Història del sionisme: diferència entre les revisions

|'''[[Dia de Theodor Herzl]]'''

|'''[[Dia de Zeev Jabotinski]]'''

|'''[[Moviment Juvenil Sionista]]'''

|'''[[Organització Sionista Mundial]]'''

|-

|}

 

* Els debats i pràctiques al voltant de la construcció d'institucions nacionals o prenacionals: organització sionista mundial, partits polítics, l'agència jueva, els diversos grups armats, i després la creació de l'Estat mateix.

*Els debats i pràctiques al voltant de la constitució d'una població jueva important dins de l'Estat.

*Els debats ideològics entre les diferents branques del sionisme; en particular sobre la definició dels seus objectius. En aquest àmbit, dues qüestions han dividit particularment, (i continuen dividint) els sionistes:

 

Tantmateix, tot sovint, la terminologia utilitzada no és políticament neutra :

 

* [[Palestina]] va ser el nom del país, i de fet un nom utilitzat pels propis sionistes fins a l'any 1948, per exemple, el diari israelià [[Jerusalem Post]] era anomenat ''Palestine Post'' abans de la creació de l'Estat d'[[Israel]]. A partir del període posterior a 1948, el nom [[Palestina]] es fa servir per parlar del territori de l'antic [[Mandat Britànic de Palestina]], i també es el nom de l'[[Estat de Palestina]].

 

 

Per a la part d'aquest article posterior a la creació d'Israel, es parlarà generalment d'«Israel», de « Cisjordània » i de « Gaza », que son els termes els més utilitzats habitualment pels mitjans de comunicació en català.

== Abans del sionisme ==

 

 

=== La destrucció del regne jueu en l'antiguitat ===

=== L'esperança religiosa ===

 

A partir de la segona diàspora, les comunitats religioses mantindran el somni d'una tornada a [[Palestina]] per recrear un Estat jueu. No es tracta verdaderament d'un projecte polític, sinó més aviat d'un somni messiànic i religiós. És simbolitzat per la cèlebre oració «l'any pròxim a [[Jerusalem]]» pronunciada cada any per totes les famílies jueves en el moment del [[seder]] de [[Pasqua jueva|Pessah]].

 

=== El nacionalisme ===

 

 

 

Els francesos, els primers a oposar-se amb la seva [[revolució Francesa|revolució de 1789]] a totes les monarquies d'Europa, es baten en tant que francesos i no en tant que subjectes al rei de França. És el naixement del nacionalisme modern.

 

 

És així com la idea nacional s'estén en les poblacions dividides entre diversos estats, a [[Alemanya]] i a [[Itàlia]], així com en les poblacions ocupades de [[Polònia]], d'[[Irlanda]] o d'[[Hongria]].

La idea d'un poble jueu és antiga i es remunta a la [[Bíblia]]. Sota la influència del nacionalisme, és redefinida en un sentit menys religiós, i més centrada sobre una identitat històrica, ètnica i cultural.

 

 

Una de les primeres manifestacions nacionalistes és la redacció del llibre « ''Roma i Jerusalem - L'Última Pregunta Nacional'' », per [[Moses Hess]] en [[1862]] : impressionat per l'èxit de la [[Unificació italiana|unitat italiana]],<ref name="Barnavi-p18" /> l'autor, d'altra banda proper a [[Karl Marx]], crida a la creació un Estat jueu.

En [[1873]], apareix una nova terminologia: l'[[antisemitisme]]. La paraula va ser creada pel periodista d'[[Hamburg (estat)|Hamburg]], [[Wilhelm Marr]]. L'antisemitisme es defineix com una ideologia nacionalista i laica «moderna», que refusa els Jueus no tant per raons religioses, sinó perquè serien un poble [[semita]] mitjà-oriental inassimilable a Occident. Més enllà d'aquesta innovació, els prejudicis tradicionals cristians contra els Jueus són àmpliament represos.

 

 

Segons la tesi de [[Leo Pinsker]], seria la integració progressiva dels Jueus en la vida moderna la que hauria provocat aquesta reacció : els Jueus no eren estimats però no molestaven gaire quan vivien a part. A partir de la seva penetració progressiva al món modern, es fan competidors directes i molt més visibles.

 

 

No caldria tanmateix oblidar l'impacte que va tenir la qüestió jueva a Romania i sobretot els acords del Congrés de Berlín, en els anys 1870, per tal d'obtenir les condicions favorables per a una emigració jueva massiva a Romania, amb les reaccions de la població local. Segons Jacques Halbronn (Comunicació al Congrés Mundial dels Estudis Jueus, Universitat Hebràica de Jerusalem, 2009), cal veure-hi una prefiguració del que passarà a partir de 1917 i a conseqüència de la [[Societat de Nacions]] pel que fa a l'establiment d'una Llar Jueva a Palestina. En els dos casos, Romania i Palestina, es tracta de territoris que acaben de deslliurar-se del poder otomà.

El [[sionisme]] neix cap a [[1880]] per la confluència de quatre condicions :

 

* La laïcització d'una part dels Jueus. Els [[rabí|rabins]] i els «ortodoxos refus[en] amb horror una doctrina que pretén substituir el redemptor<ref name="Barnavi-p18" /> » i s'oposen a la creació d'un nou Estat jueu abans de la vinguda del [[messies]], l'emancipació d'una part de la comunitat de l'autoritat dels seus rabins era fonamental.

* El desenvolupament del [[nacionalisme]] a Europa. Aquest va donar el marc de la revisió del projecte jueu. Ja no es tracta en aquesta òptica de mantenir l'antiga religió, sinó sobretot d'obtenir un Estat, objectiu fonamental de tot [[nacionalisme]].

* L'[[antisemitisme]]. És el seu desenvolupament a partir dels anys 1870 que dóna el motor que transforma una reflexió intel·lectual en un projecte de sortida fora d'Europa, i de constitució d'un Estat específic on els Jueus podrien viure junts i protegir-se.

 

=== Els amants de Sion i la primera aliyyà ===

 

 

En paral·lel, comencen a aparèixer organitzacions. Gent jove i estudiants funden el gener de 1882 el grup [[«bilou]]» (''Beith Israël Lekhou Vena'ale'') sota la impuls d'[[Israel Belkind]].<ref>Veure l'article « [http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/biography/belkind.html Israel Belkind] », sobre el lloc web de la ''Jewish virtual library''. Consultat el 09/12/2009.</ref> Es parlarà sovint dels pioners de la primera [[aliyyà]].

 

* Crea pobles sobre la costa de Palestina ([[Rixon le-Tsiyyon]] el 1882, [[Rosh Pina]], [[Pétah Tiqvà]], [[Zihron Yaakov]], [[Guederà]]…;),<ref name="Barnavi-p21" /> moltes de les quals esdevindran ciutats, i que expliquen encara avui una part de la geografia urbana d'Israel.

* Fa creïble la idea de l'emigració cap a ''Eretz Israël''.

* A través d'un dels seus membres, [[Eliezer Ben-Yehuda]], crea l'[[hebreu]] modern.

 

L'[[hebreu]] ja no era utilitzat com a llengua parlada pels Jueus des de ben abans de la caiguda de l'últim regne jueu. Els Jueus de Judea havien adoptat l'[[arameu]] com a llengua vernacular ben abans del naixement de [[Jesús de Natzaret|Jesucrist]]. L'hebreu havia esdevingut una llengua purament religiosa.

 

 

[[Eliezer Ben-Yehuda]] sistematitzarà aquesta empresa de modernització. Considera que l'hebreu ha d'esdevenir la llengua parlada pels Jueus a Palestina. Per aquesta raó, espera fer-ne una llengua moderna.

Les construccions institucionals continuen sent febles, fins i tot marginals. El desenvolupament d'una «llengua nacional» modernitzada és tanmateix un esdeveniment fonamental.

 

 

Quant als debats ideològics, són gairebé absents del període.

== La fundació de l'[[Organització Sionista Mundial]] i la segona aliyyà - 1897-1918 ==

 

 

A mitjans dels anys 1890, una ideologia sionista existeix ja. El mateix terme «sionisme» va ser creat per [[Nathan Birnbaum]] en [[1886]]. S'imposa progressivament en els anys 1890.

 

=== [[Theodor Herzl]] ===

En [[1894]], aquest periodista hongarès assisteix a [[París]] a la degradació del [[Cas Dreyfus|Capità Dreyfus]], sota els crits de «Mort als Jueus». Indicarà a posteriori que aquesta situació havia estat un xoc per a ell, sense que seu «Diari», tanmateix ric en introspecció, i formiguejat de referències històriques - [no presenta] qualsevol indici de la centralitat de l'assumpte Dreyfus en el despertar de la identitat jueva [de Herzl]<ref>{{format ref}} http://muse.jhu.edu/journals/jewish_social_studies/v005/5.3avineri.html</ref> ». [[Àustria]] era un país on l'[[antisemitisme]] estava desenvolupat. Però [[França]] era considerada com a immunitzada contra l'antisemitisme. Era el primer país del món que havia donat una total igualtat cívica als Jueus, en [[1791]]. Era també el país que havia donat la nacionalitat francesa als [[Jueus indígenes d'Algèria]] el [[1871]] ([[decret Crémieux]]). Representava la modernitat occidental en marxa cap a més igualtat.

 

 

* El sionisme té per objectiu la creació d'una [[llar nacional jueva]].

* L'[[Organització Sionista Mundial]] (OSM) és creada per coordinar l'acció política sionista al nivell mundial. Theodor Herzl n'és anomenat el seu primer president.

* L'OSN actuarà al nivell diplomàtic per fer reconèixer els objectius del sionisme per les grans potències.

* Se celebraran regularment diversos congressos per coordinar les accions.

 

L'[[Organització sionista mundial]] intenta prioritàriament negociar amb el [[Soldà|Sultà]] [[Imperi Otomà|Otomà]], al qual pertany [[Palestina]], pel biaix de l'emperador alemany [[Guillem II de Prússia]], però sense èxit.

 

 

Al mateix temps, cal no provocar una ruptura entre els [[sionisme|sionistes]] i l'[[imperi Otomà|imperi otomà]], gestor de [[Palestina]], que es podria sentir amenaçat i prohibir tota immigració. Davant els otomans, Herzl fa doncs valer que els Jueus aportaran competències tècniques i capitals, garanties d'una modernització del país.

En el moment del tercer congrés, en [[1899]], es va decidir el llançament del [[Banc colonial jueu]]. S'havia d'encarregar encarregada del finançament de les activitats de compres de terres a [[Palestina]].

 

 

 

* del [[Fons nacional jueu]], encarregat de la compra de les terres a Palestina. Aquesta política és una de les fonts de l'hostilitat àrab, ja que un bon nombre de terres venudes són [[masoveries]] de les quals els grangers són expulsats pels propietaris predials (sovint dels notables [[República Àrab Siriana|sirians)]].

* del ''[[Keren Kayemeth Leisrael]]'' (K.K.L.) Encarregat de la gestió de les terres comprades en benefici del conjunt dels [[Jueus de Palestina]]. El KKL és encara avui la base de l'àmbit predial públic [[israelians|israelià]]. El model de propietat col·lectiva de les terres comprades (que no significa per força una gestió col·lectiva) serà el model dominant d'apropiació de la terra pels Jueus a Palestina.

 

 

==== L'opció territorialista - 1903-1905 ====

Des de les premisses del sionista, [[Palestina]] era en el centre del projecte d'un Estat jueu. Però la hipòtesi palestina tenia una gran feblesa : Palestina formava part de l'[[Imperi Otomà]], i aquest no tenia cap interès a «donar» Palestina als Jueus.

 

 

Aquest impacte és una de les raons per a les quals el govern britànic de [[Joseph Chamberlain]] proposa el 1903 a Theodor Herzl donar a l'OSM una part d'[[Uganda]] de l'època (en l'actual [[Kenya]]), per crear-hi una "Llar nacional jueva".

Hostil a l'abandó de Palestina, el sisè congrés sionista de [[1903]] es divideix fortament. Una comissió és tanmateix enviada sobre el terreny.

 

 

 

 

El període 1903-1905 no només va girar al voltant de la qüestió territorialista :

 

* L'any [[1903]] veu també la creació de l'''Anglo-Palestine Bank'' (futur Banc ''Leumi LeIsrael'' ).

 

==== Els últims congressos abans de la [[Primera Guerra Mundial]] ====

 

 

 

 

 

=== La Primera Guerra mundial ===

 

 

El 1914 comença la [[Primera Guerra Mundial]]. Tindrà un impacte decisiu sobre l'èxit del sionisme.

 

* Els italians apunten a certes illes del [[Mar Egea|mar Egeu]].

* Els russos apunten a l'[[Dardanels|Estret dels Dardanels]], la clau de pas de la [[Mar Negra]].

* Els Britànics apunten a [[Palestina]], la [[Mar Roja]] i el [[Golf Pèrsic]]. Es tracta entre altres coses, d'assegurar «la ruta de les Índies», que passa pel [[canal de Suez]].

 

És en aquest marc, que l'acció sionista a favor de la creació d'una colònia de població a Palestina sota mandat d'una gran potència interessa el Regne Unit. Des de [[1915]], el líder sionista britànic, [[Chaim Weizmann|Haim (o Chaim) Weizmann]], intenta convèncer la direcció britànica de l'interès per ella de sostenir la causa sionista, al principi sense gran èxit.

 

 

 

La declaració Balfour és en canvi mal rebuda al món àrab. Segons l'expressió d'[[Arthur Koestler]], «una nació prometia solemnement a una segona nació el país d'una tercera<ref name="balfour">[[Arthur Koestler]] ''Anàlisi d'un miracle'', París, [[Editions Calmann-Levy]], 1949, pàgina 4. Citat per [[Marius Schattner]] ''Història de la dreta israeliana'', [[Editions Complexe]], 1991, pàgina 45.</ref> ». També s'ha de fer notar que els Britànics ja havien promès a [[Hussein Ibn Ali]], [[xerif]] de [[La Meca]] la creació d'un gran regne àrab unitari sobre l'Orient Mitjà. Es tractava d'obtenir la contribució militar dels nacionalistes àrabs per a la debilitació de l'Imperi otomà (vegeu [[T. E. Lawrence|Lawrence d'Aràbia]]). La «declaració Balfour» entrava doncs en contradicció amb aquesta primera promesa.

 

==== L'esquerra marxista ====

El 1905-1906, el ''[[Poalé Tsiyyon]]'' («l'obrer de [[Jerusalem|Sion]]») és fundat sobre la base d'associacions ''Poalé Tsiyyon'' que existien des d'algun temps a Europa oriental i als [[Estats Units]]. Aquest partit [[marxisme|marxista]] atreu a ell els militants de l'esquerra nacionalista decebuts pel rebuig del sionisme pel [[Bund]] («Unió general dels treballadors jueus»), partit marxista d'Europa oriental, fundat en [[1897]].

 

El ''Poalé Tsiyyon'' crítica dos aspectes del sionisme d'Herzl :

 

 

A la pràctica, el ''Poalé Tsiyyon'' és plenament integrat a l'[[Organització sionista mundial]] (OSM). Entre la [[lluita de classes]] i la lluita nacional, al final farà passar sempre en primer lloc la lluita nacional, recercant per a això l'aliança de les altres faccions sionistes, incloent-hi els «burgesos» dels [[Sionistes Generals|sionistes generals]]. De fet, més enllà de la seva ideologia, el ''[[Poalé Tsiyyon]]'' apareix progressivament com un partit reformista, i un dels dos principals orígens de l'actual [[Partit Laborista Israelià|partit laborista israelià]].

 

 

En els anys següents a la fundació del partit, aquest coneixerà diverses escissions, essencialment aquella del [[Poalé Tsiyyon Esquerra]], nou partit basat sobre els mateixos principis ideològics, però que reclama una pràctica més autènticament revolucionària, menys reformista.

[[Fitxer:Gordon A.D2.jpg|thumb|Aharon David Gordon.]]

 

 

Els punts comuns són tanmateix nombrosos amb el ''Poalé Tsiyyon'' : es tracta de crear un Estat dels treballadors, en una òptica progressista, sense trencar amb les tendències més conservadores del moviment sionista. L'afecte pel sionisme pioner, sobretot interessat per les realitzacions concretes, és particularment igualment desenvolupat.

[[Fitxer:Rabbi Kalischer2.jpg|thumb|[[Rav Kalischer]], un dels primers autors religiosos que prediquen l'estat jueu.]]

 

 

Tanmateix, des dels anys 1840, va aparèixer un corrent minoritari ha aparegut dins els religiosos [[asquenazites]] d'Europa oriental.<ref>[[Elie Barnavi]], ''Una història moderna d'Israel'', [[Flammarion]], 1988, pàgina 18.</ref> Per aquest corrent, és al contrari una ordre divína per als Jueus d'instal·lar-se en terra santa. Seguir aquesta ordre podria fins i tot accelerar la tornada del Messies.

 

 

El PNR és al principi un partit bastant moderat, punt de trobada entre modernitat i tradició. És clarament molt minoritari en un moviment sionista que és ell mateix bastant minoritari al món jueu occidental, i més encara al món jueu oriental.

{{Principal|Bund|Aguddat Yisrael|Antisionisme}}

 

 

En el moment d'aquesta època formativa del sionisme, altres partits polítics atreuen militants [[jueus]], de vegades en el marc de moviments específicament jueus. Aquests moviments tindran debats, conflictes i de vegades fins i tot dels acords parcials amb els sionistes.

 

* [[Aguddat Yisrael]] : és un partit polític jueu fundat el 1912 a [[Katowice]] ([[Polònia]] actual, en aquell temps [[Imperi Rus]]) com a braç polític del [[judaisme|judaisme ortodox]].<ref>Ilan Greisammer ''Israel, els homes de negre'', premses de la Fundació Nacional de les Ciències Polítiques, 1991, pàgina 39.</ref> Existeix avui en tant que partit polític a [[Israel]]. Era en els seus orígens molt vigorosament antisionista.

* El [[Bund]] (''Unió general de treballadors jueus'') : fundat en [[1897]], defensa els treballadors jueus i apunta a una autonomia cultural i política, però no territorial, dels jueus a Europa oriental, en el marc d'una futura societat socialista. Practica una forma de nacionalisme atenuat, però no és sionista, ja que considera que els Jueus tenen dret a un futur al si del seu país d'origen.

* Hom troba, finalment, militants jueus en nombrosos partits a Europa, sobretot a l'esquerra.

 

 

* un sionisme d'esquerra, marxista o no marxista, que serà dominant a Palestina (després a Israel) des del començament del segle fins a [[1977]], i que ha marcat profundament la història del sionisme i d'Israel.

* un sionisme de dreta moderat, liberal, en aquell temps bastant poc influent a Terra Santa, però més important en la diàspora, i dominant l'Organització sionista mundial.

* Un sionisme religiós, en aquell temps poc influent i bastant moderat.

 

=== La immigració ===

 

 

Tot i que els pogroms de 1881 havien fet néixer els ''[[Amants de Sion]]'' i provocat una primera [[aliyyà]], els pogroms de 1903-1906 acceleren el naixement dels partits polítics sionistes, i provoquen una gran onada d'emigració.<ref>[[Elie Barnavi]], ''Una història moderna d'Israel'', [[Flammarion]], 1988, pàgina 25.</ref> Són prop d'un milió els jueus que se'n van de l'imperi tsarista entre 1903 i 1914. Entre 30.000 i 40.000 aniran cap a la terra santa : és la segona [[aliyyà]].

=== Fets notables ===

 

 

 

 

La [[Primera Guerra Mundial]] afebleix considerablement el Yixuv. Els ciutadans de les potències en guerra contra l'imperi otomà, en particular els [[russos]], són arrestats o són expulsats. Ara bé, els immigrants jueus són sovint d'origen rus. En el moment de l'arribada dels britànics, la població jueva no depassa les 56.000 ànimes. Però augmenta molt de pressa a 83.000 persones a finals de 1918, gràcies al ràpid retorn dels expulsats.

=== El mandat de l'SDN ===

 

 

 

Amb la [[Declaració Balfour de 1917]], el Regne Unit havia promès l'establiment d'una ''[[llar nacional jueva]]'' a Palestina.<ref name="balfour" /> Però calia ara per als sionistes fer oficialitzar aquesta promesa. El febrer de 1919, els representants sionistes a la conferència de la pau de París demanen doncs la concessió d'un mandat sobre Palestina a benefici del Regne Unit, del qual apareixen com els aliats privilegiats. Les potències aliades s'avenen a aquesta tria en el moment de la [[Conferència de San Remo]], l'abril de 1920.<ref name="san-remo">[http://www.mtholyoke.edu/acad/intrel/britman.htm ''The British Mandate For Palestine - San Remo Conference, April 24, 1920]''</ref> El [[Mandat Britànic de Palestina|mandat britànic]] és oficialitzat per la [[Societat de Nacions]] (SDN) el juliol de 1922.

 

 

El mandat precisa manera molt més ambigua del que el mandatari ha de vetllar per la preservació drets civils i religiosos de la població àrab (no es parla de «drets polítics»). Aquesta diferència de tractament serà fortament criticada pels líders àrabs [[palestins]], ja sia pels radicals reagrupats al voltant del muftí, [[Amin al-Husayni]], o pels moderats reagrupats principalment al voltant de la família Nashashibi.

El sistema polític en la comunitat jueva serà organitzat al voltant d'una assemblea escollida, ''[[Assefat ha-nivharim]]'', amb una forma restringida de «poder legislatiu», i d'una « [[Agència jueva]]» a càrrec del poder executiu. Les primeres eleccions a l'''[[Assefat ha-nivharim]]'' tenen lloc el 1920. L'[[Agència jueva]] és formada el 1922, com una senzilla branca de l'OSM. S'hi troba també un Consell Nacional (''[[Vaad Leümí]]'') sobretot administratiu, que s'ocupa de l'educació, de les autoritats locals, dels assumptes socials i de la salut.

 

 

 

S'ha d'assenyalar que l'Agència jueva es va dotar ràpidament d'un braç armat : la [[Haganà]]. Aquesta és formada de manera inicial a [[Jerusalem]] el 1920, després d'[[Pogrom de Jerusalem de 1920|aixecaments antijueus]]. És generalitzada per l'Agència jueva al començament dels anys 1920 en tant que milícia encarregada de defensar el Yixuv contra eventuals atacs àrabs. La Haganà no és reconeguda per la potència mandatària, i les relacions entre aquesta i la milícia jueva oscil·laran segons les èpoques, des de la indiferència a la repressió, passant per l'aliança (durant la «[[Gran Revolta àrab de 1936-1939 al mandat de Palestina|Gran Revolta Àrab]]»).

Aquest rebut va limitar sens dubte les possibilitats d'acció dels nacionalistes àrabs a Palestina (el [[nacionalisme palestí]] específic és encara en formació). Però tindrà també com a conseqüència inquietar la direcció britànica.

 

 

 

Però el 1922, és decidit de separar el territori que formarà l'actual [[Jordània]] (en aquell temps «Emirat de Transjordània». És a la vegada una decisió destinada a tranquil·litzar els nacionalistes àrabs, i un gest a favor de la família dels [[Haiximites de Jordània|Haiximites]] (un dels fills dels quals, Abdallah, rep l'emirat). Encara que reticent, l'Organització sionista mundial accepta aquesta separació.

La gran majoria dels sionistes (s'anoten algunes excepcions, com la d'[[Ahad Haam)]] considera després de [[1922]] i l'obtenció del mandat que el sionisme té mentrestant dos objectius concrets : construir institucions nacionals i fomentar la immigració jueva.

 

 

Com per a les dues primeres aliyyà (1881-1902 i 1903-1914), són els disturbis antisemites a Europa els que van marcar el ritme de les onades d'emigració fora d'Europa, cap a Amèrica, l'Europa occidental, i cada vegada més Palestina.

 

 

La quarta aliyyà (1924-1928) mena a Palestina 80.000 immigrants bastant diferents. Són majoritàriament polonesos membres de les classes mitjanes, fets fora per les mesures econòmiques antijueves del govern de [[Varsòvia]]. Tot i que molts donaran suport a l'esquerra, d'altres, més conservadors, aniran cap als sionistes generals, els revisionistes de dreta (vegeu davall), fins i tot els sionistes religiosos. La quarta aliyyà arrossega un desenvolupament urbà (aquests immigrants són poc interessats per les comunitats rurals dels pioners sionistes - socialistes), del comerç, de l'artesanat. El 1924, el [[Technion]] (''universitat tècnica'') és fundat a [[Haifa]] després el 1925, la [[Universitat Hebrea de Jerusalem]] obre sobre el [[Muntanya Scopus|Mont Scopus]]. Però aquesta onada d'immigració comporta també un desequilibri entre les capacitats econòmiques del país i l'afluència de poblacions noves. Aquest desequilibri té com a conseqüència un atur important. La crisi és severa i dura de [[1926]] a [[1929]], comportant un fenomen de sortida d'alguns dels nous immigrants.

 

 

 

 

Al final, la immigració va ser forta entre 1918 i 1947. Va incloure sobretot jueus europeus. Per això, els [[Sefardites]] no representen en 1947 més que 20% dels jueus del Yixuv.

=== L'escissió dels [[Sionisme revisionista|sionistes revisionistes]] (1925-1935) ===

 

 

La dreta sionista, d'altra banda bastant centrista, era dominada des de la fundació de l'OSM pels [[sionistes Generals|sionistes generals]].

 

* El rebuig del [[bolxevisme]] i, més enllà, de les ideologies d'esquerra que s'imposen amb força en el nou Yixuv. Els revisionistes acusaran molt de temps l'esquerra sionista de ser constituïda per cripto-bolxevics.

* El rebuig a la divisió d'[[Terra d'Israel|Eretz Israel]], és a dir la creació de l'emirat dels [[haiximita|haiximites]] de Transjordània (actual [[Jordània]]).

 

A la Bíblia, certes regions a l'est del Jordà són el territori de [[tribus d'Israel]]. Per als nacionalistes intransigents (d'altra banda més aviat laics en aquell temps), és per tant una terra que ha de tornar als jueus.

 

 

Després de l'assumpte [[Símon Petliura]],<ref>L'otaman [[Símon Petliura]] va ser el cap del [[República Popular d'Ucraïna|govern independentista ucraïnès]] el 1919 durant la guerra civil russa. Sota el crit de guerra «mort als Jueus i als bolxevics» (Marius Schattner, ''Història de la dreta israeliana'', 1991, P.70), les seves tropes (que no van ser les úniques) van cometre nombroses massacres de [[jueus]], que alguns avaluen a 40.000 victimes''( Història de la dreta israeliana'', 1991, P.70-71). Les polèmiques sobre el nombre de morts, el paper exacte dels exèrcits ucraïnesos o la implicació de [[Símon Petliura]] en les accions de les seves subordinades han estat i es queden avui molt vives (Vegeu sobre aquests assumptes Marius Schattner, ''Història de la dreta israeliana'', 1991, P.70, o Saul S. Friedman, ''Pogromchik: The assassination of Simon Petlura'', 1976). Però més enllà d'aquestes divergències sobre el seu paper exacte, Petliura va ser percebut en els mitjans jueus de l'època com un enemic dels Jueus, i aquesta percepció explica l'amplitud de la polèmica contra Jabotinsky. L'agost de 1921, el seu govern en exili es va posar en contacte amb Jabotinsky per anunciar-li una pròxima ofensiva contra la [[Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques|Unió soviètica]] (que no tindrà lloc). Petliura proposava a Jabotinsky la creació d'una «gendarmeria jueva» encarregada de tranquil·litzar les zones jueves durant la reconquesta d'Ucraïna (sense unir-se als combats), per tal d'evitar massacres. Els nacionalistes ucraïnesos eren molt mal vistos internacionalment des de les massacres antijueves, i intentaven reprendre la iniciativa en aquest àmbit. El setembre de 1921, Jabotinsky va signar un acord sense sotmetre a la direcció de l'OSM, de la qual era membre. Ho va justificar per la voluntat de protegir els jueus contra noves massacres. El rebuig de l'acord va ser molt ampli al si de la diàspora. L'esquerra, però no només ella, va acusar Jabotinsky d'aliar-se a un assassí de jueus per anticomunisme. El 17 de gener de 1923, el Comitè d'Acció sionista (l'executiu ampliat de l'OSM) va determinar una comissió d'investigació, i va demanar que comparegués Jabotinsky. Aquest s'hi va negar i va dimitir de l'executiu, acusant l'esquerra d'haver intentat destruir-lo.</ref> [[Zeev Jabotinsky|Jabotinsky]] dimiteix del seu lloc en la direcció de l'OSM al començament 1923 i organitza una federació independent que vol «revisar» el sionisme. Reclama una immigració més àmplia, la constitució d'una «brigada jueva» encarregada de defensar Eretz Israel i l'autodeterminació, és a dir la independència.

 

 

El partit revisionista es posicionarà llavors com el representant d'una dreta nacionalista intransigent. El partit revisionista té una organització de joventut, el [[Betar]], encara més radical. Aquest últim reprèn certes formes dels moviments feixistes : uniforme, culte al cap, entrenament paramilitar, però sense adherir-se oficialment al feixisme.

 

 

[[Fitxer:Ahimier.jpg|thumb|Abba Ahiméir, un dels caps de l'extrema dreta revisionista el 1932.]]

 

 

 

=== La presa de poder pels laboristes (1931-1933) ===

Aquesta fusió de l'esquerra moderada dóna un pes polític particularment important a l'esquerra sionista, que és ara la fracció política més important al si de la comunitat jueva a Palestina.

 

 

 

 

El poder de Ben Gurion i del seu partit és doncs molt important al si del Yixuv i de l'OSM, la qual cosa li val de ser titllat de dictador per [[Zeev Jabotinsky|Jabotinsky]].

[[Fitxer:Havlagah bus during 1936-1939 Arab revolt-British Mandate of Palestine.jpg|thumb|Un bus jueu protegit contra els llançaments de pedra àrabs, durant la gran revolta 1936-1939.]]

{{Principal|Gran Revolta àrab de 1936-1939 al mandat de Palestina}}

 

De [[1935]] a [[1939]] es desenvolupa el que s'anomenarà «la [[Gran Revolta àrab de 1936-1939 al mandat de Palestina|Gran Revolta Àrab A Palestina]]».

[[Fitxer:Peel map pd.png|thumb|El projecte de partició de [[Palestina]] segons la comissió Peel]]

 

 

* [[David Ben Gurion]] i [[Chaim Weizmann]] (contra un bon nombre dels seus partidaris) accepten el pla a contracor, considerant que un Estat jueu no pot ser refusat, malgrat els seus límits territorials. L'OSM, en canvi, rebutja les fronteres proposades, tot acceptant discutir d'un pla de repartiment. El [[Sionisme revisionista|Partit revisionista]] de [[Zeev Jabotinsky|Jabotinsky]], finalment, és totalment hostil al projecte.

* Els moderats àrabs (al voltant de la poderosa família dels Nashashibi i dels Transjordans) accepten igualment amb reticència, però el projecte és rebutjat pels partidaris del muftí.

 

 

* 5 àrabs abatuts el 4 de juliol de 1938 en diversos atemptats

* el 6 de juliol, 2 bombes col·locades en bidons de llet exploten en ple mercat àrab d'[[Haifa|Haïfa]]. La multitud ataca els Jueus, la policia tirada : 21 àrabs i 6 Jueus són morts en l'atemptat i els disturbis.

* Una bomba col·locada al carrer mata 2 àrabs a [[Jerusalem]] el 6 de juliol.

* Una bomba col·locada al carrer mata 3 àrabs a Jerusalem el 8 de juliol.

* Una bomba col·locada en el [[mercat|soc]] de la ciutat vella de Jerusalem mata 10 àrabs el 15 de juliol.

* Una bomba col·locada al mercat àrab de [[Haifa]] el 25 de juliol de 1938 fa 45 morts (balanç britànic - l'Irgun pensa que els britànics han reduït el balanç per calmar la multitud àrab. Una investigació interna a l'Irgun dóna 70 morts).

* L'últim gran atemptat del camp de 1938 serà comès el 26 d'agost : una bóta de dinamita explota en el soc de [[Joppa|Jaffa]] i fa 24 morts.

 

==== La tria del muftí ====

 

 

La Gran Revolta àrab havia decapitat el moviment nacionalista àrab a Palestina, i obliga el Muftí a l'exili. Privat de la seva base palestina, es busca aliats. El 1941, [[Amin al-Husayni|Haj Amin Al Husseini]] signa una aliança amb l'Eix, i defèn resoldre el problema dels jueus a l'Orient Mitjà « ''segons els mètodes de l'Eix'' ».

==== L'alto el foc de l'Irgun (1940) ====

 

 

[[Zeev Jabotinsky|Jabotinsky]] va aprovar l'acord. Mor d'una crisi cardíaca als [[Estats Units]] el 4 d'agost [[1940]]. Amb ell desapareix el cap carismàtic de la dreta nacionalista sionista.

==== L'escissió del grup Stern (1940) ====

 

 

 

==== Les tries del Yixuv - col·laboració i confrontació ====

 

 

El [[Yixuv]] en el seu conjunt aprova la tria de l'[[Irgun]] i de l'[[Agència jueva]] de participar en l'esforç de guerra contra l'[[Tercer Reich|Alemanya nazi]]. I això, tant per solidaritat amb els jueus europeus com per por a una arribada de les tropes nazis a Palestina en cas de victòria d'Alemanya. Nombrosos Jueus del Yixuv s'uniran, doncs, a les tropes britàniques.

 

* la qüestió dels refugiats jueus d'Europa, supervivents del [[Holocaust|genocidi]], molts dels quals volen marxar d'Europa.

* La qüestió de la creació d'un Estat jueu a Palestina.

 

 

* la Palestina jueva és ingovernable, malgrat el desplegament de 100.000 soldats britànics.

* Els àrabs critiquen el Regne Unit.

* La política de restricció de la immigració clandestina jueva porta a l'empresonament de milers de supervivents del genocidi, el que provoca una onada de simpatia en l'opinió internacional, en particular als Estats Units i a França.

* Disturbis antisemites tenen lloc al Regne Unit en resposta als nombrosos soldats britànics morts per l'[[Irgun]] i l'Stern ([[Lehi (grup)|Lehi]]) : hi haurà 338 britànics morts entre 1944 i 1948.

* L'opinió pública britànica suporta malament, dos anys després de la fi de la guerra, veure 100.000 soldats arriscar la seva vida lluny d'a casa seva.

 

 

=== La partició de [[1947]] ===

{{Principal|Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina|Guerra araboisraeliana de 1948}}

 

 

Les [[Nacions Unides]] decideixen tornar al projecte de la comissió Peel de 1937 compartint Palestina. Els Jueus es veuen atribuir un 55% del territori (més que en el projecte Peel). Jerusalem es fa una zona internacional. Els àrabs es veuen atribuir el saldo (una mica més d'un 40% del territori).<ref>[http://www.yale.edu/lawweb/avalon/un/res181.htm {{nobr|resolució 181}}]).</ref>

 

A partir de fi març de 1948, la'Haganà reorganitzada passa a l'ofensiva. En 6 setmanes, els irregulars àrabs són vençudes, els grups armats jueus prenen l'a sobre. Diversos pobles àrabs es comencen a buidar de la seva població a les zones de conflictes més durs.

 

El 15 de maig de 1948, Israel proclama la seva independència mentre els últims britànics se'n van del país. Els àrabs palestins són militarment vençuts i no seran gaire més presents al davant de l'escena política fins als anys 1960.

== El sionisme després de la creació d'Israel - 1948-2005 ==

 

 

Però després de 1948, l'Estat d'Israel reivindica un paper dominant. Les organitzacions sionistes internacionals perden el seu pes, els debats s'hi concentren sobretot sobre el suport a [[Israel]]. <Br />En la pràctica, les tres problemàtiques del present article (Construccions institucionals sionistes, construcció demogràfica de l'estat jueu i debats sobre els objectius del sionisme) esdevenen gairebé exclusivament israelianes.

==== L'exèrcit ====

 

 

{{Principal|Tsahal}}

 

* un sistema de reclutament extremadament ampli : cada ciutadà fa un [[servei militar]], després períodes militars de diverses setmanes (segons les èpoques) cada any. Està doncs perfectament entrenat, i mobilitzable en tot moment.

* la tria d'una gran potència de foc per l'adopció d'armes d'altes tecnologies (en particular carros i aviació).

 

==== Les fronteres ====

 

 

 

Però l'actitud israeliana després de la independència és plena de conseqüències per al futur : Ben Gurion i els dirigents àrabs es neguen a fixar les fronteres. Ben Gurion indica clarament que aquestes poden ser ampliades en funció de les situacions, per estendre's fins a les fronteres del Mandat de Palestina, [[Terra d'Israel|Eretz Israel]], que pertany en dret als jueus. La posició és doncs a la vegada pragmàtica : les fronteres de 1949 són acceptades en l'estat, i maximalistes de manera potencial : en principi, els 27% que queda fora d'Israel hi hauria de retornar.

==== La sortida dels àrabs ====

 

 

En el moment de la creació de l'Estat, els àrabs del [[Mandat Britànic de Palestina]] són gairebé dues vegades més nombrós que els jueus, fins i tot si la proporció és menys desfavorable als jueus en els 77% de [[Mandat Britànic de Palestina]] del qual s'apodera Israel durant la seva guerra d'independència. La qüestió demogràfica és doncs al cor del problema de l'existència de l'Estat jueu. La resposta de Ben Gurion és doble : la partició i l'expulsió.

 

* Fins i tot si considera que tot Eretz Israel pertany als jueus, Ben Gurion accepta també les fronteres de 1949 perquè exclouen d'Israel les grans masses àrabs de Cisjordània (Judea-Samària per als sionistes) i de Gaza

* Però a les fronteres de 1949, on viuen aproximadament 800.000 a 900.000 àrabs, és clar que un manteniment de la població àrab no és acceptable per al govern. En el transcurs dels combats o immediatament després, 600.000 a 700.000 deixen el territori d'Israel. Denuncien una expulsió, el govern afirma que han marxat voluntàriament, però que no podran tornar.

 

 

* abans de l'arribada de les tropes israelianes. És la por als combats, fins i tot a les massacres, que empeny llavors a la sortida. La massacre de Deir-Yassin (poble palestí la població del qual va ser massacrada pels militants de l'Irgun i del Lehi el 1948) sembla haver jugat un paper important, el que explica que en les seves memòries, [[Menahem Begin]], antic cap de l'Irgun, consideri les conseqüències de la massacre com una «victòria decisiva».<ref>[[Menahem Begin]] negarà tota massacre, parlant d'una «propaganda mentidera». «No va ser allò el que va passar a Deir Yassin, sinó allò que ha estat inventat […;] que ens ha ajudat a obrir-nos un camí cap a victòries decisives […;] Els àrabs, preses del pànic, van fugir als crits de «Deir Yassin» - Menahem Begin, ''La revolta d'Israel'', p.200</ref>

* durant els combats. Benny Morris mostra (gràcies a entrevistes d'antics soldats) que en certs casos (però no en la majoria dels casos), aquests combats van ser de fet facticis i destinats a fer fugir els civils àrabs : bombardeigs de pobles no defensats, per exemple.

* després de l'arribada de les tropes israelianes. Hi haurà nombroses expulsions, les poblacions són carregades en camions i conduïdes a la frontera.

* en alguns casos (6 pobles), les sortides són degudes als dirigents àrabs mateixos.

 

Les sortides se són doncs fets d'una manera diferenciada : expulsions, fugides davant l'aproximació dels combats, evacuacions voluntàries i organitzades.

 

 

 

La política constant dels governs israelians, de [[1949]] als nostres dies, serà de prohibir tota tornada dels refugiats i dels expulsats.

Quan es va crear Israel, les zones jueves eren en el fons poc extenses : l'estreta banda costanera, Jerusalem oest, la [[Vall de Jizreel]] i l'alta vall del [[Riu Jordà]] ([[Safed]] i [[Tiberíades]]).

 

 

Per augmentar les terres disponibles per als jueus, un bon nombre de terres dels àrabs que resten sobre el terreny són igualment confiscades i són redistribuïdes, la qual cosa crea importants conflictes amb la població àrab israeliana.

 

* Aproximadament la meitat està composta de supervivents del genocidi jueu a Europa. Són gairebé tots asquenazites (existeixen sefardites als Balcans i a Europa occidental, tanmateix).

* Es troben finalment entre els immigrants grups més restringit com les petites comunitats de jueus indis o afganesos.

 

 

* un nivell de formació molt baix, que aïlla les poblacions immigrants en feines poc qualificades i mal pagades. Israel, fins i tot dominat per partits socialistes, fracassa àmpliament davant el problema de la pobresa dels [[sefardites]], que resten bastant àmpliament a la porta de la modernitat econòmica.

* La percepció dels per part de l'elit sionista. Aquesta és d'origen europeu. No té culturalment quasi res en comú amb els jueus orientals, si no és el sentiment de ser jueu. Fins i tot la religió no és més que parcialment un factor d'integració : els asquenazites són poc practicants, fins i tot per a certs agressivament laics. Es notarà un menyspreu cert, o almenys una manca completa de comprensió. El temor de l'orientalització d'Israel és obertament evocat per dirigents de l'esquerra sionista. Els sefardites constituïen en efecte un 20% dels jueus de Palestina el 1947. La seva immigració i la seva natalitat elevada els feien majoritaris de manera potencial des dels anys 1960.

 

El període 1948-1967 és marcat per la [[Guerra freda]]. Alguns temen al començament (el Departament d'Estat americà, per exemple) que l'orientació d'esquerra de l'Estat d'Israel el dugui a posicions prosoviètiques. De fet, existeixen tendències prosoviètiques a l'esquerra sionista ([[Mappam]], en particular).

 

 

En aquell moment (sobretot en els anys 1950), França apareix llavors, més que els Estats Units, com el gran aliat d'Israel.

 

* la mala integració dels sefardites.

* el manteniment de l'estat de guerra amb els països àrabs, i l'amenaça de destrucció que perdura doncs.

* la qüestió de les fronteres, discutides (bastant teòricament) pel mateix govern israelià, i de manera molt més agressiva per l'[[Herut]] de [[Menahem Begin]]. Aquest va reorganitzar darrere d'ell els revisionistes de [[Zeev Jabotinsky|Jabotinsky]], i es va reforçar lentament, en particular atraient cap a ell els liberals, vells aliats dels laboristes, però cansats de la seva hegemonia. Comença també a atreure sefardites decebuts de la política laborista respecte a ells.

 

=== La qüestió del Gran Israel des de 1967 ===

 

 

 

La immigració prossegueix de manera important, però si és sempre un element important del debat i de la pràctica sionista, no és en el centre dels conflictes entre sionistes, que s'endureixen.

 

* Israel ha de continuar sent un Estat jueu i no està en qüestió donar la nacionalitat israeliana a palestins nombrosos i en explosió demogràfica (els àrabs van esdevenir oficialment més nombrós que els jueus sobre el territori de l'antic mandat de Palestina el 2005).

* Israel ha de continuar sent un Estat democràtic, i no es pot establir un sistema d'[[apartheid]] refusant la nacionalitat en una part de la població sobre bases ètniques.

* [[Terra d'Israel|Eretz Israel]] és ''de iure'' propietat del poble jueu. Té el dret de prendre tot, però la voluntat de mantenir un Estat jueu I democràtic no ho permet : Israel ha d'annexar-se totes les terres possibles (aquelles poc o no poblades d'àrabs), i tornar la resta en cas d'acord de pau. Poc després de la guerra, el projecte presentat per [[Yigal Allon]] preveu així l'annexió d'un 30%de [[Cisjordània]].

 

Les zones fortament poblades de palestins estan igualment en el punt de mira, no només les zones buides. Les terres palestines són àmpliament confiscades, per construir colònies, carreteres, dels llocs militars, o simplement per evitar les construccions àrabs.

 

 

* els grans blocs de colònies: fortament poblats, generalment bastant prop de les fronteres de 1949 (rebatejades «fronteres de 1967» o « línia verda»). Són poblades d'habitants dels afores de Tel Aviv o de Jerusalem, generalment més aviat a la dreta, però rarament extremistes.

* les petites colònies ideològiques, en la profunditat dels territoris palestins. Són generalment poblades de colons molt ideològics, sovint del corrent nacionalista religiós, cada vegada més radicals.

 

Una aliyyà té lloc el 1967-1968. És relativament poc important. Concerneix els últims jueus àrabs i polonesos fets fora per l'ambient «antisionista» que segueix la guerra de 1967. Concerneix també alguns milers d'occidentals (Americans, Britànics i Francès, sobretot) que van patir per Israel durant la guerra.

 

 

El 1982-1985, es produeix la primera immigració dels jueus d'Etiòpia ([[Falashas]]).

 

* El desenvolupament del [[nacionalisme palestí]], en ple renaixement des de fa una vintena d'anys.

* El nivell d'educació dels joves palestins, que va a l'alça, i que facilita una forta politització.

* El sentiment de fer-se un estranger sobre la seva pròpia terra, sentiment accelerat per la colonització ràpida de Cisjordània (Judea-Samària per als sionistes).

 

 

* desenvolupament del nacionalisme palestí;

* evolució realista d'aquest nacionalisme a favor del repartiment de l'antic [[Mandat Britànic de Palestina|mandat britànic]], sobre la base de les fronteres de 1949 (o de 1967, segons el seu nou nom);

* aparició en reacció de grups radicals ([[Hamàs]] i [[Gihad Islàmic palestí]]);

* presa de consciència d'una part dels Israelians que la demografia àrab i un nacionalisme creixent fan difícils el Gran Israel i fins i tot el manteniment de l{{'}}''statu quo''.

 

==== Els [[acords d'Oslo]] ====

 

 

* El reconeixement d'Israel pels palestins.

* El reconeixement de l'OAP (però no d'un Estat palestí) pels israelians.

* L'obertura de negociacions sobre les fronteres finals el 1996.

* La posada en marxa d'un estatut final (no definit) el 1999.

* Mentrestant, les dues parts es comprometen a no prendre decisions unilaterals. Per als israelians, es tracta d'evitar la proclamació d'un Estat palestí independent. Per als palestins, es tracta de parar la colonització, acte unilateral per excel·lència.

* Igualment, els israelians es comprometen també a establir un règim d'autonomia als territoris ocupats.

 

 

* Pel costat israelià, es comprova el lent desenvolupament dels atemptats cecs islamistes. L'autoritat palestina autònoma creada pels acords d'Oslo no reprimeix bastant durament aquestes violències (hi ha detencions, però sovint seguides d'alliberaments).

* Pel costat palestí, es comprova que la promesa d'autonomia és bastant poc seguida en la pràctica: Només el 7% de Cisjordània gaudeix de plena autonomia, i el 60% de Gaza. Cal afegir-hi un 35% de Cisjordània sota ocupació militar israeliana però amb una administració civil palestina. La colonització va ser massiva : els acords d'Oslo són el període de colonització més fort des de la guerra dels 1967 (100.000 colons suplementaris). I les negociacions finals, previstes pel 1996 tenen quatre anys de retard.

 

==== Inversió política ====

 

 

 

A tot això s'afegeix una nova qüestió per a una part de la dreta sionista : si la reivindicació del Gran Israel és per a una bona part una qüestió de seguretat, la primera i la segona Intifada vénen a demostrar que tenir una forta proporció d'àrabs en la població israeliana representa de fet un greu problema de seguretat.

Una de les respostes de la dreta "dura" a la pressió demogràfica palestina serà de proposar una "transferència" dels àrabs cap als països àrabs veïns. Defensada per forces polítiques marginals (com el [[Molédet]]), aquesta temàtica troba regularment un 50%d'aprovació en els sondatges (vegeu [[Pla De Pau Elon)]]. Però sembla inacceptable a la vegada per a una part de la població israeliana i per a la comunitat internacional, amb l'aliat americà al capdavant. Aquesta solució mai no serà doncs estudiada per un govern israelià.

 

 

La justificació oficial del mur i de la retirada és de fet la de l'esquerra : la majoria àrab representa un perill demogràfic i de seguretat massa important. Cal separar els Jueus dels àrabs. El primer ministre israelià per interinitat [[Ehud Olmert]] declara així el dimarts 24 gener de 2006 (diari Haaretz): " ''The choice between allowing Jews to live in all parts of the Land of Israel and living in té state with té Jewish majority comissiones giving up parts of the Land of Israel - la tria entre permetre als Jueus viure en totes les parts de la Terra d'Israel, i viure en un Estat amb una majoria jueva, ens porta a tornar porcions de la Terra d'Israel'' ").

== La història del sionisme : síntesi ==

 

 

Però és també l'únic nacionalisme conegut on una població sense territori, sense cultura unificada, sense llengua parlada comuna i sense Estat s'ha dotat d'aquests 4 atributs clàssics de l'Estat-nació modern. És el producte d'un sentiment de pertinença comú, però també d'un voluntarisme polític i d'una disciplina col·lectiva sorprenents.

El sionisme ha tingut tanmateix un fracàs parcial : malgrat el seu voluntarisme i el seu hegemonisme, mai no ha aconseguit verdaderament atreure els jueus dels països occidentals. Ha continuat estant vinculat en un 90% a una emigració de fugida. Ha sabut mobilitzar una part d'aquesta, però bastant poc una emigració de tria pura.

 

 

== Bibliografia ==

* [[Ilan Pappé]], ''La Guerre de 1948 en Palestine'', Editions La fabrique, 2000, ISBN 2-264-04036-X

* [[Alain Dieckhoff]], ''Les Espaces d'Israël'', Fondation pour les études de défense nationale, 1987.

* [[Doris Bensimon]], ''Religion et État en Israël'', L'Harmattan, 1992.

* [[Shalom Cohen]], ''Dieu est un baril de poudre'', Calman-Levy, 1989, ISBN 2-7021-1826-7

 

== Vegeu també ==

* [[Postsionisme]]

 

[[Categoria:Sionisme]]