Banda sonora: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Eliminat tot el contingut de la pàgina
Es desfà la revisió 16953805 de 84.124.28.53 (Discussió)
Línia 1:
[[Fitxer:Optical-film-soundtrack.svg|thumb|Dues maneres d'enregistrar la banda sonora d'una pel·lícula: densitat variable (esquerra) i amplada variable (dreta).]]
'''Banda Sonora Original''' ('''BSO'''), en anglès ''Original Soundtrack'' (OST), de vegades simplement ''soundtrack'', com també se la coneix molt sovint en l'argot cinematogràfic, o simplement [[banda sonora]] –significant en aquest cas alguna versió o part– és el conjunt de paraules, sons i [[música]] que acompanyen una [[pel·lícula]]. Normalment, però, i amb algunes rares excepcions, el terme al·ludeix només a la música d'un film. Des d'un punt de vista musical, s'entén com a banda sonora original aquella música tant vocal com instrumental composta expressament per a una pel·lícula, complint com a funció la de potenciar aquelles emocions que les imatges per si soles no són capaces d'expressar.
 
== Tipus ==
La banda sonora d'una pel·lícula en el seu sentit més físic pot ser de tres tipus: [[magnetisme|magnètica]], [[òptica]] o digital.
 
'''Banda Sonora Magnètica''': Una o diverses bandes d'[[enregistrament]] magnètica discorren per les vores de la tira de pel·lícula. Al ser llegides aquestes línies per un aparell en [[sincronia]] amb la projecció, es generen els sons d'una manera semblant a com ho faria un lector de cassettes (vegeu [[Cinta magnètica]]).
 
'''Bandes Sonora Òptica''': Són zones de foscor i llum en un o dos costats de la cinta del film. Les diferents intensitats de llum, es converteixen després en [[impuls elèctric|impulsos elèctrics]] creant el conjunt de la banda sonora.
 
'''Banda Sonora Digital''': Els sistemes de [[so digital]] estan basats en punts sobre la pel·lícula que es converteixen per diversos mètodes, alguns encara experimentals, en [[so]].
 
== Història de la Banda Sonora ==
{{principal|Història de la música en el cinema}}
 
=== Inicis===
Els primers intents d'incorporar la banda sonora a les pel·lícules es basaven en el funcionament a la vegada, amb els problemes consegüents, d'un [[projector cinematogràfic]] i un [[fonògraf]]. En realitat, en moltes de les millors sales de projecció ja existia l'acompanyament musical, normalment proporcionat per un [[piano]]. També es presentaven els films o es narraven per algú del mateix local cinematogràfic o per algun dels actors o realitzadors en les projeccions més destacades. Si alguna cinta perdia interès per part del públic, a vegades se l'animava amb números musicals o actuacions de tota mena, abans, durant o després de la projecció.
 
=== El cronòfon ===
Un altre avanç significatiu es va donar amb la creació del [[cronòfon]], amb el que es va aconseguir una millor sincronia entre les cançons que produïa el fonògraf i les imatges, encara que tenia errades molt apreciables en el so parlat. El sistema encaria notablement la producció fílmica i la [[Primera guerra mundial|guerra de 1914]] va parar gairebé totalment la seva utilització.
 
=== Les primeres produccions sonores ===
Investigacions de les companyies [[Estats Units|estatunidenques]] [[General Electric]] i [[Western Electric]], creen sistemes per a posar so en la mateixa pel·lícula, destacant al principi el sistema [[Vitaphone]] que va fer que la [[Warner Bros]] sortís del sot en el qual queia amb el [[cinema mut]]. Així es van crear les primeres pel·lícules sonores, amb música però sense parla. El mateix ''[[El cantant de jazz]]'' ([[1927]]) no era parlat, sinó "cantat". En l'any següent es va presentar ''[[Lights of New York]]'' ([[1928]]) que si era totalment sonora. D'aquesta manera, i amb predominants de la música i el so, les grans companyies del cinema es van llençar a una producció desenfrenada de pel·lícules amb cançons, musicals completament i fins i tot amb ball o només de ball.
 
=== El cinema sonor ===
Cap a finals dels anys vint, va arribar el [[cinema sonor]] i els consegüents sistemes de [[doblatge]]. Per a no perdre al públic que no entenia [[anglès]], al principi, i fins que el doblatge es va perfeccionar i va abaratir, les pel·lícules musicals van ser les més lucratives, com per exemple "[[Cantant sota la pluja]]". Per altra banda, el fet que el cinema, pràcticament des dels seus començaments, estigués acompanyat per música (pianistes, orquestra o Wurlitzers), va significar amb l'arribada del so en tot un problema i després en una de les aportacions més completes a l'estètica del cinema.
 
Les primeres pel·lícules sonores sempre tenien la música en forma d'obertura, cançons i alguna música sortint de llocs versemblants (ràdios, orquestres, etc.). La gran pregunta era: D'on surt la música, com es creurà el públic una pel·lícula on la música no surt de cap lloc? Per això, si una escena romàntica necessitava música de violí, es realitzava l'escena en un parc, perquè al principi aparegués el violinista en una presa. Aquest fet, per a alguns capritxós, va durar fins entrats els [[anys 40]], quan [[Hitchcock]] va decidir no utilitzar música en una de les seves pel·lícules perquè: D'on podria provenir aquesta enmig del mar? Al que [[David Raksin]], el compositor, li va respondre: D'on vénen les càmeres?
 
La música al cinema comença realment amb l'obra d'aquells europeus exiliats que arriben als [[Estats Units]] buscant treball, i ho aconsegueixen en el naixent cinema sonor. [[Korngold]], [[Steiner]], [[Waxman]], [[Tiomkin]] són noms recordats per tota la [[història del cinema]].
 
== Apogeu i decadència de les BSO ==
 
Encara que des dels [[Anys 1960|anys 60]] la música del cinema va començar a funcionar com una finalitat comercial per a vendre discos (especialment després de l'èxit dels [[Beatles]]), la majoria dels films no van deixar de tenir bandes sonores "incidentals", fent de complement a l'acció dramàtica. Això van fer compositors que havien arribat a fer obres mestres en els anys anteriors, realitzant ara aportacions interessants, però potser menys valorades. Aquest és el cas de [[Bernstein]], [[Raksin]] i [[Bernard Herrmann]].
 
En els últims 30 anys alguns compositors de renom li han donat noves valoracions per part del públic a les bandes sonores (com [[John Williams]], [[Jerry Goldsmith]], [[Hans Zimmer]], [[James Newton Howard]], [[Danny Elfman]], [[James Horner]] o [[Ennio Morricone]]).
 
== Vegeu també ==
* [[Llista de compositors de cinema]]
{{Commonscat}}
 
{{ORDENA:Banda Sonora}}
[[Categoria:Bandes sonores| ]]