Dinastia Anuixtigínida: diferència entre les revisions

La '''dinastia anuixtigínida''', més coneguda com la '''dinastia dels Khwarazm-xah''' o '''Khwarizm-xah''' (erròniament ja que aquest títol fou propi de diverses dinasties) fou una dinastia musulmana iniciada a la regió de [[Khwarizm]], centrada al voltant de [[Khivà]], que va governar l{{'}}'''Imperi Khwarizm''' del [[1077]] al [[1220]] i en alguns territoris del [[1224]] fins al [[1231]]. L{{'}}'''Imperi Khwarizm''' fou un estat de [[Pèrsia]] vassall de l'[[Imperi Seljúcida]] i independitzat el [[segle XI]].

=== [[Anuixtigin]]===

El soldà seljúcida [[Màlik-Xah I]] hi va enviar com a governador de Khwarizm, vers [[1077]], al seu esclau [[Anuixtigin]]<ref> que era el guardià de la vaixella reial o tast-dar i va portar aquest títol i no el de khwarizmxah </ref> que fou el fundador de la dinastia anuixtigínida o dels anuixtigínides. El [[1096]] (o 1097) el soldà Barkyaruk va nomenar governador un altre esclau, Ekindji ben Kodjkar, amb el títol de ''khwarizmxah'', però va morir al cap de pocs mesos, i el títol i govern fou confiat al fill d'Anuixtigin, [[Kutb al-Din Muhammad]] (Ghardjai), lleial al gran soldà seljúcida i que anava freqüentmentsovint a la cort del sultà. Amb ell el govern va esdevenir hereditari. El seu fill Ala al-Din Atsiz fou independent de fet però va romandre lleial a Sandjar fins al final.

El [[1143]]/[[1144]] Sandjar va envair Khwarazm, i altre cop el [[1147]]. La segona vegada Atsiz, assetjat a [[Urgendj]], va obligar Atsiz a renovar el seu vassallatge; però les tribus dels [[oghuz]] (o dels ghuz) que vivien a la regió de [[Balkh]] es van revoltar contra Sandjar quan aquest els va voler imposar les normes d'administració regular i la fiscalitat persa. Sandjar fou fet presoner i [[Ciutat de Merw|Merw]], [[Nishapur]] i altres ciutats del Khorasan foren saquejades ([[1153]]). Va aconseguir ser alliberat el [[1156]] i va morir el [[8 de maig]] de [[1157]].<ref> Djuweyni, esmentat per Barthold </ref> Els caps oghuz van reconèixer la sobirania del xah de Khwarazm, Arslan, successor d'Atsiz.

Arslan Abul Fath Tadj al-dunya wa-l-din ([[1156]]-[[1172]]) va gaudir de més independència amb la mort de Sandjar i l'enfonsament de la potència seljúcida. Ara els [[kara khitai]] exigien el pagament del tribut que abans es pagava als [[karakhànides]], ja que aquestosaquests havien passat a l'imperi kara khitai. Khwariz va haver de portar el tribut al ''ordo'' del ''gur khan'' a [[Semirechie]], ja que el que li interessava eren els dominis karakhànides de [[Transoxiana]]. El [[1158]] Il Arslan va envair Transoxiana a petició del khan de [[Samarcanda]] enfrontat amb les seves turbulentes tropes de [[karlucs]].

Arslan khwarizm-xah va morir el [[1172]] i els seus dos fills Takaix (Tekix) i Sultan Xah es van disputar el poder. El primer fou derrotat i es va refugiar amb els [[kara-khitai]], on la reina regent, Ye-liu Che va encarregar al seu marit d'anar a restablir a Takash, cosa que es va produir el desembre del [[1172]]. Però Takaix no fou fidel a l'aliança kara-khitai<ref> a causa de les pressions sobre el pagament de tribut </ref> i aquests van donar llavors suport al seu germà Sultan Xah, al que van donar un exèrcit per anar a prendre el poder a Khwarazm; amb aquest exèrcit Sultan va començar la conquesta de Khorasan ([[1181]]: conquesta de [[Ciutat de Merw|Merw,]] [[Sarakhs]] i [[Thus]]). Sultan va regnar a Khorasan fins a la seva mort el [[1193]], i després els seus dominis van passar a Tekix.

[[Tekix]] va poder frenat als [[gúrides]] al [[Gran Khorasan]] i donar el cop de gràcia al soldanat seljúcida a [[Pèrsia]] occidental. Va rebre el suport dels kara khitai, contra els que després es va revoltar i quan van envair el país els va derrotar obrint els dics i inundant les terres. Al nord va assegurar les seves fronteres amb arranjaments amb els turcs quipxaqs i altres tribus turcmanes del curs inferior del [[Sirdarià]]. Entre aquests turcmans de les estepes, que eren bàrbars i molts també pagans, Khwarizm va reclutar els seus exèrcits.

El [[1192]] es va dirigir a [[Rayy]] i va exigir als atabegs seljúcides i ildegízides de la Pèrsia occidental de fer la ''[[khutba]]'' en el seu nom (després del nom del califa [[abbàssida]]). El [[1193]] va tornar a Pèrsia occidental. El [[1194]] va derrotar a [[Toghrul ben Arslan]], darrer soldà de la línia dels grans seljúcides, posant fi a la dinastia a Pèrsia. Va ocupar llavors tot el [[Jibal (Mèdia)|Djibal]], fins a [[Hamadan]] a l'oest i les seves possessions van esdevenir frontereres amb les del califa. El [[1199]] el califa va considerar prudent de conferir-li el soldanat de l'[[Iraq Adjemi]] (Pèrsia occidental), del [[Gran Khorasan|Khorasan]] i de [[Turquestan (regió) |Turquestan]]. El [[1200]] Tekix va morir i el Djibal es va revoltar i va massacrar a totes les guarnicions que el rebels van trobar al país.

Va succeir el seu pare, Tekix ([[1200]]-[[1220]]). Va seguir una política anti califal i va fer front als [[gúrides]]. Ràpidament va conquerir l'Afganistan als gúrides on regnava [[Muhammad de Ghor]] ([[1163]]-[[1203]]). Aquells havien conquerit [[Herat]] el [[1775]] o [[1176]] i això els havia enfrontat des de llavors als khwarizm-xah; el primer gran combat fou a l'[[Amudarià]] ([[1204]]) en què els gúrides van obtenir la victòria i van assolar Khwarazm. Ala al-Din Muhammad va demanar ajut a al ''gurkhan'' dels [[kara-khitai]], el seu nominal sobirà, que va enviar al general Tayanku-Taraz i al khan karakhànida Uthman ([[1200]]-[[1212]]), senyor de [[Samarcanda]]. Amb aquest reforç Ala al-Din va derrotar els gúrides a [[Hazarasp]] ([[1204]]). Els kara-khitai van empaitar als gúrides i els van derrotar completament a [[Andhakui]] a l'est de [[Balkh]] (setembre-octubre del [[1204]]). A la mort de Muhammad de Ghor el [[1206]], Ala al-Din va recuperar [[Herat]] i va entrar a la mateixa [[Ghor]] (desembre del [[1206]]).

El [[1210]] es va revoltar contra els kara khitai d'acord amb Kutxtlug, el cap [[naiman]] refugiat al país; a l'atac de Muhammad els kara khitai van contestar ocupant el khanat de Samarcanda, que era vassall de Khwarizm. Aviat va fer aliança amb Uthman de Samarcanda i junts van ocupar [[Bukharà]], i es va establir la sobirania dels khwarizm-xah sobre els [[karakhànides]] de [[Transoxiana]]. Els kara-khitai van reaccionar i van recuperar Samarcanda, però el general Tayanku fou fet presoner en una batalla lliurada en un lloc incert, bé a l'estepa d'Ilamish, prop d'[[Andidjan]] a [[vall de Fergana|Fergana]] o bé a l'estepa de [[Riu Talas|Talas]] (1210) perdent defintivament el país. L'exèrcit kara khitai es va replegar cap a [[Balasagun]] però els habitants, turcs d'origen, els van tancar les portes; els soldats kara khitai van conquerir la ciutat a l'assalt i la van saquejar. Però en el mig d'aquesta anarquia, el khan Tche-lu-ku va ser fet presoner per Kutxtlug ([[1211]]) que ''de facto'' va assolir el poder.

Per un temps la capital es va instal·lar a Samarcanda. La resta de les possessions karakhànides a [[Transoxiana]] van passar també a Khwarizm. Muhammad va conservar el títol de khwarizmxah però hi va ajuntar el de sultà. Entre [[1211]] i [[1213]] Kutxtlug es va enfrontar amb el seu antic aliat Muhammad de Khwarizm per la delimitació de les fronteres entre ambdós; Khwarizm va governar per un temps al nord de la línia del Sirdarià cap a [[Otrar]], Chah ([[Taixkent]]), i Sairam ([[Ishidjab]]), però finalment es va retirar al sud del riu.

No hi havia una força de clan o ètnica darrere el sultà, les poblacions eren heterogènies i l'imperi no s'havia consolidat. L'exèrcit el formaven mercenaris reclutats aquí i allà, especialment entre les tribus turcmanes dels [[ghuz]] ([[oghuz]]) i els [[qanqli]] de l'estepa [[kirguís]]. La família reial estava dividida: la reina mare Turkan-khatun, mare de [[Alà-ad-Din Muhàmmad|Muhammad Ala al-Din]], detestava al seu nét [[Djalal al-Din Manguberti|Djalal al-Din]], el fill preferit de Muhammad. Aquest volia erigir-se en un campió de l'islam contra els mongols pagans, i cridava a la guerra santa, però estava enfrontat amb el [[califa]] de [[Bagdad]]<ref> que al [[1217]] va estar a punt d'atacar, quan va descobrir una carta en la quequal el califa havia incitat als gúrides contra Khwarizm; llavors va designar un alida com anticalifa i va emprendre una marxa cap a Bagdad, però l'hivern del 1217 al 1218 una tempesta de neu va aturar els seus exèrcits al [[Kurdistan]] i [[Luristan]] i quan va saber que hi havia agitació entre els quipxaqs va decidir retornar </ref> i el califa [[An-Nàssir (abbàssida)|Nàssir]] ([[1180]]-[[1225]]) el considerava el seu pitjor enemic i preferia als mongols, Fins i tot a [[Transoxiana]], Muhammad s'havia guanyat l'hostilitat del clergat musulmà quan el [[1216]] va fer executar al xeic Medjd al-Din al-Bagdhdí de l'orde religiós dels sufites kubrawis.

La guerra era inevitable.<ref> les fonts primàries de la invasió mongola dels territoris musulmans són: [[Nessawi]], secretari el [[1223]] del ''Khwarizmxah'' Djalal al-Din del que va escriure la biografia (en àrab) el [[1241]]; [[Djuzdjani]], que el [[1227]] va fugir des de l'[[Afganistan]] a l'[[Índia]] per escapar a la dominació mongola i va escriure vers el [[1260]] el ''Tabaqut i Nassiri'' (en persa); [[Alà-ad-Din Juwayní]], fill d'un persa que va entrar al servei dels mongols i ell mateix funcionari mongol que va visitar [[Mongòlia]] del [[1249]] al [[1251]] i altre cop del [[1251]] al [[1253]], que fou governador (''malik'') de Bagdad el [[1262]] i que vers el [[1260]] va escriure una biografia de Genguis khan, "Història del conqueridor del món", en persa "''Tarikh-i Djihan-kuchai''"; i [[Rashid al-Din]] ([[1247]]-[[1318]]) que per la primera meitat del segle XIII agafa sovint com a referència a [[Alà-ad-Din Juwayní]].</ref> La iniciativa fou de [[Khwarizm]] quan van detenir a una caravana mongola a [[Otrar]] a la frontera en la quequal viatjaven només comerciants musulmans i l'enviat mongol Uquna; els comerciants van ser assassinats per orde del governador local [[Inatchiq]] conegut pel seu títol de Qadir khan. Genguis khan va demanar reparacions i no li foren donades<ref> Nessawi dona la culpa a Inatchiq; Djuzdjani pensa que el fet va tenir l'aprovació expressa o tàcita de Muhammad; Ibn al-Athir atribueix el fet a una orde directe de Muhammad; i Djuweyni aclareix que Inatchiq fou provocat per un dels membres de la caravana que li va faltar el respecte </ref>

El [[1219]] els mongols van preparar el seu exèrcit (estiu) a l'alt [[Irtix]]. A la tardor [[Genguis khan]] va arribar a Qayaligh al sud-est del [[Baikal]] en territori [[karluc]], on se li va unir el rei Arslan khan dels karlucs, amb les seves forces; després se li van unir Suqnaqtegin, rei d'[[Almaligh]], i Bartchu, ''idiqut'' dels uigurs. Barthold pensa que l'exèrcit format arribava a una xifra entre 150 mil i 200 mil homes. Muhammad disposava de més forces però les va repartir en tota la línia del [[Sirdarià]] i les fortaleses de la [[Transoxiana]] i així en cada lloc disposava de menys efectius que l'enemic. Genguis Khan va atacar per [[Otrar]], on va quedar una divisió a les ordes de [[Txagatai Khan|Txagatai]] i [[Ogodai]], fills del gran khan;<ref> la ciutat fou capturada només després d'un llarg setge </ref> una altra divisió sota comandant de [[Jotxi]],el fill gran de Genguis Khan va baixar pel Sirdarià i va ocupar [[Sighnaq]] (prop de la moderna ciutat de Turkestan) i [[Djend]] (porop de la moderna Perovsk); un grup de cinc mil mongols va ocupar Benaket, a l'alt [[Sirdarià]], a l'oest de [[Taixkent]] i van assetjar [[Khodjend]], on era governador Timur ''malik'', que després d'una enèrgica defensa va poder fugir en barca pel riu; i el mateix [[Genguis Khan]] amb el seu fill [[Tului]] va avançar cap a [[Bukharà]] on va arribar el febrer de [[1220]]; la guarnició turca va intentar escapar, però fou descoberta i massacrada. La població es va rendir (10 o [[16 de febrer]] de [[1220]]); la ciutadella, defensada per 400 homes, fou conquerida i tots els defensor massacrats. La ciutat fou saquejada metòdicament però la vida dels habitants fou respectada excepte la dels que intentaven resistir a la violència i saquejos (generalment clergues musulmans). La ciutat fou finalment destruïda per un incendi que Djuweyni pensa que fou involuntari.

Tului es va reunir amb Genguis Khan a [[Talikan]], on també van arribar Txagatai i Ogodai que venien d'ocupar Urgendj. Talikan fou destruïda i Genguis va travessar l'[[Hindu Kush]] per anar a assetjar [[Bamian]]. En el setge fou mort [[Mutugen]], fill de Txagatai i net preferit de Genguis. Fou aquest qui va comunicar a Txagatai la notícia i la va prohibir plorar; la ciutat fou destruïda fins als fonaments i no es va fer botí ni presoners, tot fou destruït i tots foren morts. El lloc de la ciutat fou declarat maleït.<ref> Djuweyni i Rashid al-Din, però Nessawi i Djuzjant no parlen d'aquestos fets i fan anar directament a Genguis khan de Talikan fins a [[Ghazni]] </ref>

[[Djalal al-Din Manguberti]]<ref> del turc mangüberti, "donat per Deu"</ref> fill del soldà de Khwarizm Muhammad, havia pogut escapar del desastre de Transoxiana i Khorasan i va poder creuar un cordó de tropes mongoles a [[Nish]] (Nissa) arribant a [[Ghazni]] on va poder reconstituir un exèrcit. Va derrotar a un cos de l'exèrcit mongol dirigit per Chigi-qutuqu a Perwan al nord de [[Kabul]] i Genguis Khan va voler venjar la derrota del seu general i va avançar cap a Ghazni, on Djalal al-Din no el va esperar; la ciutat no va oferir resistència, i Genguis Khan, volent perseguir a Djalal al-Din, la van deixar en pau de moment, retardant per més tard la seva destrucció. Finalment va atrapar a Djalal al-Din a la vora del riu [[Indus]] i el va derrotar totalment ([[24 de novembre]] de [[1221]]<ref> segons Nessawi</ref>) però Djalal va poder creuar el riu armat, tot i una pluja de fletxes i llances que intentaven matar-lo, i va poder refugiar-se a la cort del soldà de [[Delhi]] (desembre de [[1221]]). Sobre sol indi no fou perseguit fins al 1222 quan un destacament dirigit pel noble (''[[noyan]]'') [[djalair]] Bala, va arribar en missió de reconeixement fins a [[Multan]], però es van retirar per causa de la calor. La família de Djalal al-Din va caure en mans dels mongols que van matar a tots els mascles.

Mentre la derrota mongola a Perwan havia encoratjat la resistència, Genguis khan va retornar a Ghazni on va matar a tota la població excepte com sempre als artesans que podien ser enviats a Mongòlia. [[Herat]], que després de la batalla de Perwan s'havia revoltat (novembre del [[1221]]), va ser assetjada pel general mongol Aldjigidai que la va ocupar després de sis mesos ([[14 de juny]] de [[1222]]); tota la població fou degollada i aquesta feina va ocupar una setmana. A [[Merv]] els retornats a la ciutat van cometre la bogeria de matar al prefecte deixat per Tului, un persa, i proclamar a Djalal al-Din, i el general Chigi-qutuqu va anar a la ciutat i va matar fins al darrer habitant amb gran minuciositat. Fins i tot els mongols van fer veure que se n'anaven i es van amagar no gaire lluny, i quan els que s'havien pogut amagar sortien, foren sorpresos pels mongols i morts com la resta.<ref> aquesta tàctica la van fer els mongols en altres ciutats </ref>

Mentre els generals [[Djebé]] i [[Subotai]], amb uns 25.000 homes, una vegada mort el ''khwarizmxah'' Muhammad, van continuar el seu avanç cap a l'oest, Després del saqueig de [[Rayy]] amb la massacra de tota la població el [[1220]].<ref> Minorsky considera poc probable que tota la població de Rayy hagués estat massacrada com indica [[Ibn al-Athir]], ja que aquest mateix assenyala que hi va haver una segona matança el [[1224]]. Djuweyni indica només que els mongols van matar a molta gent a Rayy, que anomena Khwar-i Reiy, però la resta van restar a la ciutat sota un cadi sotmès als mongols; Rashid al-Din distingeix entre les matances de Rayy i [[Qum]], i deixa entendre que fou en aquesta darrera on tots els habitants foren massacrats.</ref> Després de Rayy, i a petició dels musulmans, van anar a destruir el focus xiïta de Qum, on van matar a la població sembla que en part obligats per motius polítics. [[Hamadan]] s'havia sotmès espontàniament i els generals es van acontentar amb un fort tribut; després van destruir [[Zendjan]] i segurament van conquerir a l'assalt Kazwin (Qazwin) on tota la població fou massacrada com a càstig. El darrer atabeg turc de l'[[Azerbaidjan]], el vell Ozbeg, va comprar la seva retirada del país de Tauris ([[Tabriz]]), però al cap d'uns mesos van tornar i van saquejar [[Maragha]] utilitzant la tàctica dels escuts humans, i amb massacra de la població al final (mars del [[1221]]). Llavors van decidir anar a [[Hamadan]] on van voler cobrar altre cop tribut; la ciutat, sense recursos, va resistir, i fou presa a l'assalt, i tota la població massacrada; Hamadan fou cremada; seguidament van passar a [[Ardebil]] on igualment van saquejar la ciutat; i llavors van enfilar cap al Caucas

Djalal al-Dun Manguberti, el khwarizmxah refugiat a Delhi amb [[Iltutmix]] (1221), es va casar amb la filla d'aquest, i aviat va conspirar contra el seu sogre; Iltutmix el va expulsar del soldanat. Coincidia aquest moment amb la sortida dels mongols cap a Turquestan, deixant Pèrsia virtualment sense administració, amb les ciutats destruïdes i el país en plena anarquia; més que una conquesta per un exèrcit regular havia estat el pas d'una horda durant tres anys, arruïnant tot el que trobaven al seu pas. El [[1224]] Djalal al-Din es va presentar a l'Iran<ref> Nesawi, ''Histoire du sultan Djelal eddin Mankobirti'', traduït per Houdas </ref> i els atabegs o atabeks (governadors turcs hereditaris) de [[Kirman]] (el turc Burak Hadjib de la dinastia kutluqkhànida) i de [[Fars]] (Said ben Zengi 1195-1226, de la dinastia salghúrida o dels salghúrides) el van reconèixer com autoritat legitima. Djalal va sortir de [[Shiraz]] i va anar a Isfahan que va arrabassar ([[1224]]) al seu germà Ghiyath al-Din que s'hi havia creat un principat, i després es va dirigir a l'Azerbaidjan on governava Osbeg, de la dinastia turca que dominava el país després del [[1136]], i que havia evitat la invasió mongola mitjançant el pagament d'un fort tribut. Djalal al-Din va conquerir [[Tabriz]] per capitulació i fou reconegut a tota la província. Tot seguit el ''Khwarizmxah'' es va dirigir contra [[Geòrgia]] on governada la reina [[Rusudan de Geòrgia|Rusudan]] (1223-1247) germana i hereva de [[Giorgi IV de Geòrgia]] (Georgi Lasha). Els georgians foren derrotats a Karni o Garni (agost del [[1225]]); en una segona incursió Djalal va saquejar [[Tbilisi]] on va destruir totes les esglésies cristianes (març de [[1226]]). Encara va tornar una tercera vegada el [[1228]], i va vèncer a Mindor, prop de Lori, a l'exèrcit georgià dirigit pel noble Ivané.<ref>''[[Encyclopaedia of Islam]]'', Brill Publishers, Leiden, s.v. "Tiflīs" (Minorsky).</ref> Amb aquestes expedicions, al mateix temps, Djalal al-Din va consolidar el seu poder a l'Azerbaidjan.

Djalal al-Din era més un militar que un polític. Aviat es va enfrontar a altres sobirans musulmans de l'Àsia occidental; el 1224 va amenaçar al Califa de [[Bagdad]] amb una invasió dels seus dominis; després va prendre la plaça forta de [[Akhlat|Khelat]] (al nord-oest del llac Van) al soldà aiúbida de [[Damasc]], Al-Ashraf ([[2 d'abril]] del [[1230]]).<ref> René Grousset, ''Histoire des Croisades'', III, pàgina 366 </ref> Al-Ashraf es va aliar al soldà del [[Soldanat Seljúcida de Rüm]], [[Kaykubad I]], i junts van derrotar a Djalal al-Din prop d'[[Erzindjan]] (agost del [[1230]]).

Justament el 1230 Ogodai havia enviat a Pèrsia un exèrcit de 30000 homes per fer front a la inesperada restauració dels ''Khwarizmxah'', sota la direcció del general i noble Tchormaghan o Tchormaqan.<ref>M. Pelliot, ''Les Mongols et la Papauté, Revue de l'Orient chretien'', 1924 </ref> A l'hivern del 1230 al 1231 van arribar a l'Iran pel Khorasan i Rayy, i es van dirigir de dret a l'Azerbaidjan abans que Djalal al-Din, que generalment vivia a Tabriz, pogués reunir les seves forces. Djalal es va esverar i va fugir cap a la plana del [[Moghan]] o Mukan, i cap a l'[[Arran]], prop de la desembocadura dels rius [[Araxes]] i [[Kura (Geòrgia)|Kura]], i d'allí va passar al [[Diyarbekir]], perseguit pels mongols, i a les muntanyes d'aquest regió fou obscurament assassinat per un camperol kurd ([[15 d'agost]] de [[1231]]).

* [[Anuixtigin]] 1077-1096

* [[Ekintxi]] 1096/1097

* [[Arslan Tigin]] Mohammed Qutb al-Din 1096/1097-1127

* [[Atsiz ibn Muhammad ibn Anuixtigin]] 1127-1156

* [[Il-Arslan]] Abul-Fath 1156-1172

* [[Alà-ad-Din Tekix]] Abul-Muzzafar Taj al-Dunya wa'l-Din 1172-1200

* [[Mahmud Abul-Qasim Mahmud]] (al nord de Khorasan) 1172-1193

* [[Alà-ad-Din Muhàmmad]] 1200-1220

* [[Jalal-ad-Din Mangubertí]] 1220-1231

{{ORDENA:Dinastia Anuixtiginida}} <!--ORDENA generat per bot-->