Alamut: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: del imam > de l'imam |
m Corregit: - mans de Al-Hasan + mans d'Al-Hasan |
||
Línia 15:
Entre els caps rebels [[Attash Ahmad ibn Abd al-Malik]] que era el daï (missioner, en aquest cas en sentit de cap) d'[[Esfahan]], el seu fill [[Ahmad ibn Attash]], que va conquerir Shahidz o Shahdez (prop d'Esfahan) el [[1100]], i el ja esmentat [[Al-Hasan al-Sabbah]] que dominava Alamut des del [[1090]]. A la mort de l'imam o califa fatimita [[al-Mustansir Abu Temim Moad]] d'Egipte (1035–1094) els ismaïlites iranians van donar suport al seu fill Nizar i derrotat aquest, no van voler reconèixer a [[al-Mustali Abul Qasim Ahmed]] (1094–1101) i van continuar la seva revolta ara en nom de Nizar i ja no del califa fatimita; per això es van dir [[ismaïlites nizarites]].
El sultà [[Muhammad ibn Malik Shah]] Tapar va estar a punt de posar fi a la revolta; va conquerir Shahdiz el [[1107]] i va assetjar Alamut durant set anys, però el sultà va morir el [[1118]], i els ismaïlites van tenir una treva. En aquest temps la direcció del moviment estava ja totalment en mans
La política ismaïlita consistia en l'assassinat de tots els que s'oposaven a la doctrina i dels poblacions sunnites (o fins i tot xiïtes) hostils. La reacció de l'altra bàndol era similar. L'ús de l'assassinat com a medi d'acció política va crear un terror particular. Els ismaïlites vivien dispersos entre població sunnita o xiïta on les doctrines ismaïlites eren impopulars, i per tant havien d'actuar en la clandestinitat. Els pobles sunnites consideraven un acte pietós atacar un poblat ismaïlita i matar als seus habitants.
| |||