Casa romana: diferència entre les revisions

A cases més luxoses el terra es feia amb peces de pedra que s'ajustaven les unes amb les altres. Solien tenir terres de ciment. El terra dels pisos superiors sovint es feia amb fusta, però també es podia fer servir el ciment, vessat sobre una base temporal de fusta. Aquest terra era molt pesat i requeria sòlides parets per suportar-lo: s'han conservat terres de 45 centímetres de grossor i 6 metres de llargària. Un terra d'aquesta mena formava un sostre perfecte per al pis inferior, que només necessitava un acabat d'estuc. D'altres sostres es feien com a l'actualitat: es clavaven llistons sobre les bigues i es recobrien amb morter i estuc.

 

 

La construcció dels teulats (''tecta'') es diferenciava molt poc del mètode modern. Els teulats variaven tant com els actuals en forma: alguns eren plans, d'altres a dues aigües, d'altres baixaven en quatre vessants. En els temps més antics es cobria amb una capa de palla, com en l'anomenada cabana de Ròmul (''casa Romuli'') sobre el Palatí, conservada fins i tot en època imperial com una relíquia del passat. Sobre la palla s'hi col·locaven còdols com a base per a les teules.

 

 

La porta romana, com la d'avui dia, tenia quatre parts: el llindar (''limen''), els dos muntants (''postes'') i la llinda (''limen superum''). La llinda sempre era d'una sola peça de pedra i força aparatosa. Les portes eren exactament iguals a les de temps moderns, tret en el tema de les frontisses, atès que, encara que els romans tenien frontisses com les actuals, no les empraven per a les portes. El suport de la porta era en realitat un cilindre de fusta massissa, una mica més llarg que la porta i amb un diàmetre més gran que el grossor de la porta, que acabava amb uns pius a la part superior i inferior. Aquests pius encaixaven als dos forats a dalt a la llinda i abaix al llindar. La porta s'ajustava a aquest cilindre, perquè el pes combinat de la porta i el cilindre recolzés sobre el piu de baix. Les comèdies romanes estan plenes de referències al xerric que feien les portes de les cases.

La porta exterior s'anomenava pròpiament ''ianua'', i la interior ''ostium'', però ambdues paraules acabaren per emprar-se indistintament, i la segona fins i tot s'aplicava a tota l'entrada. Les portes dobles s'anomenaven ''fores'', la porta de darrere que donava al ''peristylum'' o a un carrer lateral s'anomenava ''posticum''. Les portes s'obrien cap a dins, i les que donaven accés a l'exterior tenien forrellats (''pessuli'') o barres (''serae''). A l'interior de les cases les portes eren menys freqüents que ara, atès que els romans preferien separacions més obertes, amb cortines (''vela, aulaea'').

 

 

A les habitacions principals d'una casa privada les finestres (''fenestrae'') s'obrien cap al ''peristylum'', i com a norma general, a les cases privades les habitacions situades al pis superior i utilitzades per a propòsits domèstics no solien tenir finestres cap al carrer. Als pisos superiors hi havia finestres exteriors a les cambres que no tinguessin sortida cap al ''peristylum'', com a les habitacions llogades o a les ''insulae''.

Els romans de l'Imperi ja coneixien el vidre, però era massa car per a emprar-lo en les finestres. També s'emprava el talc i altres materials translúcids als marcs de les finestres com a protecció contra el fred, però només en circumstàncies poc habituals.

 

 

Tot i el suau clima d'Itàlia, les cases sovint eren fredes. En alguns dies freds els habitants possiblement s'havien de conformar amb traslladar-se a habitacions escalfades pels rajos directes del sol o amb més roba d'abric. A l'època més dura o en ple hivern utilitzaven ''foculi'', estufes de carbó o brasers de tota mena encara emprats als països del sud d'Europa. Només eren caixes metàl·liques on es podien dipositar trossos de carbó calent, amb potes per protegir el terra de desperfectes i anses amb què es podien traslladar a altres habitacions.