Concili de Sàrdica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - fins Sàrdica. + fins a Sàrdica. |
m Corregit: - sí fou inserit + sí que fou inserit |
||
Línia 3:
Atanasi, conduït des d'[[Alexandria]] pel prefecte Filadri el [[339]], fou cridat per l'emperador Constanci des de [[Roma]], on havia després va tenir lloc la reunió amb Osi de Còrdova, que va ser comissionat per l'emperador i el papa per presidir el concili, i l'acompanyà fins a Sàrdica. Juli I fou representat pels sacerdots Arquídam i Filoxè i el diaca Lleó, de fet, els bisbes occidentals eren nombrosos, amb 96 representants, mentre que els orientals no eren tants. Per aquesta raó, els bisbes d'Orient van decidir actuar en bloc, per temor a possibles desercions. Eren reticents a reconèixer a Atanasi, [[Marcel d'Ancira]] i Asclepas, que havien estat excomunicats per sínodes orientals, i a causa d'això, es negaren a seure en concili amb els bisbes occidentals. Per calmar els ànims, Osi de Còrdova els oferí un compromís, convidant-los a presentar les seves queixes contra Atanasi en privat, prometent, a més, que si Atanasi era absolt, se l'enduria a [[Hispània]]. Això no obstant, l'acord no prosperar. Malgrat que el concili havia estat convocat expressament per reobrir el cas dels bisbes excomunicats, els bisbes orientals defensaren la seva postura amb l'argument fictici que el concili no podia revisar les decisions d'altres.<ref name=sardica/>
Els bisbes orientals van decidir marxar, es retiraren de Sàrdica i es reuniren a [[Plòvdiv|Filipòpolis]], on van redactar una [[encíclica]] i un nou credo, que daten falsament a Sàrdica. Per la seva banda, els bisbes occidentals, van examinar els casos dels bisbes Atanasi, Marcel i Asclepas, que foren declarats innocents, en considerar-se que no calia obrir investigacions, i a més es van presentar documents per refusar els càrrecs. A més, es va aprovar censurar els bisbes orientals per haver abandonat el concili, i diversos d'ells van ser deposats dels seus càrrecs o excomunicats. Amb l'abandó dels bisbes orientals, es discutí la qüestió d'un nou credo amb addicions al [[Primer Concili de Nicea|Concili de Nicea]], i malgrat que es van arribar a formular i presentat al concili, els bisbes van decidir no afegir res, que va deixar als arrians sense pretextos per dir que fins aquell moment no havien estat clarament condemnats. Això no obstant, el text de l'intent de nou credo sí que fou inserit en una encíclica del concili dirigida a tots els bisbes de l'Església. Abans de dissoldre el concili, els bisbes promulgaren importants cànons, especialment en relació a la transferència i elecció als bisbats i llurs apel·lacions. Aquests i altres foren enviats a Juli I en una carta signada per la majoria dels assistents, però, tanmateix, el concili havia fallat completament en el seu propòsit. No s'havia garantit la pacificació de l'Església, i els bisbes orientals van seguir amb la seva actitud contrària i de rebel·lia per mantenir les seves posicions.<ref name=sardica/>
== Referències ==
| |||