Dret romà: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: enllà del ordenament romà > enllà de l'ordenament romà |
m Corregit: - acordats el infractor havia + acordats l'infractor havia |
||
Línia 59:
Segons el '''dret romà''' la propietat, moble o immoble, era essencialment transmissible entre vius (''inter vivos'') o a causa de mort (''mortis causa''). La dona tenia la plena disposició dels seus béns i amb [[Claudi]] es va deslliurar de la tutela dels homes de la família. En les transmissions per causa de mort l'[[herència]] requeia per parts iguals sobre tots els fills i una part igual a la de cada fill per a la [[vídu]]a. El consentiment popular per als testaments havia desaparegut i s'havia establert una [[legitima]] fixa consistent en una quarta part dels béns. Quan moria una dona també heretaven els seus fills i no els seus germans homes o parents cercles pròxims del sexe masculí. Amb [[Tit Flavi]] es va establir que l'herència de qualsevol persona no podia ser impugnada després de passats cinc anys. La propietat no estava subjecta com més limitacions que les servituds imposades (drets de passada, de pastura, etc.). En cas de deute la propietat era lliurada en penyora al creditor que devia administrar-la com a pròpia però sota paraula de no poder alienar ([[fidúcia]]) fins a complert el termini fixat per a la devolució de l'import del deute; si l'import era retornat, el [[creditor]] havia de retornar la propietat, però en cas contrari l'adquiria en plenitud.
Els contractes amb l'[[Estat]] es concertaven per obligacions dels ciutadans i podien tenir fiadors (''praevides''). El contracte d'esposalles (un pare promet a la seva filla en matrimoni) en cas de ser incomplet, suposava una indemnització a pagar pel pare. La venda (''mancipatio'') es realitzava amb lliurament del bé i el preu simultàniament i davant testimonis, i llavors era perfecta. Si no es complien els termes acordats
Els préstecs amb interès estaven limitats a una quantitat màxima calculada sobre els [[Bé (dret)|béns]] del deutor (pel que sembla el màxim era el 50% del valor dels béns). La seva infracció era un delicte d'usura perseguit per les lleis. El tipus d'interès estava limitat i l'interès total no podia excedir del capital primitiu. Una [[Legislació|llei]] regulava la tutela. Els esclaus podien ser manumesos, això és alliberats. L'alliberament podia ser privat (en aquest cas l'''amo'' tenia dret a retractar-se i recobrar a l'[[esclau]]), o públic (en aquest cas era perpètua i irrevocable). Així un ''dodrantari'' era cadascun dels registres formats per a aplicar la llei ''Valèria Feneratòria'', que permetia de reduir els deutes en tres quartes parts quan havien crescut per efecte de la usura.
| |||