Dinastia almohade: diferència entre les revisions

Ibn Tumart, que ja havia estat expulsat d'altres ciutats, va refugiar-se entre els seus, la Masmuda, a l'[[serralada de l'Atles|Atles]]. [[Abd al-Mumin ibn Ali]], un altre berber d'Algèria que es va convertir enesdevenir guerrer i estadista de primer ordre fou el lloctinent d'Ibn Tumart, que va morir el [[1128]] al [[ribat]] que havia fundat a [[Tin Mal]] després de patir una severa derrota a mans dels [[almoràvits]].

Abd al-Mumin va mantenir en secret la seva mort durant dos anys, fins que va tenir prou influència. Entre el [[1130]] i la seva mort el [[1163]] va eliminar als almoràvits i va estendre el seu poder sobre tot el nord d'Àfrica fins a [[Egipte]], convertint-se en emir de [[Marràqueix]] el [[1149]]; el 1152 foren ocupades Alger, Bugia, la Kala dels Banu Hammad i Constantina; el 1159 Tunis, Mahdia, Sfax i Trípoli de Líbia (aquestes tres últimes arrabassades als normands).[[Al-Àndalus]] va seguir el destí de l'Àfrica: el 1146 ja Xeres i Cadis van reconèixer al sobirà almphade i el 1147 es va ocupar Sevilla; una delegació d'emirs andalusins va anar a Sale per reconèixer el poder almohade el 1150; el [[1170]] els almohades transferit el seu capital a [[Isbiliya]] fundant la gran mesquita la torre dels quals, la Giralda, es va erigir el 1184 per magnificar la marca de [[Yaqub al-Mansur]]; el 1172 van dominar l'Àndalus oriental i després València, Jaén i Múrcia.

Els prínceps almohades van tenir una més llarga i distingida carrera que els almoràvits. Els successors de d'Abd al-Mumín van ser homes capaços que inicialment van dur a molts jueus i cristians a refugiar-se en els creixents estats cristians del [[Regne de Portugal]], [[Regne de Castella|Castella]] i [[Regne d'Aragó|Aragó]], però al final es van convertir en menys fanàtics que els almoràvits. El títol d'al-Mansur, ''el victoriós'', va ser guanyat per la derrota que va infligir a [[Alfons VIII de Castella]] a la [[Batalla d'Alarcos]] el [[1195]]. Però ja a l'Àfrica del nord començava la lluita contra els prínceps almoràvits Banu Ghaniya de Mallorca, que, mercès a la marina, es van estendre cap aquesta zona. Muhàmmad an-Nàssir (1198-1211) va poder dominar als Banu Ghaniya (1205)

[[Fitxer:Mapa reconquista almohades.svg|thumb|rightdreta|300px|La península Ibèrica a l'època dels almohades]]

[[Fitxer:Almohads after 1212.jpg|rightdreta|300px|Els almohades després de 1212]]

El seu imperi es va desintegrar entre els [[hàfsides]] de Tunísia (1229), els Banu Zayyān o Banu Abd al-Wad (zayyànides o abdalwadites) d'Alger (1235), els [[marínides]] dedel Marroc (1268) i les terceres taifes a la península, fent front als projectes expansionistes dels cristians mitjançant el vassallatge, abans de patir el desarrelament de l'expulsió, l'abandonament de les seves terres o el sotmetiment absolut. Aquestes taifes van marcar el final de la presència musulmana a la Península, només perllongada amb els mudèjars i després moriscos, persistint els trets culturals dels darrers andalusins. L'ordre polític i territorial es va establir al voltant de quatre governants: [[Muhammad ibn Yusuf al-Ydami Ibn Hud]], de 1228 a 1238 a Múrcia; [[Zayyan ibn Mardanix]] a Onda, des de 1228, i Balansiya des de 1229 a 1238; [[Muhammad ibn al-Ahmar]], des de 1232 a Arjona, fundador del regne nassarí de Granada i [[Suayb ibn Muhammad ibn Mahfuz]], des de 1234 a 1262 en un emirat que s'estenia de Niebla a l'Algarve.