Elegia Eterna: diferència entre les revisions

'''''Elegia Eterna''''' esés una obra per a veu i piano del compositor català [[Enric Granados i Campiña|Enric Granados]] i amb text d'[[Apel·les Mestres i Oñós|Apel·les Mestres]].

A principis del segle XX Barcelona gaudia d'un clima d'estabilitat i prosperitat socioeconòmica que van convertir la ciutat en una de les capitals més importants d'Europa i que va afavorir la producció cultural en tots els seus àmbits, incloent-hi el desenvolupament de diversos gèneres musicals. L'interès pel desenvolupament de la cançó en català provenia des de la [[Renaixença]] amb [[Josep Anselm Clavé i Camps|Anselm Clavé]]. Els compositors de principis del segle XX buscaren en la ''cançó catalana'' el seu esperit comunitari i el l'uniren amb l'estil [[Postromanticisme musical|neorromantic]] conseqüent a la introducció de la germanofilia en la intel·lectualitat catalana i espanyola. El context sociocultural barcelonès de l'època va permetre que la ''cançó catalana'' passes a poc a poc del saló burgès a la sala de concert, amb la conseqüentconsegüent professionalització dels intèrprets vocals.

[[Enric Granados i Campiña|Enric Granados]] escriu la seva primera ''cançó catalana'' de concert, ''La Boyra'', alel 1900. A partir d'aquesta data el compositor només escriurà cançons de concert en català, sempre orientades fora del saló, a l'auditori, i dirigides a un públic en un ambient regenerador. EsÉs important emfatitzar el fet de que les cançons que Granados escriu en català son composadescompostes amb trets estilístics musicals que les diferencien d'aquelles escrites en espanyol.

Aquesta focalització en la ''cançó catalana'' possiblement fou degut a les seves circumstanciescircumstàncies personals. La seva família, cada cop més nombrosa, obligà al compositor a mantindremantenir la seva vida professional centrada en Barcelona, la seva ciutat de residència. La L'última cançó que escrigué en català fou ''Elegia Eterna''.

Es desconeix l'any exacte de composició d{{'}}''Elegia Eterna'', ja que la partitura original no ha sigut localitzada. Es teté constància de tres versions: la "original" per a veu i orquestra, i dues adaptacions, una per a veu i cor i una per a veu i piano.

La L'obra va ser estrenada en la seva versió coral el 20 de juny de 1914 a Londres al [[Royal Albert Hall]] amb [[Maria Barrientos i Llopis|María Barrientos]] com a solista. Posteriorment fou interpretada el 31 de gener de 1915 en versió per a veu i orquestra al [[Palau de la Música Catalana]], de nou amb [[Maria Barrientos i Llopis|María Barrientos]] com a solista.

L'obra segueix l'estructura marcada pel poema que està format per quatre estrofes de quatre versos. La cançó teté forma estròfica (AA') amb l'única diferència entre A i A' en els últims compassos de A' que canvien per finalitzar la obra. La primera part A correspon a les dues primeres estrofes, mentre la segona part A' correspon a les últimes dos.

L'obra esés harmònicament simple, tot i que Granados juga amb la indeterminació tonal. La funció de l'acompanyament al llarg de la l'obra esés la de sostenir la veu, amb pocs moments de protagonisme. Per una altra banda, la melodia cantada per la veu esés d'estil recitatiu aparentment lliure i estaestà en perfecta conjunció amb les inflexions i accentuacions del text. Es aquest aspecte lliure, amb l'acompanyament mesurat i contingut, el que produeix un efecte emotiu tanttan poderós, i on radica la bellesa de la l'obra.

Al [http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/ProgPMC/id/6287/show/6283/rec/1 programa] del concert del 31 de gener de 1915 trobem el text complet del poema d'[[Apel·les Mestres i Oñós|Apel·les Mestres]] Aquest poema forma part de la seva obra ''Cants íntims'' (1906), dins de la secció "Esbarjos". Com diu el títol, el poema esés una ''elegia'', una composició poètica que lamenta algun fet, en aquest cas l'amor no correspost. Es narra l'argument a través d'elements de la natura.