Jacques-Bénigne Bossuet: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
+img
enllaços
Línia 1:
[[Fitxer:Jacques-Bénigne Bossuet 3.jpg|thumb|200px|right|Jacques-Bénigne Bossuet, [[Hyacinthe Rigaud]], [[Louvre]].]]
[[File:Bossuet - 1, 1852 - 2527943 F.jpg|thumb|''Oeuvres'', 1852]]
'''Jacques Benigne Bossuet''' ([[Dijon]], [[27 de setembre]] de [[1627]] † [[París]], [[12 d'abril]] de [[1704]]) va ser un destacat clergue, predicador i intel·lectual francès. Defensor de la teoria de l'origen diví del poder per justificar l'absolutisme de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]]. Va actuar decisivament en l'Assemblea del Clergat Francès de 1682 que va sustentar la doctrina del predomini del rei sobre l'església catòlica a França, anomenat [[gal·licanisme]]. És considerat com un dels historiadors més influents del corrent [[Providencialisme|providencialista]].
 
== Inicis ==
Originari d'una família de magistrats, es va educar amb els Jesuïtes a Dijon, que li dispensen una formació clàssica (grec i llatí). Als 15 anys continua els seus estudis a París, al [[Col·legi de Navarra|Collège de Navarre]], on té com a mestre a Nicolas Cornet, amb qui estudia en profunditat filosofia i teologia. Tot i que estava destinat per naixement al sacerdoci (com és habitual en la societat estamental), freqüenta el món per algun temps. Admira [[Pierre Corneille|Corneille]], es dóna a l'escriptura de versos preciosistes i no li feia melindros a freqüentar Hôtel de Rambouillet. És ordenat sotsdiaca a Langres el 1648 moment en què trenca amb el segle i redacta una Méditation sur la Brièveté de la Vie (Meditació sobre la brevetat de la vida), en la qual es pot veure el germen de les seves obres futures. El mateix any exposa les seves idees sobre el paper de la Providència en la seva Méditation sur la Félicité des saints (Meditació sobre la felicitat dels sants). El 1652, es doctorà en teologia i és ordenat sacerdot, alhora que arxidiaca de [[Sarrebourg]], més tard, el 1654, obté el mateix benefici eclesiàstic a [[Metz]]. Allà la seva fama de predicador el va conduir al bisbat de Condom iai a la preceptura del Dofí[[Lluís de França (gran delfí)|Delfí]] (1670) La seva vida va estar plena de polèmiques en defensa de la fe cristiana.
 
== Sermons ==
Cridat de seguida des de París, es va guanyar una gran reputació pels seus sermons i panegírics de sants. Gaudeix de l'estima de la reina mare i el mateix rei, alhora que obté un gran nombre de conversions de protestants (estem en els darrers anys en què encara es beneficiaven de les condicions favorables de l'[[Edicte de Nantes]]), entre les quals pot citar-se les d'Henri de la Tour d'Auvergne-Bouillon (Turenne), Philippe de Courcillon (marquès de Dangeau) i Mademoiselle de Duras. Per ajudar a aquestes conversions redacta el seu Exposition de la doctrine de l'EgliseÉglise (Exposició de la doctrina de l'Església). En ella, Bossuet recull diverses influències: la del jesuïta Claude de Lingendes, les dels jansenistes Saint-Cyran i Singlin, i la principal, de [[sant Vicenç de PaulPaül]], a través delsde les seusseves conferències sobre la predicació a Saint-Lazare, a les que Bossuet assisteix. La seva eloqüència es remarca, es fa més propera i senzilla.
 
La major part els seus discursos improvisats s'han perdut. Solia meditar el seu text algunes hores abans de pronunciar, anotant algunes paraules o passatges dels Sants Pares per guiar-se. Algunes vegades dictava ràpidament els paràgrafs més llargs, i després s'abandonava a la inspiració del moment o a la impressió que produïa en el seu auditori.
Línia 16:
 
== Oracions fúnebres ==
En aquell mateix any i els següents, pronuncia les seves dotze Oraisons Funèbres, en què fa sentir amb potència i musicalitat la futilitat de les grandeses humanes. Entre elles hi ha les d'[[Enriqueta Maria de França|Enriqueta de França]] (1609-1669), reina d'Anglaterra, i Anna d'Àustria (1601-1666). Són obres mestres d'eloqüència incomparables amb qualsevol altre exemple si no ens remuntem a l'Antiguitat Clàssica. Bossuet no es serveix de la llengua d'altres homes: construeix la seva pròpia, de manera que s'acomodi al seu pròpia forma de pensar i de sentir. Tant les expressions com els girs, moviments, construcció i harmonia, són propis seus.
 
== Preceptor del Delfí ==
És nomenat preceptor del [[Delfí de França|Delfí]] (hereu del tron) [[Lluís de França (gran delfí)|Lluís de França]] (1661-1711), el fill del rei Lluís XIV i de [[Maria Teresa d'Àustria (reina de França)|Maria Teresa d'Àustria]] (1638-1683). El 1681, escriu el seu Discours sur l'histoire universelle (Discurs sobre la història universal), en què, després de presentar un ràpid resum dels esdeveniments, cerca les raons dels designis de Déu per a la seva Església. El mateix Voltaire va quedar més tard sorprès de la força majestuosa amb la que descriu els costums, el govern, l'auge i caiguda dels grans imperis, i dels traços ràpids i enèrgics amb què pinta i jutja les nacions. També per el Delfí, escriu el ''Traité de la connaissance de Dieu et de soi-même'' (Tractat del coneixement de Déu i d'un mateix), en el qual en general segueix la doctrina de René Descartes, i es mostra tan gran filòsof com a escriptor.
Temps després és elegit membre de l'[[Acadèmia francesaFrancesa]].
 
== Bisbe de Meaux ==
El 1681, conclosa l'educació del Delfí, és nomenat bisbe de Meaux (d'aquí ve el seu sobrenom "l'Àliga de Meaux") on es dedica a les tasques episcopals, amb freqüents predicacions i una especial lluita, com a teòleg, contra els protestants, entre els que aconsegueix conversions sonades, com la de [[Joseph Saurin]]. Redacta el cèlebre ''Catéchisme de Meaux'' (1687) (Catecisme de Meaux) i, per a les religioses de la seva diòcesi les ''Méditations sur l'Evangile'' (Meditacions sobre l'Evangeli) i les ''elevations sur les Mystères'' (Elevacions sobre els Misteris).
 
== Predicador ==
Línia 29:
 
== Lluita contra el quietisme ==
Entrarà en un aspre conflicte amb [[François Fénelon|Fénelon]], bisbe de Cambrai, que s'inclinava cap al quietisme: persegueix amb especial acarnissament el seu adversari fins a aconseguir que caigués en desgràcia davant el rei, fins que s'exilia. També obté la condemna del papa a les Maximes des Saints (Màximes dels Sants) on FenelonFénelon sostenia la doctrina de l'amor de Déu per si mateix, sense barreja de l'anomenat teològicament por servil.
Bossuet va morir a causa d'un càlcul renal a París, el 12 abril 1704.
 
En ell culmina la interpretació històrica basada en les idees divines. Ell serà el referent quan arribi la [[Il·lustració]], ja que tots els seus autors es dedicaran a criticar Bossuet, sobretot [[Voltaire]].