Sufisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
[[Fitxer:Sudan sufis.jpg|right|thumb|250px|Ritual sufí a [[Khartum]] ]]
El '''sufisme''' o '''tassàwwuf''' (en [[àrab]]: '''تصوف''', ''taṣawwuf''; en [[persa]]: '''صوفیگری''', ''sufigari''; en [[turc]]: '''tasavvuf'''; en [[urdú]]: '''تصوف''') és una tradició mística [[islam|islàmica]] de caràcter [[esotèric]], practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l'amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i el coneixement de [[Déu]] directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica. Per això, l'
A partir de l'[[Iraq]] al [[segle VIII]], i de [[Bagdad]] i del [[el Caire|Caire]] al [[segle IX]], el sufisme s'estengué per tot el món islàmic, des de
Des de l'aparició del terme, al segon segle de l'[[hègira]], aquest ha englobat diferents manifestacions d'espiritualitat, com certes formes d'[[ascetisme]] (''[[zuhd]]'') o de fervor religiós (''[[ubbad]]''), certs ordes militars místics de cavalleria (''[[futuwa]]'') i de les ràbites (''[[ribat]]''), la [[gnosi]] (''[[irfan]]''), el sufisme popular i de veneració pels sants ([[morabit|morabits]]), i també una espiritualitat sense cap manifestació externa ''([[malamiyya]])''. Malgrat la desconfiança dels garants de l'ortodòxia religiosa, el sufisme ha arribat a ser considerat com una més de les ciències tradicionals islàmiques, amb què s'ha interrelacionat sovint, com la filosofia islàmica (''[[fàlsafa]]''), la [[jurisprudència]] (''[[fiqh]]''), la [[teologia]] (''[[kàlam]]''), la cosmovisió ([[aqida|
== Etimologia ==
Línia 13:
* Una altra de les etimologies l'associa amb la 'puresa' (''ṣafā'', ''safà''), perquè considera que eix és l'element distintiu dels sufís.
* Encara una altra la relaciona amb 'la gent del banc' (''ahl aṣ-ṣufa'', ''ahl as-sufa''), que eren els companys del [[Mahoma|
== Definicions ==
Línia 20:
En l'àmbit d'algunes universitats islàmiques, el terme fa referència a la psicologia islàmica (el coneixement de l'ànima i la seva purificació, que també es denomina ''tazkíyyat an-nafs'') i de vegades es confon amb l{{'}}''akhlaq'', que se sol entendre com a 'moral', però que en la seva concepció clàssica indica la 'noblesa de caràcter'.
En l'àmbit tradicional islàmic, ''at-tassàwwuf al-islamí'' es refereix a l'espiritualitat islàmica, és a dir, aquella faceta, coneixements, mètodes, formes i ritus que, dins del context de l'
Mentre que la [[filosofia islàmica]] es va centrar en objectius semblants des del punt de vista d'un coneixement especulatiu i racional, el ''tassàwwuf'' incideix en la pràctica i l'experiència intuïtiva, per així aconseguir un coneixement directe de les realitats espirituals (''[[tahqiq]]'') mitjançant el desvetlament (''[[
D'altra banda, el tema principal del sufisme és la consecució (o realització) de la proximitat a Déu (''[[qurba]]'') o la [[santedat]] ''([[walaya]])'', la qual cosa el diferència d'altres formes d'espiritualitat islàmica.<ref> La descripció del sufisme com el mètode per aconseguir la santedat i les descripció de les bases del seu desenvolupament, va ser descrita de manera sistemàtica a partir del segon segle de l'[[Hègira]], sobretot per autors com [[Al-Hàkim at-Tirmidhí]].</ref>
Línia 40:
{{Cita |El sufisme és l'ànima de l'islam, el seu alè. D'això no se'n diu mai res en els mitjans de comunicació; aquesta és, segurament, la voluntat de Déu.<ref>Extret de la revista ''Le Compas'' n°44, novembre 1988.</ref>}}
Per a [[
També es diu que el sufisme és el "camí que pretén purificar el cor", que és l'òrgan on es concentra l'esperit, seguint la dita profètica que diu «en l'ésser humà hi ha un tros de carn que si és sa, tot ell és sa, i si és corrupte, tot ell és corrupte, i aquest òrgan és el cor». És el camí de l'amor profund a Déu.
Línia 64:
Seguint les etapes que proposa M. Sells,<ref> M. Sells:''Early Islamic Mysticism''(pàg. 17-24). Nova York: Pulist Press, 1996. </ref> els períodes històrics del sufisme es poden dividir en:
# La fase pre-sufí, que inclou l'espiritualitat inicial basada en l'[[Alcorà]], els elements essencials de l'islam i el viatge nocturn del
# el període primerenc, que inclou les narracions de les primeres generacions com [[Hàssan al-Basrí]] (m. 728), [[Dhu-n-Nun al-Misrí]] (m. 864), [[Ràbia al-Adawiyya]] (m 801), [[Abu-Yazid al-Bistamí]], [[Al-Muhassibí]], [[Junayd al-Bagdadí]], [[Abu-Tàlib al-Makkí]], [[Al-Hàkim at-Tirmidhí]] (no confoneu amb el transmissor d'[[hadit]]s). Les seves paraules i els seus textos han estat transmesos de manera massiva per referències en textos posteriors. Per a Sells, aquest període inclou des d'Hàssan al-Basrí fins a [[An-Niffarí]] (m. 965);
# després segueix l'època formativa de la literatura i la ciència sufís, que abasta des d'[[As-Sarraj]] (m. 1273) fins a [[Ibn Arabí]] (m. 1240), que marca el final del període clàssic o de formació, i que obre les portes al
Línia 77:
Fins aquell moment, és cert que hi havia hagut cert nombre de persones que havien seguit una sèrie de pràctiques dins del si de l'islam sense rebre denominació alguna, en què destacaven l'ascesi (''[[zuhd]]''), la intensitat dels actes i pregària (''[[ubbad]]''), que de vegades s'havien organitzat en certs llocs, com fondes ''([[funduq]])'' o [[ràbita|ràbites]] (''ribat'').
En aquesta època de preformació, els exemples d'espiritualitat presents no són pocs: l'Alcorà i les paraules del
Com destaca M. Sells, els exemples d'[[aleies]] i de narracions amb un estricte sentit espiritual són nombrosos, i la inclinació de molts dels components de les primeres generacions per la recerca espiritual, que han estat considerats els prototips de sufís per les generacions posteriors, com l'imam [[Alí ibn Abi-Tàlib]] i els seus fills [[Al-Hàssan ibn Alí|Hassan]] i [[Al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib|Hussayn]] -a les autoritats es remeten les cadenes iniciàtiques ''([[sílsila]])'' de la majoria dels ''turuq''-, [[Abu-Bakr as-Siddiq]] o [[Uways al-Qaraní]].
Encara que dins de l'estudi del sufisme per als orientalistes europeus del segle XIX i XX sempre hi va haver la tendència a considerar l'element del sufisme com una cosa important en l'
En els dos primers segles de la història de l'islam, es van diferenciar progressivament les diferents ciències islàmiques, amb les crisis polítiques del conflicte de successió del califat i la transformació en un imperi, que van creure que l'esperit originari de l'islam es veia traït, van tendir a generar moviments que pretenien conservar els valors espirituals de la revelació.
Així, de forma paral·lela al desenvolupament de totes les ciències religioses, que tendien a conservar el llegat i a enfrontar-se a les noves qüestions que es presentaven amb l'expansió de l'
D'aquí que les primeres línies iniciàtiques tinguin com a baules personatges cèlebres en altres ciències.<ref> Sobre aquesta discussió de l'orientalisme modern, vegeu la introducció que fa a la qüestió A. Schimmel,''Les dimensions místiques de l'Islam''(pàg. 19-38). Madrid: Trotta, 2002. </ref>
Línia 102:
Al-Junayd, junts amb altres sufís de l'anomenada [[Escola de Bagdad|''escola de Bagdad'']] -com [[Abu-Yazid al-Bistamí]], [[Abu-Hassan an-Nurí]] i d'altres, són els que comencen a desenvolupar uns elements i un llenguatge tècnic diferenciat.
Coincidint, a més, amb el període de desenvolupament de la teologia especulativa en l'
És el període en què el ''[[tawhid]]'' és definit des d'una perspectiva sufí, no sols com un concepte teològic sinó també com una estació o meta de realització espiritual (que pren com a exemple l'hadit que diu: «''Quan el meu servent s'acosta a mi amb les pràctiques obligatòries i voluntàries... Jo sóc el sentit amb el que sent...''»). És també el període de la incorporació de diferents pràctiques com la recitació de records (''[[adhkar]]'') específics, o de sessions d'audició espiritual.
| |||