Història de Panamà: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - indemnització d'US $ 412.394 (dòlars + indemnització de 412.394 $ (dòlars
m Corregit: - concedeix a EUA + concedeix als EUA
Línia 176:
La guerra granadina de [[1839]], sota el comandament de general [[José María Obando]], va llançar a la regió a un conflicte armat, al qual els habitants de l'istme se sentien aliens i preferien evitar. Desistint d'entrar a la guerra, es va crear una junta popular reunida a la Ciutat de Panamà el 18 de novembre de [[1840]], per declarar la separació de Panamà de Colòmbia per tercera vegada, sota el nom d'[[Estat de l'Istme]]. Encapçalat pel Coronel Tomás Herrera, es redacta la primera constitució panamenya, s'organitza l'economia i les institucions polítiques de la nació. Costa Rica i Estats. Units. reconèixen al nou país. Després de mesos de negociació el govern de Bogotà aconsegueix convèncer el Coronel Herrera de reintegrar l'istme sota l'acord de no emprendre càstig contra els secessionistes istmeños. Fent cas omís a l'acordat, una vegada reintegrat l'istme, el Coronel Herrera és bandejat i donat de baixa de l'escalafó militar.
 
En reintegrar l'istme de Panamà a la Nova Granada el [[1841]], les autoritats neogranadines entreveieren que Anglaterra tenia intencions de prendre possessió d'alguna regió panamenya per on es poguessin unir les dues costes per algun mitjà de comunicació, retallant el territori neogranadí. Proves d'aquesta apreciació eren els enclavaments anglesos a Amèrica Central (Belize i costa dels Miskitos); llavors va buscar la protecció dels EUA perquè salvaguardés la sobirania neogranadina a Panamà, oferint, a canvi, importants privilegis en aquesta part de l'istme. Amb aquest propòsit, el ministre de Relacions Exteriors de la Nova Granada, Manuel María Mallarino i l'encarregat dels negocis nord-americans Benjamin Bidlack signen, el 12 de desembre de 1846, el tractat Mallarino-Bidlack, on EUA garanteix la sobirania neogranadina a Panamà, i la Nova Granada concedeix aals EUA el privilegi d'usar l'istme per a la construcció de vies de comunicació entre les dues costes. Així mateix, els Estats Units es comprometen a garantir la neutralitat de l'istme i el lliure trànsit entre els oceans Pacífic i Atlàntic, la qual cosa produeix l'entrada de l'exèrcit nord-americà en territori panameny i obrirà la porta a l'intervencionisme nord-americà a Panamà. Una de les conseqüències d'aquest tractat és el desànim dels panamenys en el desig de separar-se de la Nova Granada, durant la segona meitat del [[segle XIX]], en veure tropes nord-americana acantonades en el seu territori disposades a "garantir l'ordre".
 
El 1850 el general José Domingo Espinar i el Dr. E. A. Teller editor del diari "Panama Echo", duen a terme una revolució la matinada del 29 de setembre, que acaba amb la Quarta Separació de Panamà de Colòmbia. Obaldía, governador de l'Istme, no estava d'acord amb aquesta separació, ja que veia l'istme encara no preparat per assumir el control del seu destí, i el convenç de desistir i reintegrar novament a l'istme.