que portava també la formació d'una consciència nacional oposada a la difusa identitat otomana i, fins i tot, al fet de compartir la mateixa fe [[Islam|islàmica]], oficial a l'Imperi i comuna a la major part de la població. Aquest [[nacionalisme àrab]] naixent fou inicialment de tipus cultural, i només amb el temps es concretà en reivindicacions d'autogovern. A totes les capitals àrabs de l'Imperi sorgiren fòrums i organitzacions nacionalistes, les activitats de les quals foren reprimides per les autoritats. Tot i així, la seva força obligà a l'administració otomana a transigir en certs casos. Un dels màxims exponents d'aquest moviment fou el congrés panàrab celebrat a [[París]] el [[1913]]. Un element de relativa importància en aquests enfrontaments polítics a la regió fou la construcció d'una línia ferroviària, el [[Ferrocarril del Hijaz|ferrocarril de l'Hijaz]], que conectava les ciutats de [[Damasc]] i [[Medina]]. Motivat en l'excusa de facilitar la peregrinació a [[La Meca]], en realitat permetia una ràpida mobilització de les tropes otomanes, raó per la qual els àrabs ho interpretaren com la darrera eina del control imperial.
 
En esclatar la [[Primera Guerra Mundial]], el [[sultà]] otomà [[Mehmet V]], com a [[Califa]] o cap de l'[[Islam]], cridà als seus súbdits musulmans a la [[yihad]] contra els aliats: ([[França]], la [[Gran Bretanya]] i l'[[imperi Rus]]). La intenció, d'altra banda habitual, de manipular el sentiment religiós dels musulmans a favor dels interessos de les [[Potències Centrals]], trobà gran resistència en molts àrabs, que, en canvi, van veure en el conflicte mundial una gran oportunitat per desfer-se del control otomà.
 
== La rebel·lió ==
El Rei [[Hussein ibn Ali (xerif de la Meca) |Hussein ibn Ali]] de [[La Meca]], figura de prestigi, pare de dos representants àrabs a les institucions d'[[Istanbul]] —[[Abd Allah ibn Husayn|Abdal·là]], sots-president del Parlament, i [[Faysal ibn Husayn|Faysal]], diputat per [[Jedda]]—, havia estat ja tantejat pel [[Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda]] mitjançant el seu fill Abdal·là com a possible aliat contra els otomans en cas de guerra.
 
En esclatar el conflicte, [[Horatio Herbert Kitchener|Kitchener]] intentà provocar l'aixecament de les tropes del Rei amb un missatge enviat a través de l'alt comissari britànic al [[El Caire|Caire]], on es deia que «si la nació àrab es col·loca al seu costat en aquesta guerra, [[Anglaterra]] [...] donarà als àrabs tota l'ajuda necessària contra una agressió estrangera». Era l'oportunitat, tant per al Rei com per als nacionalistes àrabs, de crear un Estat propi, alliberat de la tutela otomana i vist amb bons ulls pels aliats, que agrupés a tots els àrabs de l'Imperi. Aquest primer contacte derivà en una correspondència entre Husayn i [[Henry McMahon]], alt comissari britànic al [[El Caire|Caire]], entre [[1915]] i [[1916]]. El Rei va voler concretar l'oferiment britànic en la constitució d'un regne àrab que comprengués la Península Aràbiga i les terres de les actuals [[Síria]], [[Líban]], [[Palestina]], [[Jordània]] i [[Iraq]]. Després d'algunes reticències, la part britànica acceptà la idea, tot i que imposant certes retallades territorials, al marge dels quals «la Gran Bretanya està preparada per a reconèixer i donar suport a la independència dels àrabs en totes les regions compreses dins de les fronteres proposades pel Rei de La Meca» (Carta del [[24 d'octubre]] de [[1915]]). Els territoris exclosos eren els considerats com a estratègics pels aliats: el litoral mediterrani de l'actual [[Síria]], el [[Líban]] i el sud de l'[[Iraq]].
 
== L'efímer Estat àrab (1918-1920) ==
En aquells dies, des de la [[Damasc]] alliberada dels otomans, els àrabs organitzaren el projectat Estat sota el control de l'[[emir]] [[Faysal ibn Husayn|Faysal]]. L'Estat hagué de fer front, des del seu naixement, a la negativa aliada a que la seva autoritat s'estengués fins a la costa mediterrània, considerada estratègica per britànics i francesos tal com s'havia establert a la correspondència entre Husayn i McMahon i als [[acords de Sykes-Picot]]. Bàsicament, es tractava de la costa de la Síria històrica, és a dir, de les actuals [[Síria]] i [[Líban]]. Faysal acabà per acceptar aquesta retallada i la tutela francesa sobre Síria, que semblaven inevitables, a la conferència de pau de [[París]] (novembre de [[1919]]), on acudí com a representant àrab. Aquesta decisió, però, contrarià a les resolucions del Congrés Àrab, que s'havia reunit aquell mateix estiu a Damasc i s'havia oposat a qualsevol divisió o interferència estrangera. Un segon congrés Nacional, constituït en Parlament, es refermà en aquesta oposició i proclamà, el 7 de març de [[1920]], la independència de Síria «dins dels seus límits naturals». Faysal es convertí en el cap del nou Estat, regit per una constitució democràtica.
 
== El repartiment d'Orient Mitjà ==
317.397

modificacions