Aristides Maillol: diferència entre les revisions

'''Aristides Maillol''' ([[Banyuls de la Marenda]], [[8 de desembre]] dedel [[1861]] – [[27 de setembre]] dedel [[1944]]) fou un [[escultor]], [[pintor]] i [[gravador]] [[Catalans|català]].

Després d'una estada a [[Perpinyà]], marxa a [[París]], on després de moltes temptatives és admès el [[1885]] a l'[[École Nationale Supérieure des Beaux-Arts|École des Beaux-Arts]]; és en aquesta època quan passa més penúries i quan fa amistat amb [[Antoine Bourdelle]] i [[Paul Gauguin]]. Va ingressar en el grup del [[nabís]], i durant una primera etapa va fer pintures i ceràmiques d'estètica nabí.<ref>{{ref-llibre| cognom = Tharrats |nom = Joan Josep| enllaçautor = Joan Josep Tharrats | títol = Cent Anys de Pintura a Cadaqués| any = 2007| editorial = Parsifal Edicions| lloc = Barcelona| pàgines = p. 209 | isbn = 84-95554-27-5}}</ref>.

Comença a interessar-se pels [[tapís|tapissos]] i en fa diverses exposicions, però el treball de la tapisseria li afecta la vista i l'obliga a abandonar definitivament aquest art. És quanAleshores es dedica exclusivament a l'escultura; molt influenciat pel seu amic Gauguin, les seves escultures tenen un caràcter alhora solemne i senzill, amb un gran equilibri i sempre emmarcant-les en figures geomètriques, centrant-se en el nu femení.

El 1905 li arriba l'èxit al [[Saló de l'Automne]], on hi exposa la ''Mediterrània''. Aquesta lliçó nord-catalana triomfa el 1905 al Saló de Tardor de París a través d'Aristides Maillol, que, segons [[Maurice Denis]], sap ‘unir la virtut del classicisme a la ingenuïtat del primitivisme'. La serenitat, així com la força arcaïtzant de la seva obra ''Mediterrània'', lloada per [[André Gide]], permet reafirmar en la [[història de l'escultura]] i mitjançant el llegat grec la primacia de la forma per sobre del tema. Amb aquesta obra, Maillol obre per l'escultura un nou camp d'experimentació. El català ha sabut regenerar aquest gènere per oferir-li un gran període post-rodiniàpostrodinià, ja que si l'obra del mestre de [[Meudon]] requereix la sensació incontrolada, d'un realisme galvanitzat per una forma flamígera al límit de l'esbós, característic d'un expressionisme nòrdic, la del mestre de [[Banyuls de la Marenda]] respon a la d'un retorn a la forma pura i a la síntesi absoluta portada per la llum del Mediterrani.<ref name="culturcat">{{citar ref |títol =Maillol i els artistes de la Catalunya del Nord |editor =Generalitat de Catalunya |obra =Culturcat |data =2012 |url =http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=571eef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=571eef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=7a01110e279d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |consulta = 18/10/2012 }}</ref>.

Fou molt amic de Sunyer i de [[Josep de Togores|Togores]], i els va ajudar sovint durant l'època de l'[[ocupació franquista de Catalunya]].<ref name="ep">[http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Vindicacion/Maillol/elpepuespcat/20091020elpcat_22/Tes Elpais 20 d'octubre de 2009. Vindicación de Maillol]</ref>. També ho fou de l'escultor català [[Joaquim Claret]], qui havia treballat al seu taller de [[Marly-le-Roi]] entre 1907 i 1908.<ref>{{Ref-llibre|cognom = Rodríguez Samaniego|nom = Cristina|títol = Joaquim Claret, escultor de la Mediterrània.|url = |edició =2006a ed.|llengua = |data = |editorial = |lloc = |pàgines = |isbn = }}</ref>.

Amb la decisió dels artistes de l'Escola Rossellonesa, una vegada formats a París, de quedar-se a viure i treballar al seu país, el panorama artístic nord-català es consolida i esdevé un referent per a la nova generació d'artistes emergents. Mentre que Maillol pren per deixebles [[Elie Rocaries]], [[Enric Frère]], [[Gaspar-Maillol]], per tècnics [[Joaquim Claret]] o [[Ricard Guinó]] i influencia nombrosos artistes joves com [[Jordi Caseblanque]] o [[Roger Maureso]], per la seva banda Terrús forma [[Enric Escarrà]] i [[Gustau Violet]] i pren sota la seva protecció [[Marcel Gili]] i [[Pierre Bardou]]. Artistes com [[Martí Vives]], [[Camil Descossy]], [[Andreu Suspuglas]], [[Lluís Cazals]] o [[Marcel Delaris]] fan aleshores les primeres exposicions.<ref name="culturcat"/>.