Joan Manén i Planas: diferència entre les revisions

'''Joan Manén i Planas''' ([[Barcelona]], [[14 de març]] de [[1883]] – [[26 de juny]] de [[1971]]) fou [[virtuós]] del [[violí]] i [[compositor]] d'una obra molt important i extensa: [[òperes]], obres simfòniques, concerts, ballets, música de cambra, [[sardanes]], [[Lied|cançons]]... i també nombroses [[Transcripció musical|transcripcions musicals]]. Mostrà el seu vessant literari escrivint literatura musical, en diverses obres i articles, i [[llibret]]s d'òpera. [[Nen prodigi]],<ref>{{ref-web|url=http://www20.gencat.cat//portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=5f861277156d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5f861277156d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=30aba664955b8210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |títol=Els intèrprets catalans, s. XIX dC - s. XX dC |obra= |pàgines= |cognom= |nom= |editor=Generalitat de Catalunya |lloc= |llengua= |data= |citació=Nen prodigi i compositor, Joan Manén va ser un dels millors violinistes de la primera meitat del XX. |consulta=24/02/2014 |ref= }}</ref> el seu virtuosisme amb el violí l'hili atorgà des de ben jove un ample reconeixement internacional.

Als tres anys, al seu domicili natal del carrer dels Mercaders, va començar els estudis de [[solfeig]] i [[piano]] de la mà del seu pare, un comerciant aficionat a la música, i als cinc va iniciar-se en el violí. Va prosseguir-los amb [[Clemente Ibarguren]], que havia estat deixeble de [[Delphin Alard]], i amb [[Frederic Balart]], aleshores director del [[Conservatori de Barcelona]]. Arran dels estudis amb Ibarguren va oferir els primers recitals públics en diverses ciutats espanyoles. Se'lÉs consideraconsiderat nen prodigi ja que als set anys ja féu amb gran èxit un concert públic de violí, instrument del qual, més endavant, seria considerat un dels grans virtuosos.

El 1892, amb nou anys, va realitzar una gira com a concertista per Llatinoamèrica. L'any següent va dirigir per primera vegada un concert simfònic a Argentina amb un cor de dos-cents homes. Amb tretze anys va escriure les primeres composicions, que serien publicades un parell d'anys després. El 1897 debutà al [[Carnegie Hall]] de Nova York. A partir de 1898 va començar a donar recitals per tot Europa i va realitzar duets musicals amb artistes de la talla d'[[Enric Granados]] i [[Pau Casals]], [[Richard Strauss]], Joaquin Nin, [[Camille Saint-Saëns|<span style="color:#000080">Camille Saint-Saëns</span>]] i [[Antonín Dvořák|<span style="color:#000080">Antonín Dvořák</span>]], entre altres músics rellevants.<ref>{{ref-web|url=http://transeuntquealbiraelnord.blogspot.com/2011/07/joan-manen-dinfant-prodigi-music.html |títol=Joan Manén, d'infant prodigi a músic oblidat |obra= |pàgines= |cognom= |nom= |editor= |lloc= |llengua= |data= |citació= |consulta=24/02/2014 |ref= }}</ref>

A Alemanya, on va ser fins i tot comparat amb [[Richard Strauss]], la seva música fou reconeguda ben aviat i les seves òperes foren representades amb assiduïtat en importants teatres del país. De fet, va ser arrelarran de la seva presentació el 1904 a la Hochschule (institució d'[[Educació terciària|estudis superiors]]) de Berlín, quan tenia vint-i-un anys, que va ser aclamat com un dels més destacats instrumentistes del moment, i assolí una fama imparable arreu d'Europa. El prestigiós compositor i organista [[Alex Winterberger]] (1834-1914) va escriure al diari ''Leipziger Nueste Nachrichten'', després d'haver assistit a un concert de violí de Manén:

Manén va difondre amb les seves interpetacions una gran parts de les obres de [[Niccolò Paganini]], fins i tot les considerades "inexecutables" per molts violinistes; i, després de Pablo Sarasate, va ser l'únic d'entre els violinistes espanyols que assoliria fama internacional i contractes amb les principals [[sales de concerts]] de l'època. Va oferir més de quatre mil concerts durant una llarga carrera com a instrumentista que finalitzà amb setanta-sis anys el 1959. No s'aturà, però, la seva activitat com a compositor.

El 1930 fundà yi presidí la Societat Filarmònica de Barcelona, entitat influent en l'ambient musical barceloní que programà diversos concerts. El seu caràcter fort i exigent i la seva actitud indolent davant el franquisme, el van fer, alhora, estimat i odiat per la societat del moment; les imposicions de la dictadura l'empenyeren a substituir el català de tota la vida pel castellà i a apropar-se tímidament al [[règim franquista]] per així mantenir la seva activitat artística arreu del país.

Les òperes ''[[Giovanna di Napoli]]'' ([[1902]]) i ''[[Acté]]'' ([[1903]]) van ser estrenades al [[Liceu]]. A [[Frankfurt del Main|Frankfurt]] estrenà l'obra escènica ''[[Der Fackeltanz]]'' (''La dansa de les atxes'', [[1909]] - versió alemanya de Giovanna di Napoli). També va escriure obres orquestrals, com ''Miniatures'' per a orquestra de corda, ''Suite ''per a violí, piano i orquestra, Simfonia Ibèrica o ''Juventus'' per a dos violins, piano i orquestra, obres per a violí i orquestra, la Simfonia ''[[Nova Catalònia]]'', i diferents concerts per a instrument solista i orquestra. Va compondre per a l'escena el monodrama ''Medea,'' ''El camí del sol'' ([[1926]]), ''Neró i Acté'' ([[1928]]),<ref>{{ref-llibre|cognom=Manuwald |nom=Gesine |títol=Nero in Opera: Librettos as Transformations of Ancient Sources. (Tranformationen der Antike; 24) |capítol= |pàgines=233-239. |citació= |editorial=De Gruyter |lloc=Berlin |data=2013 |isbn=9783110317138 |url= |ref= }}</ref> la trilogia en vuit actes ''Don Joan'' —una de les composicions més estimades per l'autor, finalitzada el 1963, no estrenada—, ''Soledad'' (1952), una obertura i dos ballets: ''Rosario la Tirana'' ([[1953]]) i ''El retrat de Dorian Gray''.

En el terreny de la música de cambra destaquen la composició per a flauta i piano ''Belvedere'' (1949), el Quintet amb piano "''Lui et elle"'' i el Quartet amb piano ''Mobilis in mobili'' basada en la novel·la de [[Jules Verne]] ''Vint mil llegües de viatge submarí''.

En el camp de la sardana, el seu nom ha destacat quasi només per dues sardanes: ''El cavaller enamorat'' i ''Camprodon'', obres que han estat d'una incidència extraordinària, seguides de prop per un altre títol, ''Manresana''; ja més lluny, ''L'alegre companyia'', ''Esperançant'', ''Cap a Núria falta gent'', ''Joia d'infants'', ''Pàtria'', ''Sardana trágica,'' ''Gironina, Figuerenca i Esperançant ''. Segons paraules d'[[Oriol Martorell i Codina|Oriol Martorell]]:

Va ser director de la revista ''Música''. Va col·laborar amb interessants articles a la [[Revista Musical Catalana|''Revista Musical Catalana'']]'','' un butlletí periòdic que la Institució Catalana de Música va crear amb l'objectiu de donar informacions musicals que tenien força interès per copsar l'ambient musical de l'època modernista, publicat a partir de 1904. També va col·laborar en altres publicacions, de manera destacada a ''La Vanguardia'', amb la seva columna "Variaciones sin tema".

Manén ideà l'ambiciós projecte de crear un auditori a la capital que complementés els altres dos grans temples musicals de la ciutat: el [[Gran Teatre del Liceu|Liceu]] i el [[Palau de la Música Catalana]]. El 1954 es posava la primera pedra de l'Auditòrium Manén al barri del [[Putxet]]; però les subvencions esperades no arribaven amb la solvència necessària i els ingressos familiars, que provenien principalment de negocis i propietats a Cuba, patiren un daltabaix a conseqüència de la [[revolució castrista]]: el músic, enfrontat a problemes econòmics, va decidir cedir-lo a l'Ajuntament durant dos anys perquè finalitzessin la construcción de l'edifici. Després d'un llarg temps d'immobilisme per part de les autoritats del moment, Joan Manén decidí finalment vendre el terreny amb l'Auditori a mig construir (confluència Balmes/Castanyer) a Pedro Balañà. L'any 2000 l'esquelet de l'Auditori fou enderrocat. Actualment en el solar on hi havia l'Auditori es troben el Multicines Balmes.

Després de la mort del músic, l'any 1971, els hereus del músic feren donació d'un llegat al [[Museu de la Música de Barcelona]], conservat en l'arxiu de la institució com a Fons Joan Manén. Comprèn una partituroteca amb manuscrits autògrafs d'obres del músic, així com algunes partitures impreses com ''Juventus'', ''Miniatures'' o el Concert per a oboè. A més, la col·lecció d'instruments del Museu conserva el violí donat pel mateix Joan Manén l'any 1964, amb el qual havia inaugurat la seva carrera internacional de concertista el 1904, un ''Étienne Maire Clarà'' construït a finals del segle XIX.

El febrer de 2011 es presentà a l'[[Ateneu de Barcelona]] l'Associació Joan Manén, fundada per músics i promotors amb motiu del 40è aniversari de la mort del músic per músics i promotors, amb l'objectiu de divulgar —concertsconcerts, enregistraments, web, conferències.., etc. a nivell internacional—internacional, conservar el seu important llegat musical, sòlid i extens, i fer tasques de recerca.

El 2013, Actio Visual, amb la col·laboració de l'Associació Joan Manen, produeix el documental "''Joan Manén, el geni oblidat"'', estrenat a l'ateneu barcelonès. S'hi analitza la figura des de la seva infància, fonamentada amb les seves memòries, les entrevistes que concedí i articles publicats, que s'acompanyen de fragments de la seva obra.