Diferència entre revisions de la pàgina «Manbij»

45 bytes afegits ,  fa 4 anys
m
Canvis menors, neteja, replaced: segle XIV → {{segle|XIV}}, segle XV → {{segle|XV}} , segle XIX → {{segle|XIX}}, segle XX → {{segle|XX}} (2), segle XIII → {{segle|XIII}} (2), segle IX → {{segle|IX}}, AWB
m (Corregit: - a meitat de segle + a mitjan segle)
m (Canvis menors, neteja, replaced: segle XIV → {{segle|XIV}}, segle XV → {{segle|XV}} , segle XIX → {{segle|XIX}}, segle XX → {{segle|XX}} (2), segle XIII → {{segle|XIII}} (2), segle IX → {{segle|IX}}, AWB)
===Grecs i romans===
 
Just abans d'[[Alexandre el Gran]], estava en mans d'un dinasta local de nom ''Abd Hadad'', adorador d'[[Hadad]], déu del clima, que hi va encunyar moneda. Durant temps, fou un lloc de culte d'[[Atargatis]] i d'Hadad, deïtats siríaques. En època hel·lenista, portava el nom de ''Hieròpolis'' (Ἱερόπολις, 'Ciutat del santuari') que li va donar [[Seleuc I Nicàtor]], després modificat a ''Hieràpolis'' (Ἱεράπολις, 'Ciutat sagrada') i tenia un paper militar, i els grecs la van dotar d'un doble recinte i un temple, que fou saquejat per [[Marc Licini Cras Dives I|Cras]] abans de marxar amb les seves legions contra els parts i morir assassinat el [[53 aC]]. La ''pax'' romana la va mantenir com a una població de pas, principalment comercial, però també base per a les guerres contra els parts. Al {{segle |III}}, [[Septimi Sever]] la va convertir en un bastió contra els perses sassànides i una de les principals bases del limes de Calcis. Llavors, s'esmenta sovint com a '''''Bambyce''''' o ''Bambuke'', deformació de nom siríac.
 
===Romans i perses===
 
Fou la base de [[Julià l'Apòstata]] en la seva campanya contra [[Ctesifont]] el [[363]] i es va estar uns dies a la ciutat, a la casa del notable local Sopater, pupil de [[Iàmblic]]; en aquesta expedició va trobar la mort. Fou part de la província [[Cirrèstica]] (''[[Cyrrhestica]]'') i, a mitjan {{segle |IV}}, [[Constanci II]] la va elevar a capital de la província [[Eufratense]] (''Eufratensis'').
 
===Cristianisme i període bizantí===
 
Quan es va establir el cristianisme com a religió oficial, Hieràpolis no va tardar a recuperar el seu nom siríac de ''Bambyce'' o ''Manbyce'' (Mabog o Mabbog). El [[451]], era bisbe metropolità Esteve de Hieràpolis i a la fi del {{segle |V}} hi vivia un teòleg peculiar, el monofisita [[Filoxè de Mabbog]], que va traduir al siríac el [[Nou Testament]] i va morir exiliat a Tràcia el [[523]].
 
L'abril del [[531]] fou ocupada per [[Kobad I]] de Pèrsia, però [[Belisari]] va poder aturar la invasió i va infligir una derrota seriosa als perses a [[Cal·línic]], prop de la confluència del [[Balikh]] i l'[[Eufrates]]. El [[532]], Khusraw o [[Cosroes I]] ''Anushirwan'' (el Just) va proposar a [[Justinià I]] un tractat de pau perpetu, un monument commemoratiu del qual s'havia d'erigir a Manbij; però, el [[540]], Cosroes va atacar la ciutat quan estava governada pel general Buzes, lloctinent de [[Belisari]], i es va escapar de la dominació persa pagant un tribut al rei persa, i fou llavors abandonada. Es creu que fou durant aquesta ocupació quan fou edificat pels ''akasira'' [[sassànides]] un temple del foc. El nom persa fou '''''Manbik''''', del qual va derivar l'àrab Manbij. Els antics cultes van desaparèixer el [[540]], entre els quals el famós culte fàl·lic de la dea Síria (''Dea Syria''), descrit en l'obra de [[Llucià de Samosata|Lucià de Samòsata]], ''De Dea Syria''.
 
Conservava certa importància en tenir aigua abundant, cosa que permetia a les caravanes abastir-se, però en el curs del {{segle |V}} i de part del {{segle |VI}} els emperadors bizantins van tenir la ciutat principalment com a base militar. El [[612]], els perses van envair [[Síria]], i entraren a [[Jerusalem]] el [[5 de maig]] del [[614]]; van ocupar [[Alexandria]] (617-619) a [[Egipte]]. [[Heracli]] va poder restaurar la situació i va retornar a Bizanci pel tractat de pau del [[628]] i, el març del [[630]], l'emperador va anar a Manbij per rebre la verdadera creu de la qual els perses s'havien apoderat a Jerusalem el [[614]]. S'esmenta a la ciutat una església de Santa Maria i una de Sant Tomàs (encara al {{segle |IX}} es conservava una bonica església de fusta).
 
===Domini àrab===
El [[1085]], estava encara en mans de l'[[ukàylida]] Muslim ibn Kuraysh, que governava entre [[Mossul]] i l'[[Eufrates]] incloent-hi el [[Diyar Rabia]] i [[al-Jazira]]. El [[1086]], el sultà seljúcida [[Malik Shah I]] va transferir la ciutat a l'emir [[Ak Sunkur al-Hadjib|Abu Said Ak Sunkur Abd Allah Kasim al-Dawla al-Hadjib]], un dels seus oficials, que el [[1087]] fou nomenat governador d'[[Alep]], d'[[Hamat]] i de [[Ladhikiyya]]. A la mort de Malik Shah I, el [[1092]] la successió fou disputada i, el [[1094]], el seu germà Tadj al-Dawla [[Tutush I]] va derrotar Ak Sunkur, que fou executat, i va ocupar Mandbij.
 
Vers el [[1100]], aspiraven a dominar Manbij l'atabeg de Mossul, [[Djawali]], i [[Ridwan]], fill i successor de Tutush a Alep, i a més els francs o croats. El setembre de [[1108]], Djawali es va apoderar de [[Balis]], que pertanyia a Ridwan d'Alep, i aquest va demanar ajut a [[Tancred de Galilea]], regent del [[principat d'Antioquia]]. [[Balduí I de Jerusalem]] i [[Joscelí I d'Edessa|Joscelí I de Courtenay]] (després Joscelí I d'Edessa), senyor de [[Turbessel]], es van unir a Djawali, que era a Manbij junt amb [[Sadaka]], el xeic dels beduïns [[Banu Mazyad]] o [[mazyàdides]]. El [[1110]], Ridwan va atacar el principat d'Antioquia i Joscelí va baixar des de [[Tell Bashir]] (Turbessel) i va atacar Manbij i Balis, que a l'any següent ([[1111]]) foren ocupades. Manbij fou incorporada al [[comtat d'Edessa]] i al bisbat de Turbessel (Tell Bashir), dependent del [[patriarcat Llatí de Constantinoble|patriarca llatí de Constantinoble]]. Però, al cap de poc, els francs van perdre Manbij, que ja no van recuperar mai més, encara que un bisbe llatí fou consagrat en exili durant un cert temps (fins al {{segle |XIII}}). El [[1120]], Joscelí I, que ara ja era comte d'Edessa, va atacar Manbij. Sembla que havia estat presoner de Dajwali, però aquest el va alliberar i després de creuar l'Eufrates en direcció a [[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]] no es va poder estar de saquejar les terres de Manbij, que pertanyien a Ridwan d'Alep.
 
El [[13 de setembre]] de [[1122]], Joscelí de Courtenay i [[Galerà del Puiset]], senyor de [[Bira]] (al comtat d'Edessa), van intentar capturar l'emir [[ortúquida]] [[Nur al-Dawla Balak]] ibn Bahram ibn Ortuk, però fou aquest el que els va sorprendre i els va fer presoners, i els portà a [[Kharpert]], sota custòdia del seu lloctinent [[Hassan ibn Gümüshtegin]], seguits per [[Balduí II de Jerusalem]], que fou capturat quan va intentar alliberar-los el [[18 d'abril]] de [[1123]]. Mig centenar d'armenis van aconseguir apoderar-se de la ciutadella per un ardit i alliberar els presoners francs; Joscelí va poder fugir i arribar fins a [[Edessa]] per demanar ajut, mentre que Balduí i Galerà es van quedar per defensar la ciutadella, però foren obligats a rendir-se abans d'arribar ajut, i capturats de nou. En revenja, Joscelí I va assolar la regió d'Alep i Manbij. El [[1124]], l'ortúquida [[Nur al-Dawla Balak]], nebot d'Ilghazi (Balak va esdevenir emir d'Alep a la mort d'aquest el novembre del [[1122]]), va decidir atacar Tell Bashir i va confiar un exèrcit al seu cosí [[Husam al-Din Timur Tash]], al qual va demanar que convidés Hassan ibn Gümüshtegin a acompanyar-lo; aquest es va excusar i es va fer sospitós i Timur Tash el va arrestar i va ocupar Manbij, on [[Isa ibn Gümüshtegin]], el germà d'Hassan, es va fer fort a la ciutadella i va cridar en ajut a Josceli I, oferint retornar-li la ciutat si expulsava les tropes que l'atacaven. Joscelí va avançar contra Manij acompanyat de [[Godofreu el Monjo]], senyor de Marash i va xocar amb les forces de Balak (març/abril del [[1124]]) que estaven a punt d'atacar la ciutadella. Joscelí i els seus foren derrotats. En la lluita, va morir Godofreu, però Joscelí va poder fugir cap a Tell Bashir (Turbessel). Balak va atacar, llavors, la ciutadella junt amb Timur Tash, però durant l'atac una fletxa el va matar ([[6 de maig]] de [[1424]]) i l'exèrcit es va desbandar. Timur Tash va portar el cos a Alep i el va succeir mentre Hassan i el seu germà Isa quedaven en poder de Manbij.
===Zengites===
 
El [[1142]], la regió fou atacada per [[Joan II Comnè]], però no va ocupar la ciutat. El [[1144]], la ciutat va aportar un contingent de turcmans a l'exèrcit de [[Zengi]]. Quan aquest va morir el [[1146]], el seu fill [[Nur al-Din Mahmud]] va anar d'Alep a [[al-Ruha]] per assetjar-la i va passar per Manbij. L'emir de Manbij, Hassan, fidel aliat de Nur al-Din, va ocupar Edessa el [[1151]] i va posar fi al comtat. El [[1158]], l'emir-governador d'Alep, [[Madj al-Din Abu Bakr ibn al-Daya]], germà de llet de Nur al-Din, fou advertit per l'emir de Manbij d'una conspiració contra el seu senyor, i mercès a aquesta delació va poder ser avortada el febrer del [[1159]], en un moment en què Nur al-Din estava malalt. Hassan al-Manbidji es va morir el [[1167]] i, llavors, Nur al-Din va donar la ciutat i dependències en ''ikta'' (feu) al seu fill Ghazi ibn Hassan, però aquest es va revoltar i Nur al-Din va haver d'anar en persona a Manbij junt amb Madj al-Din Abu Bakr i Asad al-Din [[Shirkuh]], i va ocupar la ciutat després d'un setge en regla ([[1168]]), i la donà en ikta a [[Kutb al-Din Inal ibn Hassan]], germà del revoltat, que li havia restat lleial. Nur al-Din va fer reforçar les defenses de la ciutat i va fer construir un antemural de protecció (com havia fet a Alep); també hi va construir una madrassa [[xafiïta]] per a Ibn Abi Asrun i Kutb al-Din Inal en va fer una per als [[hanafita|hanafites]].
 
===Aiubites===
El [[1190]], Manbij pertanyia a [[Nasir al-Din ibn Taki al-Din Umar]], i fou escenari d'una concentració de tropes que es preparaven per combatre [[Frederic Barba-roja]]. El [[1192]], al-Malik [[adh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din]], tercer fill de Saladí, va intentar assegurar-se Alep en contra d'[[al-Adil I]] in Ayyub, i va buscar el suport d'al-Malik [[al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Umar]] d'Hamat, però aquest, que governava Manbij, es va negar a cedir-li Manbij, posició estratègica que controlava les rutes al nord-est i a la vall de l'Eufrates superior i al [[Diyar Mudar]], L'abril/maig de [[1193]], al-Malik adh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din i el seu germà al-Malik [[al-Àfdal ibn Salah-ad-Din]] van atacar Manbij i la ciutadella fou destruïda per no servir en endavant a un possible adversari. La ciutat sense defensa fou donada en feu, però el [[1195]] la ciutat tornava a estar en mans d'al Mansur d'Hamat i al-Malik adh-Dhàhir la va tornar a atacar venint des de [[Kinnasrin]], però va haver de tornar urgentment a [[Damasc]] i va abandonar les operacions. El [[1199]], al-Malik al-Mansur Muhammad d'Hamat va ocupar Barin a Izz al-Din Ibrahim ibn al-Mukkaddam, al qual va compensar cedint-li Manbij i, al cap de poc, també li va donar (a petició d'al-Adil I) [[Famiya]] i [[Kafar Tab]]. Ibrahim va morir vers [[1200]] a Manbij i el va succeir el seu germà petit [[Shams al-Din Abd al-Malik]]. El [[1201]], al-Malik adh-Dhàhir d'Alep, que junt al seu germà al-Malik al-Àfdal de Damasc no reconeixien al-Adil I, va enviar el seu emir al-Mubariz Akdja a apoderar-se de Manbij i de Kalat Nadjm, cosa que va fer; Shams al-Din Abd al-Malik fou empresonat a la ciutadella d'Alep i, amb ell, va acabar la nissaga dels [[Banu l-Mukaddam]]. Manbij va dependre directament del principat d'Alep; però, poc després, adh-Dhàhir va reconèixer al-Adil i aquest va concedir Manbij en feu a Imad al-Din ibn Sayf al-Din Ali Ahmad ibn Mashtub; el març del [[1202]], al-Malik adh-Dhàhir la va recuperar, i apareix ordenant algunes obres a la gran mesquita de la ciutat; en va desmantellar la ciutadella. Adh-Dhàhir es va morir el [[1216]].
 
A la fi del segle XII, [[al-Harawi]] esmenta la tomba ja desapareguda d'al-Hakam ibn al-Muttalib ibn Abd Allah ibn al-Muttalib, un [[kuraixita]] notable del final de l'època dels [[omeies]] i que hauria mort a Síria. Al {{segle |XIII}}, per aquesta i altres raons fou centre de pelegrinatge, i també ho fou de la secta mig musulmana dels sabeus.
 
El juliol de [[1218]], l'avantguarda del soldà Izz al-Din [[Kaykaus I]] de [[soldanat seljúcida de Rüm|Rüm]] va envair la Síria del nord i es va acostar a Manbij, que li va obrir les portes; però, mancada de defenses, els seljúcides van haver d'abandonar la posició, que va caure en mans d'al-Malik al-Àfdal, ara emir de [[Samosata]], que hi va nomenar com a governador un dels seus oficials de nom ''Sarim al-Din Manbidji'', que en va restaurar les muralles. Quan es va acostar al-Malik [[al-Àixraf ibn al-Àdil]] (successor del seu pare com a degà dels aiubites), Sarim va fer front a les seves tropes, però fou derrotat i va perdre Manbij.
El [[1228]], l'exèrcit de [[Djalal al-Din Manguberti]], el [[khwarizmshah]], va arribar a Manbij, que va ocupar, però se'n va retirar en començar l'hivern. El [[1234]], [[al-Aziz ibn adh-Dhàhir|al-Malik al-Aziz Muhammad ibn adh-Dhàhir]] d'Alep va rebre ordre d'[[al-Kàmil ibn al-Àdil]] (d'Egipte) de reunir tropes a Manbij per atacar [[Tell Bashir]]; així, es van trobar a la plana de Manbij: al-Malik [[al-Àixraf ibn al-Àdil|al-Àixraf Musa ibn al-Àdil]] de [[Damasc]], Ala al-Din [[Kaykubad I]] de Rüm, al-Malik [[al-Mujàhid ibn al-Qàhir|al-Mughith ibn al-Qahir]] d'[[Homs]]; al-Malik [[al-Mudhàffar ibn Sulayman]] d'[[Hamat]], i al-Malik al-Nàssir Daud (al-Nasir Dawud ibn al-Muazzam) de [[Kerak (principat)|Kerak]], sota el comandament suprem d'al-Malik al-Muazzam Turan Shah, cosí del príncep d'Alep.
 
El [[1236]]/[[1237]], es van fer obres a la gran mesquita de Manbij. El [[1238]]/[[1239]], al-Malik al-Muazzam Turan Shah va ocupar amb el seu exèrcit Manbij per protegir els refugiats que fugien de [[Rakka]] i [[Balis]] davant les bandes de [[khwarizm|khwarizms]]s ([[corasmis]]); el [[1240]], aquestosaquests darrers van tornar a creuar l'[[Eufrates]], van derrotar les tropes d'Alep i van atacar Manbij; el [[8 de novembre]] de [[1240]], la població es va fer forta darrere la muralla, però la ciutat fou presa per assalt tres dies després i cremada. Els corasmis van massacrar els habitants; després, van tornar a passar l'Eufrates en direcció oposada. Al-Malik al-Mansur d'Homs va recuperar la ciutat. El novembre del [[1242]], al-Mansur d'Homs (1240-1246) i al-Malik [[al-Mudhàffar ibn Sulayman]] d'Hamat (1229-1244), que venien de [[Kalat Djabar]], es van aturar a Manbij abans d'anar cap a Alep. Sota els mamelucs (de fet, [[1250]]), el cadi local va tenir l'autoritat. El primer cadi del temps dels mamelucs fou Shams al-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Mahmud al-Isfahani (+[[1289]]), que va substituir Awhad al-Din, cadi d'època aiubita.
 
===Destrucció pels mongols===
 
Quan els mongols d'[[Hülegü]] van creuar l'Eufrates el [[1259]], van ocupar Balis el novembre d'aquell any i es van dirigir a Manbij, que van saquejar, i atacaren després [[Tell Bashir]], i més tard es van retirar a la seva base d'[[al-Ruha]]. El tractat del soldà [[Qalàwun]] amb [[Lleó I d'Armènia]] (o Levon I d'Armènia) el [[6 de juny]] de [[1281]], Manbij era esmentada com una de les viles egípcies. A finals del [[1299]], fou destruïda pels mongols; aquesta destrucció, tot i que no va eliminar la ciutat, fou prou gran perquè en temps d'[[Abu l-Fida]], príncep d'Hamat de [[1310]] a [[1331]], la capital regional fos traslladada a [[Antakya]], mentre Manbij esdevenia una petita ''niyaba'' dependent d'Alep, tot i conservant una importància estratègica a la regió de l'alt Eufrates sirià; el governador local era llavors un ''jundí'' o ''[[Xeic|muqàddam]]'' investit pel ''tawki karim'', que la governava en ''[[iqtà]]''.
 
===Decadència===
 
El novembre de [[1321]], fou atacada per l'emir turcman [[Mintash]], que la va atacar i la va assetjar uns quants dies, i finalment la va ocupar i incendiar, i massacrà part de la població. Però l'emir d'al-Ruha es va enfrontar a Mintash, el va derrotar i el va fer presoner, i fou enviat a Gulban (o Djulban), virrei d'Alep (finals del [[1321]]). El [[1349]], Manbij va patir una plaga de llagosta i el [[1350]] fou la pesta negra la que la va afectar. Llavors, era governador l'historiador [[Umar ibn Muzaffar al-Maarri]] Zayn al-Din al-Wardi, continuador de la crònica d'[[Abu l-Fida]]. Al {{segle |XIV}}, es van modificar les rutes i Manbij va deixar de ser una estació de les comunicacions postals (''barid'') del sultanat i, per tant, [[Ibn Battuta]] no hi va estar; la ruta del correu anava més al sud i passava l'Eufrates a Kalat Djabar.
 
El [[1401]], fou danyada per la invasió de [[Tamerlà]], però es va recuperar bé perquè a mitjan {{segle |XV}} pagava una quantitat considerable al tresor del soldà (40.000 dinars a l'any). El [[1516]], va passar sota l'autoritat dels otomans i l'organització de les províncies i les modificacions de les rutes van deixar la ciutat fora dels corrents comercials, i fou, cada cop més, una vila poc important.
 
===Otomans===
 
El primer relat modern que l'esmenta, el va fer H. Maundrell en el seu ''Viatge des d'Alep a Jerusalem'' (1699), amb el nom de ''Mumbij''.
Les seves ruïnes, les van descobrir Maundrell i Pococke a uns 25  km del pas de Kalat al-Enekhm. El [[1794]], l'esmenta el viatger Volney, que es limita a dir que no hi ha rastre de les antigues edificacions romanes. Al {{segle |XIX}}, el viatger Chesney l'esmenta com un castell anomenat ''Kara Mambuche'' (o Kara Bambushe) o ''Büyük Munbadj'', i dóna compte detallat de les restes d'edificacions (quasi totes islàmiques) que hi existeixen. Altres viatgers coincideixen amb la fertilitat, la rica vegetació i l'aigua, en contrast amb la pobressa dels habitants. Les edificacions romanes es limitaven a fonaments i restes menors a l'inici del {{segle |XX}} i encara part es va perdre en el següent mig segle.
 
A l'inici del {{segle |XX}}, era un ''kada'' del wilayat d'Alep. La població era en part [[kurd]]a i en part turca arabitzada, als quals s'havien ajuntat després de la [[Guerra russoturca (1877–1878)]] famílies txerquesses ([[circassians|circassianes]]) musulmanes traslladades al lloc des del [[Caucas]] i, des de llavors, es van anar trobar restes antigues a les ruïnes de la vella ciutat, que van acabar als basars d'[[Alep]] o [[Aintab]]. El [[1915]], durant l'ofensiva russa, els txerquessos de Manbij, per prudència i por, van emigrar més al sud, a [[Khanazir]], a uns 50  km al sud-sud-est d'Alep, on hi havia un altre grup circassià instal·lat.
 
===Època moderna===
Quan es va establir el mandat francès ([[1921]]) després de la [[I Guerra Mundial|I Guerra mundial]] i del període del regne de [[Faysal ibn Husayn]], Manbij formà part de la tercera regió del govern d'[[Halab]] (Alep). El [[1924]], va formar part del [[sandjak]] d'Alep i després fou una de les set ''mintaka'' del ''muhafazat'' ('governació') d'Alep. El [[1930]], Manbij, que ja tenia estació de la gendarmeria i tribunal de pau, va ser afegida al ''kada'' de [[Djabal Samaan]] dependent d'Alep. El [[1932]], tenia 2.000 habitants, dels quals 800 eren circassians i 100 armenis. El [[1945]], eren 4.653 habitants; el [[1960]], la població al cens era de 8.577 habitants, el [[1970]], de 14.635 (102.730 per tot el districte) i el [[1981]] de 30.844 habitants. L'electrificació, mercès a l'embassament de [[Tabka]] a l'Eufrates, que també ha afavorit l'agricultura, i la millora de les carreteres, ha permès aquesta progressió demogràfica; el desenvolupament continuat ha comportat un èxode rural cap a la ciutat, que ha fet doblar la població en 20 anys. El [[2010]] supera els 75.000 habitants.
 
== Referències ==
* [http://www.sacred-texts.com/cla/luc/tsg/index.htm La dea Syria] (1913).
* F. R. Chesney, ''Euphrates Expedition'' (1850).
{{Autoritat}}
 
[[Categoria:Ciutats de Síria]]
{{coord|36|32|N|37|57|E|display=title}}
 
[[Categoria:Ciutats de Síria]]
343.107

modificacions