Meteor (astronomia): diferència entre les revisions

L'origen extraterrestre de les estreles fugaces, o meteors, no va ser demostrat fins a l'any 1800, quan dos estudiants alemanys van calcular l'altura a què apareixen en l'atmosfera. El primer punt a examinar en l'estudi de les estreles fugaces és veure com es calcula l'altura a què se les observa. Per a això, es col·loquen dos observadors en llocs situats a uns trenta quilòmetres de separació anotant cada un la trajectòria de l'estrella fugaç en relació amb les constel·lacions i fixant la seua posició aparent en una carta celeste. A causa d'un efecte de perspectiva, les trajectòries no coincidiran i el càlcul permetrà conèixer l'altura del meteorit en funció de la desviació de les dues trajectòries aparents. Generalment, esta altura resulta ser d'uns 140 km en aparèixer el meteor i 50 km en l'instant en què desapareix, després d'haver recorregut uns 300 km. Els meteors més dèbils donen una altura de 110 km en el moment de la seva aparició, 80 a la seva desaparició i 60 com a longitud de la seva trajectòria, valors tots mitjans, perquè cada un pot apartar-se prou de d'eixes xifres. Així, per exemple, s'han observat meteors a 500 km d'altura. La seua desaparició té lloc a altures tant més baixes com més gros és el meteorit. No obstant això, quan est és prou gran com per a arribar al sòl, la seva velocitat disminuïx a causa del fregament amb les denses capes de l'atmosfera inferior, i la llum que l'embolica s'extingeix a alguns quilòmetres d'altura. En arribar al sòl, si el seu volum és prou gran, pot donar lloc a una explosió a causa de la compressió brusca de l'aire.