Quan Jaume II va renunciar al domini catalanoaragonès de [[Sicília]] el [[1295]] en la [[pau d'Anagni]] per poder aliar-se amb els seus anticantics enemics (el rei de Nàpols [[Carles II d'Anjou II]] i el [[papa]]), el seu germà Frederic no va voler abandonar l'illa. Els exèrcits catalans que corrien per Sicília i [[Calàbria]] van posicionar-se per l'un o l'altre; molts dels qui ho feren pel rei Jaume van posar-se al servei dels Anjou i la [[Güelfs i gibel·lins|lliga güelfa toscana]] i es quedaren guerrejant pels estats de la península italiana, i arribaren a lluitar contra l'emperador [[Enric VII del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric VII]] el 1312.<ref name="Diccionari"/> En varen destacar els cabdills [[Dalmau de Banyuls]] i l'aragonès [[Diego de Larrat]]. El primer formà una companyia de 800 o 1.000 cavallers i de 1.500 peons al servei de [[Venècia]] per recuperar el domini de [[Zadar]], ciutat revoltada el 1313.<ref name="Diccionari"/>
