Vellesa: diferència entre les revisions

La '''vellesa'''<ref>{{GEC|0150103|vellesa}}</ref> és l'edat última de l'[[ésser humà]], que succeeix a l'edat madura,<ref>[[Pierre Desproges]] recordava amb ironia que el que succeïa a l'edat madura no podia ser altra cosa que l'edat podrida.</ref> anomenada també per eufemisme « tercera edat » (de vegades es dóna el nom de ''quarta edat'' al moment en què hom esdevé dependent, que corresponia en la [[dècada del 1990]] al moment en què hom es beneficiava de l'ajut físic dels seus infants recentment retirats). La vellesa ha estat algun cop associada amb l'entrada en la seixantena, si no abans. És quan atenyia aquesta edat que [[Ciceró]] escrigué el seu tractat sobre la vellesa, el ''[[Cato Maior de Senectute]]''. Actualment es troba, per utilitzar el vell lema de la revista ''[[Tintín (revista)|Tintin]]'' (actualment desapareguda) "en 77 anys". Al [[segle XVII]], hom qualificava les persones que tenien entre 60 i 70 anys com a vells. Si bé és cert que realment no existeix una edat biològica per a la vellesa, la mirada social dedica una mica més de temps a seguir l'evolució de la salut pública. A les societats occidentals contemporànies, expressions com ara ''sènior''<ref>[[Philippe Bouvard]], que portava el 2010 una vida molt activa amb més de 80 anys, recorda en el seu llibre epònim que aquesta terminologia té els seus avantatges, des del moment en què hom associa "sènior" amb "senyor" i no pas amb "senil".</ref> o ''persona gran'' reemplacen, emperò, el mot ''vell'', que s'utilitzaria per a etapes ulteriors de la vida. Tanmateix, [[Gérard Depardieu]], en una entrevista al diari ''[[Le Monde]]'', deia que no podia imaginar que hom pugui ''ser feliç i vell''.