Llatí vulgar: diferència entre les revisions

'''Llatí vulgar''' (en [[llatí]], ''{{polytonic|sermo vulgaris}}'') és un terme genèric per referir-se als dialectes vernacles del [[llatí]] que es van parlar a les províncies occidentals de l'[[imperiImperi Romà]]. L'evolució del llatí va portar a una creixent diferenciació dels dialectes, fins al punt que el llatí clàssic va deixar de ser una ''llengua viva'', i va conduir cap al [[segle IX]] a l'aparició de les formes primerenques del que avui anomenem llengües romàniques.

El llatí parlat diferia de l'estil literari del llatí clàssic en la seva [[pronunciació]],{{sfn|Alcover|2004|p=132}} el seu [[vocabulari]] i la seva [[gramàtica]].{{sfn|Martínez Gázquez|Puigvert Planagumà|1998|p=10}} Diverses característiques del llatí vulgar apareixen en diferents períodes de l'Imperiimperi i en diferents províncies, sigui per l'evolució interna de tendències que ja eren presents en el llatí dels soldats i els colons romans, segons la seva procedència social o geogràfica, o bé sigui per l'adopció imperfecta del llatí pels pobles sotmesos que van deformar-lo fins a fer aparèixer una mena de [[crioll]], una llengua barrejada.

Els escriptors llatins no van entretenir-se pas a transcriure com parlaven els seus contemporanis. Els estudiosos del llatí vulgar es veuen forçats a seguir mètodes indirectes, i extreuen les seves dades de tres menes de fonts:{{sfn|Borrell i Vidal|1997|p=38}}

* El [[mètode comparatiu]] permet reconstruir estadis del llatí vulgar a partir dels trets que comparteixen les [[llengües romàniques]] i que difereixen del llatí clàssic.

* S'han conservat textos de gramàtiques prescriptives de l'època del llatí tardà que enumeren (i condemnen) els errors que solien fer els parlants delde llatí, i això ens permet fer-nos una idea de com parlaven.

[[Fitxer:pompeii-graffiti.jpg|frame|El llatí vulgar, com el d'aquest [[Grafit (art)|grafit]] polític trobat a [[Pompeia]], era la llengua que parlava la [[plebs]] de l'[[imperiImperi Romà]], per contrast ambdiferent eldel [[llatí clàssic]] o literari.]]

El tercer [[Concili de Tours]] de [[813]] va decidir que els preveres prediquessin en llengua vulgar per tal que els fidels els poguessin entendre. En aquest moment, doncs, ja hi havia una percepció clara de la diferència entre la llengua que parlava el poble i el llatí que s'escrivia.{{sfn|Ferrando i Francès|Nicolás Amorós|2011|p=56}}

El [[842]], menys de trenta anys després del Concili de Tours, el [[Jurament d'Estrasburg]] és el primer document escrit en una llengua romànica, que clarament ja no és el llatí.{{sfn|Miquel i Vergés|1979|p=44}}{{sfn|Bastardas|1995|p=101}}

El nom "vulgar" deriva de la paraula llatina '' [[wikt:vulgaris|vulgaris]]'', que significava "«comú"», o "«del poble"». Per als qui estudien llatí, "llatí vulgar" té diversos significats:

* ''' Primer ''': designa el llatí parlat de l'[[Imperi romàRomà]]. El llatí clàssic sempre va ser una llengua literària, algunaen cosacerta manera artificial; el llatí portat pels soldats romans a la [[Gàl·lia]] o la [[DaciaDàcia]] no va ser necessàriament el llatí de [[Marco Tuli Ciceró | Ciceró]]. Per tant, sota aquesta definició, el llatí vulgar va ser una llengua parlada, que es va començar a escriure en llatí "tardà", l'estil diferia dels estàndards clàssics dels textos escrits el primer [[segle]] de la nostra era.

* ''' Segon ''': també fa referència a l'hipotètic ancestre de les [[llengües romàniques]], que es no pot estudiar directament més que per unes poques inscripcions. Aquesta llengua introduïa una gran sèrie de canvis en el llatí, i va poder ser [[lingüística històrica | reconstruïda]] gràcies a les evidències subministrades per les llengües que van derivar d'ella, les llengües vernacles romançosromances.

* ''' Tercer ''': i amb un sentit encara més restringit, ade vegades es diu "llatí vulgar" a l'hipotètic protoromanceprotoromanç de les llengües romançosromances occidentals: les vernacles que es trobaven al nord iai a l'oest de l'[[Línia Massa-Senigallia|eix geogràfic la Spezia-Rímini]], i en la [[península Ibèrica]], aixíi comtambé a la parla romanç (molt poc testificada) al nord-oest africà i en les [[Illesilles Balears]]. Aquest criteri proposa que l'[[Idioma italià |italià]] sud-oriental, el [[romanès]] i el [[Idioma dalmático | dalmáticodàlmata]] es van desenvolupar per separat.

* ''' Quart ''': "llatí vulgar" s'usa de vegades també per referir-se a les innovacions gramaticals en textos de llatí tardà, com ara la '' [[Peregrinatio Aetheriae]]'', text del [[segle IV]] en el qual la monja [[Gallaecia | galaica]] [[Egèria (monjaescriptora) | Egèria]] relata un viatge a Palestina iai laal muntanyamont Sinaí, o les obres de Santsant [[GregorioGregori de Tours]]. Com que la documentació escrita en [[llatí]] vulgar és molt escassa, aquestes obres són de gran valor per als [[filologia | filòlegs]], principalment perquè en elles de vegades apareixen "errors" que evidencien l'ús parlat del període en què el text es va escriure.

Algunes obres literàries recullen registres diferents al llatí [[Llatí clàssic |llatí clàssic]]. Per exemple, pel fet que en les [[comèdia]] s de [[Plaute]] i [[Terenci]] molts dels seus personatges eren esclaus, aquestes obres preserven alguns trets primerencs de llatí basilecto''basilecte'',{{efn|Es dóna el nom de ''basilecte'' a la fase baixa d'una llengua natural necessàriament parlada (però no necessàriament escrita), respecte d'una manera consolidada d'aquesta parla amb una ortodòxia gramatical, que és l{{'}}''acrolecte''.}} tal com fan els homes lliures en el '' [[el Satiricón | SatiricónSatiricó]]'' de [[PetronioPetroni]].

El llatí vulgar va seranar diferenciant-se en les diferents províncies de l'Imperi romàRomà, sorgint així l'era moderna del [[Idioma francès | francès]], [[Idioma italià | italià]], [[Idioma espanyol | espanyolcastellà]], [[Idioma occità | occità]], [[Idioma portuguès | portuguès]], [[Idioma romanès | romanès]], [[Idioma català | català]], etc. Òbviament, es considera que el llatí vulgar va desaparèixer quan els dialectes locals van tenir les suficients característiques diferenciadores com per constituir-se en llengües diferents, evolucionant cap a la formació de les llengües romançosromances, quan un valor propi i singular els va ser reconegut.

El [[segle III]] sol considerar-se com a el període en què, més enllà de les declinacions, bona part del vocabulari estava canviant (per exemple,'' equus'' → '' cavallus'', etc.). No obstant això, és obvi que aquestes mutacions no van ser uniformes en tot l'Imperiimperi, així que potser les diferències més cridaneres es trobessin entre les formes diverses dedel llatí vulgar que es donaven a les diferents províncies (també a causa de l'adquisició de nous localismes).{{sfn|Nadal|Prats|1982|p=62}}

Després de la caiguda de l'[[Imperi romàRomà d'Occident]], durant diversos segles el llatí vulgar va coexistir amb el [[llatí tardà]] escrit, perquè els parlants de [[llengües romàniques]] vernacles preferien escriure usant la prestigiosa gramàtica i ortografia tradicional llatina. Però, encara que això era el que intentaven, sovint el que escrivien no respectava les normes del llatí clàssic. No obstant això, en el tercer [[Concili de Tours]] enel [[813]], es va decidir que el [[clergat]] prediqués en llengua vernacla perquè l'audiència els entengués -. Aquest podria ser un moment documentat de l'evolució diacrònica del llatí, enel [[842]], menys de trenta anys després del Concili de Tours, els [[Juraments d'Estrasburg]], que reprodueixen un acord entre dos dels hereus de [[Carlemany]], van ser redactats en dues llengües, una germànica que evolucionaria cap a l'alemany, i una altra romanç, que sens dubte ja no era llatí, que evolucionaria cap al francès. El jurament reprodueix un acord entre dos dels germanastres hereus de [[Carlemany]]:

Aquest llatí tardà, possiblement de Roma, sembla reflectir aquestes adquisicions, en mostrar el canvi que s'estava produint en aquesta zona -i completament identificable amb Itàlia. Llavors, els [[textos]] del [[Dret Romà|dret romà]], tant els de [[Justinià I | Justinià]] com els de l'[[Església Catòlica]], van servir per "''congelar"'' el llatí formal, unificat finalment pels copistes medievals i, des de llavors, separat del ja independent romanç vulgar. La llengua escrita va continuar existint com a [[llatí medieval]]. Els romanços vernacles van ser reconeguts com a llengües diferenciades, separades i van començar a desenvolupar normes i ortografies pròpies. Llavors, "llatí vulgar" va deixar de ser un paràmetre útil per identificar les diverses llengües romàniques.

Va ser en aquest moment quan el llatí vulgar es va convertir en un nomterme col·lectiu per designar un grup de dialectes derivats del llatí, amb característiques locals (no necessàriament comunscomunes), que no constituïen una llengua, almenys en el sentit clàssic del terme. No obstant això, podria ser descrit com una cosa incipient, indefinitindefinida, que gradualment va seranar cristal·litzant en les formes primerenques de cada llengua romanç, havent pres, com a el seu més remot ancestre, al [[llatí clàssic|llatí formal]]. El llatí vulgar va ser, per tant, un punt intermedi en l'evolució, no una font.

El sistema de sons del llatí vulgar va seguirtenir tot un seguit de canvis que trobem després documentats en les llengües romàniques que en van sortirderivar.

El llatí clàssic tenia 10 vocals, les cinc vocals que coneixem A,E,I,O,U breus i llargues, i 3 diftongs: AE, OE, AU. A la major part de l'Imperi Occidental, aquestsaquest sistema basat en la llargada vocàlica va evolucionar cap a un sistema de 7 vocals basat en la qualitat vocàlica:

* Ă breu i Ā llarga van confluir en [a]

* Ī llarga es va conservar com [i]

* Ū llarga es va conservar com [u]

* Ĭ breu, Ē llarga i el diftong OE van confluir en [e] tancada

* Ŭ breu, Ō llarga i el diftong AU van confluir en [o] tancada

Al seu torn, les noves vocals obertes [e] i [o] van tendir a diftongar-se o patir altres mutacions en determinats contextos en bastantes llengües romàniques occidentals, per exemple:

* FŎCUS («foc») va donar → ''focfeu'' >(en feu (francès), ''fuego'' (en castellà), ''fuoco'' (en italià), però ''foc'' (en català), ''fogo'' (en portuguès) i ''huèc'' (en gascó).

* FĔRRUM («ferro») va donar → ''ferrohierro'' > hierro (castellà), però ''fer'' (francès), ''ferro'' (català), ''ferro'' (portuguès).

* CAELUM («cel») va donar → ''celciel'' > ciel (francès), ''cielo'' (castellà), però ''cel'' (català), ''céu'' (portuguès).

Entre les consonants, la [[palatalització]] va afectar els sons [k], [t], i sovint [g], davant de vocals les posteriors E,I en gairebé tots els dialectes romànics, amb l'excepció del [[Llengua sarda|sard]] que és l'únic que ha conservat el so [k] velar davant de vocals posteriors. Per exemple:

* CAELUM > ''cel'' > cel (català)

* RATIŌNEM > ''raórazó'' > razó (català medieval) > ''raó'' (català actual)

* GENĔRUM ''gèneregendre'' > gendre (català actual)

Les semivocals V [w] i I [j] es van enfortir fins a esdevenir respectivament variants de la fricativa labiodental [v] i de l'africada palatoalveolar [dʒ]. (NotaCal tenir present que: les lletres U i J són afegits posteriors a l'[[alfabet llatí]]. Els romans feien servir les lletres V i I tant per fer de vocals com de consonants). Per exemple:

* VĪNUM > ''vi'' > vi (català), ''vin'' (francès), ''vino'' (castellà)

* IANUARIUS > ''gener'' > gener (català)

És la vocal que més s'ha conservat en català i rarament cau. Exemples: FABA > ''fava'', CAPUT > ''cap'', PILATĬU > ''palau'', CAPRA > ''cabra'', PORTAT > ''porta'', ACREM > ''agre''.

* A + R > e + r: ''guiterra'' [ɡitɛrə]

* A + R + consonant > e + r + consonant: ''Isarn'' > ''Isern'', ''Guitart'' > ''Guitert'', ''arranca'' > ''arrenca'' (l'infinitiu té la vocal neutralitzada, cosa que pot dur a una vacil·lació), ''nàixer'' > ''néixer''.

Joan Coromines, a ''Lleures i Converses'' (p. 250) formula un inici de regla:{{sfn|Coromines|1976|p=250}}