Escenografia: diferència entre les revisions

El [[renaixement]] ens dóna per primera vegada un teatre (l'Olímpic de [[Vicenza]], 1585, obra de l'arquitecte [[Andrea Palladio]]) un escenari de fusta, síntesi grandiosa de l'estètica arquitectural de l'escenografia de l'època, i que consistia que la decoració estigués disposada segons els cànons [[Art|artístics]] de la perspectiva lineal. Columnes corínties, [[baix relleu|baixos relleus]], [[estàtua|estàtues]], i cornises adornen la façana escènica. Enmig s'obre la porta major, o porta reial, segons [[Vitrubio]], perquè només els actors principals apareixien per ella, a manera del teatre grec. A través de l'obertura es veuen palaus de relleu aplanat, reduïts en perspectiva, formant un carrer que sembla ser la de [[Tebes (Grècia)|Tebes]], perquè aquesta va ser la ciutat en què va regnar Èdip, i amb la tragèdia del mateix nom es va inaugurar el teatre. La il·lusió òptica de l'extensió del carrer és completa. PaulatinamentGradualment va anar transformant-se la decoració fixa en mòbil, i l'escena va tenir una època majestuosa i brillant tant a [[Itàlia]] com a [[França]]. L'òpera va participar en el desenvolupament, doncs era un gènere que reclamava gran presentació i suport econòmic. Però perquè aquestes noves conquestes cobressin importància era necessari que l'arquitecte, que era al seu torn constructor i pintor, anés deixant pas als [[escenògraf]]s, és a dir, als especialistes en l'art de crear climes escènics.