Alfred el Gran: diferència entre les revisions

'''Alfred el Gran''' (en [[anglès]] ''{{polytonic|Alfred the Great}}'', en [[anglès antic]]: ''{{polytonic|Ælfrēd}}'') ([[849]]-[[26 d'octubre]] de [[899]]) va ser rei del regne anglosaxó de [[Wessex]] des del [[871]] fins a la seva mort.<ref> [http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0002505 Enciclopèdia Catalana: ''Alfred el Gran''] (accés el 14-3-09)</ref> Alfred era un home culte que va organitzar l'estructura judicial i militar del país, i va defensar-lo amb èxit contra els invasors [[víkings]] danesos invasors, especialment de [[Guthrum el Vell]]. Va ser el primer monarca de la [[dinastia saxona]] que es va fer anomenar "Reirei dels anglesos", reclamant sobirania sobre tottota Anglaterra.

Nasqué el [[849]] a Wantage, [[Oxfordshire]], i fou el quart fill d'[[Ethelwulf de Wessex]] i de la seva muller Osburga. Segons la ''[[Crònica anglosaxona]]'', quan tenia quatre anys, el 853, fou enviat a Roma.<ref name=aschron>[http://www.gutenberg.org/files/657/657.txt The Anglo-Saxon Chronicle] Projecte Gutenberg.</ref> Allí va rebre la confirmació del [[Papapapa Lleó IV]].

Al retornar a Wessex el 856, es va trobar el regne en estat de guerra civil, ja que el seu germà [[Ethelbald de Wessex]] intentava deposar Ethelwulf. Finalment, però, pare i fill van arribar a un acord pel que: Ethelbald regnaria a les terres de l'oest, mentre que Ethelwulf ho faria a les de l'est.

Quan Ethelwulf va morir el 858, Wessex va ser governat pels seus fills. L'anomenat Ethelbald, [[Ethelbert de Wessex|Ethelbert]] i [[Ethelred de Wessex|Ethelred]].<ref>{{ref-llibre sfn|cognom=Crofton |nom=Ian |títol=The Kings & Queens of England |editorial=Quercus Publishing |any=2006 |lloc= |pàgines=8 |isbnp= 13:978 1 84724 628 8}}</ref>

Alfred, per la seva part, sembla que ja de jove patia greus problemes de salut. Físicament no era gaire fort, però no li mancava coratge i intel·lecte.<ref>{{sfn|Cornwell, Bernard (|2009), "Historical Note" (|p. =385 and following), in "The Burning Land" (Harper)</ref>}}

[[Fitxer:England Great Army map.svg|350px|thumb|upright|Mapa de les rutes del ''[[Grangran exèrcit pagà]]'' i les invasions víkings del 865]]

El 868, Alfred i Ethelred intentaren sense èxit aturar el ''[[Grangran exèrcit pagà]]'', una host de víkings que arribaren a terres angleses amb el propòsit de conquerir l'illa. Els danesos estaven liderats, entre altres, per [[Ivar el desossatDesossat]], que va conquerir els regnes anglosaxons de [[Mèrcia]] i [[Northumberland]].<ref name=aschron/> El 870 els danesos es concentraren en la conquesta de Wessex, enfrontant-se amb els anglosaxons no menys de 9 vegades.

Els saxons guanyaren la [[Batalla d'Englefield]] el 31 de desembre de 870, però poc després foren seriosament derrotats a la [[Batalla de Reading (871)]] davant del germà d'Ivar, [[Halfdan Ragnarsson]], el 5 de gener del 871; quatre dies més tard Alfred guanyava la [[Batalla d'Ashdown]], però encara el 22 del mateix mes perdia la [[Batalla de Basing]]. Encara pitjor, el 22 de març del 871 els saxons eren derrotats en la [[batalla de Merton]], on Ethelred forfou mortalment ferit.

El 876, però, el capitost víking [[Guthrum el Vell]] ocupava Wareham, a [[Dorset]]. Alfred va intentar recuperar la ciutat, sense èxit. Va intentar, de nou, arribar a un acord amb els danesos i es van intercanviar ostatges, però els víkings els assassinaren, trencaren l'acord i atacaren [[Exeter]]. Per sortSortosament per Alfred, part de la flota danesa es va enfonsar durant una tempesta, obligant els víkings a retirar-se temporalment a Mèrcia, només per contraatacar brutalment contra [[Chippenham]]. Aquesta era una fortalesa reial on Alfred estava passant les festivitats de nadalNadal. La majoria dels habitants foren assassinats, malgratperò Alfred es va poder escapar i refugiar-sees refugià als pantans de [[Somerset]].<ref name=aschron/> Allí va construir un fort entre les illes i va organitzar una guerra de guerrilles contra els danesos.

Tots els altres regnes anglesos havien caigut en mans dels víkings i Wessex semblava a punt de ser derrotat.{{sfn|Savage|1988|p=101}}

El 878 Alfred va cridar el ''fyrd''' o milícia dedels tres comtats: [[Somerset]], [[Wiltshire]] i [[Hampshire]], liderats pels nobles o ''[[ealdormen]]'' que encara li eren lleials.

Al davant d'aquestes forces, Alfred va guanyar la decisiva [[Batalla d'Ethandun]], perseguint els víkings fins [[Chippenham]]. Allí va posar setge a la ciutat i només va estar d'acord a signar la pau quan Guthrum va acceptar convertir-se al cristianisme. El nou acord es va signar en el [[Tractat de Wedmore]], que establia la frontera entre víkings i saxons en el riu [[Tàmesi]]. Guthrum es va retirar a [[Ànglia de l'Est]] on va fundar el seu regne o [[Danelaw]]. Alfred va retenir Wessex i [[Londres]], que en aquell llavors era part de [[Mèrcia]].<ref>Blackburn, M.A.S. Blackburn, "The London mint in the reign of Alfred", in ''Kings, Currency and Alliances: History and Coinage of Southern England in the 9th Century'', ed. M.A.S. Blackburn and D.N. Dumville (1998), ppp. 105–24.</ref>

Amb Guthrum neutralitzat com a amenaça.<ref>{{harvnb|Pratt|2007}} p. 94.</ref> Alfred es va poder concentrar en lluitar contra la resta de víkings que encara assaltaven les seves terres, si bé de manera més aïllada. La host víkingvikinga més nombrosa des dedels temps deque Guthrum va atacar [[Regne de Kent|Kent]] el 885, intentant saquejar Rochester, però Alfred els va fer fugir sense gaires complicacions.<ref name="Asser 1983">{{harvnb|Asser|1983}} p. 87.</ref>

El 886 Alfred va reocupar [[Londres]], <ref>{{harvnb|Keynes|1998}} p. 24.</ref> establinti establí com a governant el seu gendre [[Ethelred, Ealdorman de Mèrcia]]. Es van reparar les muralles, es van afegir fortificacions i es van traçar nous carrers. Va ser durant aquest període que molts saxons van acceptar Alfred com el seu sobirà, gràcies al seu poder militar, les seves connexions polítiques i els seusseu talentstalent administratiusadministratiu.

Els víkings van tornar a atacar la tardor del 892 o 893. 300 naus van posar rumb a Gran Bretanya, transportant dones ini nens amb el propòsit d'establir-s'hi. Els víkings estaven dividits en dos grans grups. Mentre Alfred negociava amb el capitost d'un d'ells, un tal Hastein, el seu fill s'enfrontava amb el segon grup, derrotant els víkings a [[Farnham]], [[Surrey]].<ref>{{harvnb|Merkle|2009|page=220}}</ref> Els supervivents s'uniren a les forces de Hastein.{{sfn|Plummer|1911}}

Al mateix temps, víkings de [[Northumberland]] i [[Ànglia de l'Est]] posaren setge a [[Exeter]]. Aprofitant que Alfred va acudir ràpidament en socors de la ciutat, Haisten va intentar posar rumb Tàmesi amunt, però fou aturat pels nobles o ''ealdormen'' de [[Mèrcia]], [[Wiltshire]] i [[Somerset]]. Vençuts, els víkings anaren d'un lloc a un altre sempre perseguits per Alfred, fins que finalment, sense possibilitats de botí, els víkings abandonaren les terres d'Alfred i retornaren als seus llocs d'origen.{{sfn|Plummer|1911}}

Les ràtzies víkings van convèncer Alfred que el sistema militar anglosaxó estava antiquat per fer front a un enemic ràpid i efectiu. Organitzar les milícies dels comtats era un procés lent i ineficaç contra els atacs víkings, que normalment eren duts a termesterme per petits grups que es desplaçaven molt ràpidament, atacaven llocs poc protegits i després es refugiaven en places fortes.

A finals dels 880 o a principis dels 890, Alfred va publicar un codi legal amb les seves pròpies lleis i altres que va adaptar del seu predecessor el rei [[Ine de Wessex]]. Una gran part del codi consisteix en la introducció del mateix Alfred amb comentaris i traduccions a l'anglès dels ''[[Deu manaments]]'', diversos capítols de l{{'}}''[[Èxode]]'' i dels ''[[Fets dels Apòstols]]''(15:23–29). Els comentaris d'Alfred semblen lligar les antigues lleis de Déu amb les necessitats històriques del seu present, donant a les seves pròpies lleis un cert caràcter diví o religiós.{{sfn|Abels|1998|p=248}}

Potser inspirat en [[Carlemagne]], Alfred va dedicar grans esforços en reclutar clergues de Mèrcia, Gal·les i del continent europeu per educar els seus fills, els fills dels nobles i altres nois intel·lectualment prometedors;<ref>Asser, chapcapítol. 75, inen {{harvnb|Keynes|Lapidge|1983}} ppp. 99–1. Cf. ''Codicology of the court school of Charlemagne: Gospel book production, illumination, and emphasised script (European university studies. Series 28, History of art)''</ref> va intentar que els seus oficials aprenguessin a llegir i escriure i va ordenar la traducció a l'anglès de diverses obres en llatí, entre elles les cinc que considerava cabdals: el ''Regula Pastoralis'' ("Llibre de normes pastoral") de [[Gregori el Gran]], la ''Historia ecclesiastica gentis Anglorum'' ("Història eclesiàstica anglesa") de [[Beda]], la ''Historiæ adversum Paganos'' (una mena d'Història Universal) d'[[Pau Orosi|Orosi]], la ''Consolatione Philosophiae'' ("Consolació de la Filosofia") de [[Boeci]] i un florilegi format, bàsicament, pels ''Soliloquis'' de [[Santsant Agustí]]. És en un comentari de ''Consolatione Philosophiae'' atribuït a Alfred el Gran on per primera vegada es formula l'expressió dels tres [[Estament|estaments socials]]:<ref>{{ref-llibre |cognom=le Goff |nom=Jaques |títol=La civilización del Occidente medieval |capítol=Diccionario de nombres, términos y nociones |pàgines=604 |citació= |editorial=Juventud |lloc=Barcelona |data=1969 |isbn= |llengua= |ref= }}</ref>

El 868 es va casar amb [[Ealhswith]], filla d'Ethelred Mucilel, noble de Mèrcia, i Eadburh, membre de la casa reial de Mèrcia.<ref>{{harvnbsfn|Keynes|Lapidge|1983}} pp. |p=77, 240–241</ref>}}

Alfred va morir el 26 d'octubre del 899. No se sap la causa de la seva mort, encara que tota la vida va patir d'una malaltia, probablement ;ala [[Malaltia de Crohn]],.<ref>{{ref-publicaciósfn|cognomCraig|maig 1991|p=303–305}} El seu cos fou enterrat a [[Winchester]]. Craig