Vicente Risco: diferència entre les revisions

En la VI Asemblea Nacionalista (La Corunya, 1930) Risco es va mostrar partidari de la conversió de les Irmandades da Fala en un partit polític, i amb vista a les [[eleccions generals espanyoles de 1931|eleccions a les Corts Constituents de 1931]] va fundar amb [[Ramón Otero Pedrayo]] el [[Partido Nazonalista Repubricán de Ourense]]. Otero Pedrayo va obtenir l'acta de diputat, però Risco, amb 19.615 vots, va quedar fora de les Corts, el que seria el començament de la pèrdua d'influència en el si del galleguismeo en favor de Pedrayo i Castelao. El 25 d'octubre de 1931 va encapçalar un grup de galleguistes que van publicar un manifest d'afirmació catòlica, contra del que consideraven una persecució de l'[[Església Catòlica]] pel règim republicà. Malgrat ser escollit en la I Assemblea del [[Partit Galleguista (històric)|Partit Galleguista]] membre del seu Consell Executiu, va estar en conflicte permanent amb el partit a causa de la seva falta d'interès per la política activa, el seu escàs entusiasme per la democràcia, i al seu rebuig de qualsevol col·laboració amb l'esquerra. En 1933 va publicar ''Nós, us inadaptados'', on va mostrar la seva concepció cíclica i espiritual de la història. En la III Assemblea del PG (octubre de 1935), Risco va acceptar la col·laboració puntual amb l'esquerra, per a evitar el desmembrament del PG. Al gener de 1935 va publicar un article al ''Heraldo de Galícia'', en el qual va fer una crida per a reconquistar Galícia per a Déu, i en un enfrontament obert amb els dirigents del seu partit no va assistir a la IV Assemblea del PG a [[Monforte de Lemos]], en la qual es van ratificar els acords amb l'esquerra. En l'Assemblea Extraordinària de Santiago de febrer de 1936 en el qual el PG es va sumar al [[Front Popular (Espanya)|Front Popular]], Risco es va unir al grup de galleguistes de dreta, el maig de 1935 va crear la Dreta Galleguista de Pontevedra i va sortir del PG per a dirigir la [[Dereita Galeguista]].

 

== Franquisme ==

En 1940 publica el treball etnográfic ''El fin del mundo en la tradición popular gallega'' i en 1944 el llibre ''Historia de los judíos desde la destrucción del Templo''. Resideix durant un temps a [[Pamplona]] i col·labora amb ''El Pueblo Navarro''; en 1945 es trasllada a Madrid, on col·labora amb ''El Español'', ''Pueblo'' i ''La Estafeta Literària'' i publica en 1947 ''Satanàs. Biografia del Diablo''. Torna a Ourense en 1948. Gràcies als esforços dels seus amics galleguistes [[Ramón Otero Pedrayo]] i [[Francisco Fernández del Riego]], Risco torna a escriure en gallec en el seu estudi d'etnografía per a la ''Història de Galiza'' dirigida per Otero Pedrayo, en la traducció de la novel·la de [[Camilo José Cela]], ''La família de Pascual Duarte'', realitzada en 1951 i en el relat ''Sursumcorda'' (1957).