Johann Joachim Winckelmann: diferència entre les revisions

Va néixer a la [[Prússia]] de [[Frederic el Gran|Frederic II]], en una família humil. Durant tota la seva vida, la llar paterna va estar marcada per dificultats, sobretot malalties. Winckelmann diria més tard sobre la seva joventut: "He crescut comocom l'herba salvatge, abandonat en el meu propi impuls''"''.<ref name=":1">{{Ref-llibre|cognom = Kultermann|nom = U|títol = Historia del Arte: el camino de una ciencia|url = |edició = |llengua = |data =1996 |editorial =Akal |lloc =Madrid |pàgines = 74|isbn = }} </ref> En un principi Winckelmann havia de ser sabater, com el seu pare, però aquest va cedir als desitjos del fill i el va enviar a l'escola de llatí de [[Stendal]], on Winckelmann va començar a llegir els escriptors i autors llatins i grecs. L'afany de continuar aprenent es va anant fent més fort i finalment, amb una carta de presentació del director i una beca d'una família de Stendal, va poder anar al Cölnische Gymnasium de [[Berlín]]. El vicerector de l'escola, [[Christian Tobias Damm]] (1698-1778), va impulsar els treballs de Winckelmann.

El 8 de juny de 1768 Arcangeli entrà a l'habitació de l'historiador de l' art i li preguntà per les medalles de l'emperadriu austríaca, de les quals Winckelmann li parlà. De sobte Arcangeli va estrangular-li per darrere amb un llaç tirant d'ell. Winckelmann va aconseguir aixecar-se i separar-li, però, desafortunadament, caigué i l'italià li clavà un ganivet. Carl Justi va narrar els fets d'acord amb les actes del procés:

Winckelmann va viure sis hores més, fins que, envoltat de persones desconegudes, morí. Va ser enterrat a la catedral de [[Trieste]]: "A les nou fou portat el cos a l'església parroquial i se li donà sepultura a la tomba comú d'una germanor, d'on es van traslladar els seus ossos a l'ossera comúcomuna"<ref name=":1" />

Segons [[Franz Wickhoff]], la ''Història de l'art'' de Winckelmann va produir "...una ruptura en todo el sentimiento artístico de Europa...''; por primera vez un gran erudito había descubierto...que el arte tiene una vida orgánica en si misma y que, como una planta, se desenvolupadesarrolla, florece y muere..."''.<ref name=":0">Ibid

Winckelmann apreciava l'essència de l'art clàssic en la "noble simplicidad y serena grandaria",<ref>BARASH, M. ''Teorías del Arte: de Platón a Winckelmann'', Madrid: col. Alianza forma, Alianza, 1991, p.279. ISBN 84-206-7108-8 </ref> va establir aquests conceptes com signes característics de l'art grec i de l'art en general a partir del grup de [[Laocoont]]. Winckelmann ja es referia a aquesta obra i al seu caràcter exemplar en la seva primerenca obra ''Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst ''de 1755:'' Laocoont va ser pels artistes de l'antiga Roma el mateix que és per nosaltres el cànon de [[Policlet]], un perfecte cànon de l'art''.<ref name="KULTERMANN">{{Ref-llibre|cognom =Kultermann |nom =U |títol = Historia del Arte: el camino de una ciencia...|url = |edició = |llengua = |data = |editorial = |lloc = |pàgines = 66|isbn = }}</ref> A partir d'aquest grup de Laocoont considera que l'Art Contemporani del seu temps és el pol oposat. L'exigència de Winckelmann d'un nou ideal només s' ha d'entendre comocom una reacció davant l'Art Contemporani, al que artistes mediocres havien enfonsat en la rutina i en un vacu formalisme. Va afirmar que en les acaballes del [[Rococó]] li semblava que predominava "...el vulgar gusto de nuestros días"<ref name="KULTERMANN" />''. ''L'historiador de l'art alemany [[Wilhelm Waetzoldt]] (1880-1945) va afirmar el següent sobre Winckelmann: "La meta, recuperar en la Antigüedad una de las más altas posibilidades de formación de la Humanidad, no le parecía a Winckelmann un precio excesivo a cambio de rechazar el arte malo del presente''".''<ref>BAUER, H. ''Historiografía del Arte'', Madrid: Taurus, 1981, p.83 </ref>

En un principi, sembla com si Winckelmann hagués volgut oferir als artistes del seu temps fórmules que seguissin el model que ell, com antiquari, trobava en el passat. Però el seu estímul no era tant la creença en una possibilitat directa de repetició, com la fe en quequè el savi podria fer renéixer en el seu propi cor un món ideal perdut. El concepte d'imitació es va identificar amb una nova ratificació del coneixement i una passió de l'ànima. Va afirmar: "Nuestra única via para ser grandes, incluso si es posible inimitables, es la imitación de la antigüedad".<ref>BAUER, H. ''Historiografía del Arte...'' p.83-84</ref>

{{subratllat|2. Allò essencial de l'Art:}} Afirma que consta de dos apartats.<ref>Ibid, p.74. </ref> El primer; el dibuix nu (inclou animals), es basa en els coneixements i en el concepte de bellesa, i aquests conceptes consisteixen en: mesures i proporcions, i en formes on la bellesa estava en la ment dels primers artistes grecs. El segon; figures vestides (especialment del vestit femení), la vestimenta femenina solia ser de lli o d'un altre teixit lleuger, o bé, de pany. El lli es distingeix en les obres escultòriques i en la pintura per la seva transparència i pels seus petits plecs (llisos). Un altre teixit que utilitzaven era el cotó, era un teixit pel sexe femeni (Grecs i Romans), i si quelcom home ho portava era "afeminat". Hi havia tres peces essencials per a la dona: la interior (camisa), la túnica i el mantó (forma rodona).<ref>Ibid, p.95-96. </ref>

Per Winckelmann, l'Art grec clàssic era l'únic de caràcter creador, de manera que tots els artistes posteriors a aquesta etapa, s'havien de fixar en les mirades de les estàtues gregues perquè hi representaven l'esperit i la naturalesa en estat de perfecció. Per tant, Winckelmann va estar molt influenciat de tot el que va ser l'Art clàssic grec. Valorava tant aquest tipus d'art perquè li l'apassionaven les formes, és a dir, l'equilibri de les obres d'art. Una de les característiques que hi tenia l'art clàssic grec, era que l'obra tingués un equilibri, de manera que les formes eren més pures i més belles per a l'espectador.