Catolicisme: diferència entre les revisions

De manera més específica, el terme es refereix només a l'[[Església catòlica]], composta per 23 esglésies ''sui iuris'' que es troben en completa comunió amb el [[Papa]] i que en conjunt reuneixen més de mil milions de fidels<ref>O ''Annuarium Statisticum Ecclesiae'' (ISBN 978-88-209-7928-7) indica 1,114,966,000 com nombre total de fidels en l'últim dia de 2005. </ref> (una sisena part de la població mundial i més de la meitat de tots els fidels cristians).<ref name="Zenit"> {{ref-web| títol = Number of Catholics increases worldwide. 2010 "Annuario" shows growth in Àsia and Africa | obra = 2010 Annuario Pontifici | editor= Zenit News Agency | data = 2010.02.21 | url = http://www.zenit.org/en/articles/number-of-catholics-increases-worldwide |llengua = anglès | data = 2012.01.03}} </ref><ref name='Britannica'> {{ref-llibre| autor = Marty, Martin E., Chadwick, Henry, Pelikan, Jaroslav Jan | títol = "Christianity" in the Encyclopædia Britannica Millennium Edition | editorial = Encyclopædia Britannica Inc | any = 2000 | citació = The Roman Catholics in the world outnumber all other Christians combined. }} </ref> El principal tret distintiu de l'Església catòlica és el reconeixement de l'autoritat i primacia del papa, bisbe de Roma. L'[[Església catòlica]] reconeix el papa com el seu líder universal, però les diferents Esglésies "catòliques" tenen com a cap altres figures i no reconeixen l'autoritat papal. Alguns exemples són l'[[Església ortodoxa]], que reconeix el [[patriarca de Constantinoble]], i la [[Comunió Anglicana]], que té com a cap e<!--sic-->l [[monarca britànic]]. Però hi ha diverses esglésies que comparteixen també l'adjectiu qualificatiu de «catòliques», com l'[[Església ortodoxa]] i les [[Esglésies ortodoxes orientals]], l'[[Església Assíria Oriental]] i les Esglésies que constitueixen la [[Comunió Anglicana]].<ref>Gros, Jeffrey, Eamon McManus, Ann Riggs (1998). ''Introduction to Ecumenism.'' Paulist Press. pp. 154-155. ISBN 978-0-8091-3794-7. </ref> És important destacar que aquestes Esglésies, encara anomenades catòliques, són denominacions completament independents de l'[[Església catòlica]] de Roma, cada una havent seguit un pas evolutiu diferent, i amb dogmes i creences diferents dels de l'Església de Roma.

El nom d'església catòlica (o catolicisme) s'ha fet servir per fer referència a l'"Església Universal" des de començaments del [[segle II]], car consta l'ús del terme per primer cop a les cartes d'[[Ignasi d'Antioquia]], qui, segons [[Joan Crisòstom]], havia estat ordenat pel mateix [[Sant Pere|Pere]].<ref name="Ray">Ray, Stephen. Upon this Rock. San Francisco, CA: Ignatius Press, 1999. p.119. Pot consultar-se a [http://books.google.cat/books?id=RnQiVgUn728C&lpg=PP1&pg=PP1#v=onepage&q&f=false Google Books].</ref><ref>{{ref-web| cognom =Woodhead| nom =Linda| títol =An Introduction to Christianity| editor=Cambridge University Press| data =2004| url =http://books.google.cat/books?id=EsctaP__5yQC&pg=PA34&dq=ignatious+where+the+bishop+is+there+is+the+catholic+church&lr=| dateformat=dmy| consulta=18 Nov 2008}}</ref>

En diverses situacions durant els tres primers segles del cristianisme el bisbe de Roma, considerat el successor de l'apòstol Pere, intervenia en les comunitats per ajudar a resoldre conflictes, com per exemple els papes [[Climent I]], [[Víctor I]] i [[Calixt I]].<ref>Les primeres llistes dels Papes diuen que el Papa que va succeir l'Apòstol Sant Pere fou [[Lli I]]. Eamon Duffy, ''Saints and Sinners: A History of the Popes'' (Yale Nota Bene, 2002) Apèndix A.</ref><ref name="The Primacy of Peter">Fr. Nicholas Afanassieff: ''"The Primacy of Peter"'' Ch. 4, pgs. 126-127 (c. 1992)</ref> Als primers tres segles de la història, l'Església s'organitzava en tres patriarques, els bisbes d'Antioquia, amb jurisdicció sobre [[Síria]], i més endavant sobre l'[[Anatòlia|Àsia Menor]] i [[Grècia]]; [[Alexandria]] de la jurisdicció d'[[Egipte]], i [[Roma]] de la jurisdicció d'Occident.<ref name="New Advent">{{ref-web|url= http://www.newadvent.org/cathen/11549a.htm |títol=Patriarch and Patriarchate|língua= Inglês|autor= |obra= |data= |acessodata=1-7-2010}}</ref> A continuació els bisbes de [[Constantinoble]] i [[Jerusalem]] s'afegiren als patriarques per raons administratives.<ref name="New Advent" /> El [[Primer Concili de Nicea]], l'any [[325]], considerà el bisbe de Roma com el ''primus'' (primer) entre els patriarques, i l'establiren així en els seus quarts, cinquens i sisens cànons, "seguint la tradició antiga",<ref>Congar, Yves. Elgisé et papauté. Les Éditions du Cerf. [[1994]]. ISBN 2-204-05090-3</ref> tot i que molts interpreten aquest títol com el ''[[primus inter pares]]'' (primer entre iguals). Es considerà també que el patriarca de Roma posseïa una autoritat especial a causa de la seva relació amb Sant Pere, que havia mort i havia estat enterrat a Roma.<ref>Radeck, Francisco; Dominic Radecki (2004). Tumultuous Times. St. Joseph's Media. p. 79. ISBN 978-0-9715061-0-7.</ref>

Segons la doctrina catòlica, l'Església va ser fundada per Jesús.<ref name="Kreeft98O">Kreeft, p. 98.</ref> "La raó fonamental per a ser catòlic és el fet històric que l'Església Catòlica va ser fundada per Crist, va ser la invenció de Déu, no de l'home ... Com el Pare li va donar autoritat a Crist,<ref>Jn 5:22; Mt 28:18-20</ref> Crist va transmetre als seus apòstols,<ref>Lc 10:16</ref> i va passar als successors que designi com a bisbes.<ref name="LumenChapt3"/><ref>{{ref-web|cognom= Vatican Council I|títol=Dogmatic Constitution Pastor aeternus on the Church of Christ|obra=| editor=EWTN|data= 1996| url =http://www.ewtn.com/faith/teachings/papae1.htm| consulta=24 de novembre de 2009 }}</ref> El Nou Testament registra el seu nomenament dels dotze apòstols i donar-los autoritat per continuar el seu treball.<ref name="Kreeft98O"/> Un d'ells, Simó Pere, es va fer al seu cap quan Jesús va proclamar "sobre aquesta roca edificaré la meva església ... jo et donaré les claus del Regne del cel ...".<ref name="Matthew"/><ref name="LumenChapt3">{{ref-web|cognom= Paul VI|nom=Pope|títol=Lumen Gentium| editor=Libreria Editrice Vaticana|data=1964|url =http://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_en.html| consulta= 19 novembre 2009}}</ref><ref name="Matthew"/><ref>{{ref-web|cognom=First Vatican Council|títol= Pastor aeternus| editor= EWTN|data=18 de juliol de 1870|url = http://www.ewtn.com/faith/teachings/papae1.htm| consulta=20 de novembre de 2009 }}</ref><ref name="SandSp1">Duffy, p. 1.</ref><ref name="OneFaith46"/> En el punt de vista catòlic, la vinguda de l'Esperit Sant sobre els apòstols en un esdeveniment conegut com a Pentecosta va marcar el començament de l'Església i tots els bisbes degudament consagrat des de llavors són considerats els successors dels apòstols.<ref name="LumenChapt3"/><ref name="OneFaith46">Barry, p. 46. "Jesús va confiar a la seva Església als seus apòstols, els seus líders elegits que havia format en la fe ... els va assegurar que l'Esperit Sant sempre estaria amb ells ... Jesús digué als seus apòstols "Tot el poder en el cel i la terra s'ha donat a mi. Per tant, id, i feu deixebles a tots els pobles ... ensenyant-los a guardar tot el que us he manat. I vet aquí que jo estic amb vosaltres tots els dies fins al final de l'època. Mateu 28: 18-20 Amb la vinguda de l'Esperit Sant en la [[Pentecosta]], l'Església va entrar en el món. L'Església era llavors, com ara, el signe visible de la tasca contínua de Crist en el món. Jesús havia lliurat els papers de lideratge i servei a la seva comunitat a Pere i als altres apòstols."</ref> La narració tradicional llocs de Pere a Roma, on va fundar una església i va servir com el primer bisbe de la Seu de Roma, més tard Linus consagrar com el seu successor, començant així la línia dels Papes.<ref name="Franzen17">Franzen pp. 17-18</ref><ref name="Orlandis11"/>

Els elements d'aquest relat tradicional d'acord amb l'evidència històrica supervivent que inclou els escrits de [[Pau de Tars]], diversos primers Pares de l'Església (entre ells el papa Climent I),<ref name="Eberhardt">Eberhardt, p. 60</ref> i algunes evidències arqueològiques.<ref name="Franzen17"/> El consens dels experts general és que el relat de Mateu de Jesús posada en marxa de Pere és l'únic autèntic.<ref>Daniel William O'Connor. "Saint Peter the Apostle." Encyclopædia Britannica. 2009. Encyclopædia Britannica Online. 27 Nov. 2009 {{ref-web |url= http://www.britannica.com/EBchecked/topic/453832/Saint-Peter-the-Apostle|títol=Enllaç<!--Títol generat per bot-->}}</ref> Alguns historiadors afirmen que el cristianisme de l'Església Catòlica es remunta a la consagració de Jesús de Pere,<ref name="Orlandis11">Orlandis, p. 11</ref><ref name="Vidmar39">Vidmar, p. 39-40</ref> alguns que Jesús no va fundar una església en la seva vida, però ofereix un marc de creences,<ref>Kung, pp. 4-5</ref> mentre que altres no fan un judici sobre si l'Església va ser fundada per Jesús, sinó d'acord amb l'opinió tradicional que el papat es va originar amb Pere. Aquests afirmen que Roma no hi pot haver tingut un bisbe fins després de l'edat apostòlica i suggerir l'oficina papal pot haver estat sobreposat per la narració tradicional a l'Església primitiva,<ref name="Bokenkotter30">Bokenkotter, p. 30</ref><ref>Kelly, p. 6</ref> encara que alguns reconeixen que l'oficina papal efectivament havia sorgit per la Dècada del 150.<ref name="SandSp7">Duffy, p. 7.</ref><ref name="SandSpaperback13">Duffy, paperback edition p. 13.</ref>

L'Església creu que la seva missió es basa en el mandat de Jesús als seus seguidors per propagar la fe en tot el món:<ref name="Norman11">Norman, p. 11.</ref> "Per tant, aneu i feu deixebles a totes les nacions, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot el que jo us he manat, i heus aquí jo estic amb vosaltres cada dia fins a la fi de l'època."<ref>Mateu, 28:19–20</ref><ref>{{ref-web|cognom=Paragraph number 849|títol=Catechism of the Catholic Church| editor= Libreria Editrice Vaticana|any= 1994| url = http://www.vatican.va/archive/catechism/p123a9p3.htm#IV| dateformat=dmy| consulta=8 de febrer de 2008}}</ref><ref name="Norman12">Norman, p. 12.</ref> El Papa [[Benet XVI]] resumeix aquesta missió com una triple responsabilitat de proclamar la paraula de Déu, celebrar els sagraments i l'exercici de la caritat.<ref name="DeusCE">{{ref-web|cognom= Benedict XVI|nom=Pope|títol=Deus Caritas Est| editor=Vatican|any=2005| url =http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20051225_deus-caritas-est_en.html|dateformat=dmy| consulta=6 de maig de 2008}}</ref> Com a part del seu ministeri de la caritat, l'Església dirigeix els organismes de tot el món, com ara Caritas Internationalis, les subsidiàries nacionals inclouen CAFOD i Catholic Relief Services. Altres institucions inclouen escoles catòliques, les universitats catòliques, Caridades Catòliques, la Societat de Sant Vicenç de Paül, Trobada Matrimonial, hospitals, orfenats, asils d'ancians, albergs per indigents, així com els ministeris als pobres, les famílies, els ancians, les víctimes de la SIDA, i embarassades i dones maltractades.

[[Fitxer: Catholic population.svg | thumb | 300px | Percentatge de la població catòlica.]]

[[Fitxer:Fractio-panis1.JPG |thumbnail| L'Eucaristia.]]

L'Església Catòlica es considera a si mateixa com l'església fundada originalment per Jesús amb els Apòstols,<ref name="Cat857">{{ref-web|cognom=Paragraphs number 857-859|títol=Catechism of the Catholic Church| editor= Libreria Editrice Vaticana|any= 1994| url = http://www.vatican.va/archive/catechism/p123a9p3.htm| dateformat=dmy| consulta= 25 octubre 2009}}</ref> entre els que Simó Pere, va ocupar el càrrec d'apòstol major.<ref name="Cat551">{{ref-web|cognom=Paragraphs number 551-553|títol=Catechism of the Catholic Church| editor= Libreria Editrice Vaticana|any= 1994| url = http://www.vatican.va/archive/ccc_css/archive/catechism/p122a3p3.htm| dateformat=dmy| consulta= 25 octubre 2009}}</ref> L'Església també considera que els seus bisbes, a través de la successió apostòlica, es consagren com els successors d'aquests apòstols,<ref name="Cat860">{{ref-web|cognom=Paragraphs number 860-862|títol=Catechism of the Catholic Church| editor= Libreria Editrice Vaticana|any= 1994| url = http://www.vatican.va/archive/catechism/p123a9p3.htm| dateformat=dmy| consulta=25 d'octubre de 2009}}</ref><ref name="Cat1562">{{ref-web|cognom=Paragraph number 1562|títol=Catechism of the Catholic Church| editor= Libreria Editrice Vaticana|any= 1994| url = http://www.vatican.va/archive/catechism/p2s2c3a6.htm| dateformat=dmy| consulta=25 d'octubre de 2009}}</ref> i que el bisbe de Roma, com a successor de Pere, té una primacia en la jurisdicció universal i l'atenció pastoral.<ref name="Cat880">{{ref-web|cognom=Paragraphs number 880-882|títol=Catechism of the Catholic Church| editor= Libreria Editrice Vaticana|any= 1994| url = http://www.vatican.va/archive/catechism/p123a9p4.htm#I| dateformat=dmy| consulta=25 d'octubre de 2009}}</ref> Alguns historiadors del cristianisme recolzen aquesta opinió, mentre que altres no n'estan d'acord.

Les [[Doctrina de l'Església Catòlica|doctrines de l'Església]] han estat definides a través de diversos concilis ecumènics, seguint l'exemple dels primers apòstols en el [[Concili de Jerusalem]].<ref name="Schreck152">Schreck, p. 152.</ref> Sobre la base de les promeses fetes per Jesús als seus apòstols, que es descriu en els Evangelis, l'Església creu que és guiada per l'Esperit Sant i així protegits de caure en l'error doctrinal.<ref name="OneFaith43Matthew">BarryMateu, p. 37, pp. 43–44.16:18–19</ref><ref name="MatthewOneFaith43">Barry, Mateup. 37, 16:18–19pp. 43–44.</ref><ref>Joan, 16:12–13</ref>

Encara que l'Església sosté que és "una, santa, catòlica i apostòlica", fundada per [[Jesús]] i en la qual es troba la plenitud dels mitjans de salvació,<ref>{{ref-web|cognom=Vatican Council|nom=Second|títol=Lumen Gentium paragraph 14| editor=Vatican|any=1964| url= http://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_en.html|dateformat=dmy| consulta=17 de desembre 2008}}</ref><ref>{{ref-web|cognom=Paragraph number 846|títol=Catechism of the Catholic Church| editor=Libreria Editrice Vaticana|any=1994| url= http://www.vatican.va/archive/ENG0015/__P29.HTM|dateformat=dmy| consulta=27 de desembre de 2008}}</ref> també reconeix que l'Esperit Sant pot fer ús d'altres comunitats cristianes per portar a la gent a la salvació.<ref>{{ref-web|cognom=Paragraph number 819|títol=Catechism of the Catholic Church| editor=Libreria Editrice Vaticana|any=1994|url= http://www.vatican.va/archive/catechism/p123a9p3.htm|dateformat=dmy| consulta=16 de maig de 2009}}</ref><ref name="Kreeft110"/> Es creu que és cridat per l'Esperit Sant per treballar per la unitat entre tots els cristians, un moviment conegut com l'ecumenisme.<ref name="Kreeft110">Kreeft, pp. 110–112.</ref> Enfront de les qüestions modernes de l'Església són el laïcisme, l'[[avortament]], l'eutanàsia, el control de la natalitat, i l'ètica sexual.<ref>{{ref-notícia|cognom=Shorto|nom=Russel|títol=Keeping the Faith|obra=The New York Times|data=8 d'abril de 2007|url= http://www.nytimes.com/2007/04/08/magazine/08pope.t.html|dateformat=dmy| consulta= 29 març 2008}}</ref>

* '''Unitat:''' L'Església és ''una'' a causa del seu origen, Déu mateix. Déu és un. És una causa del seu fundador, Crist. L'apòstol Sant Pau, en la seva Primera Carta als Corintis, fa referència a l'Església com a Cos de Crist. "Les parts del cos són moltes, però el cos és un; per moltes que siguin les parts, totes formen un sol cos".<ref>1ª1a Co 12, 12</ref> En una altra carta, també Pau ensenya sobre aquest atribut: ''mantinguin entre vostès llaços de pau i romanguin units en el mateix esperit. Un sol cos i un mateix esperit, perquè vostès han estat cridats a una mateixa vocació i una mateixa esperança. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, que actua per tots i està en tots.'' (Ef. 4, 3-6). Crist mateix ensenya i prega per aquesta unitat característica de l'Església fundada per Ell: ''Que tots siguin un, com tu, Pare, aquestes en mi i jo en tu. Que ells també siguin un en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat''.<ref>Jn. 17, 20-21</ref>

Els dogmes catòlics són les creences essencials que identifiquen i defineixen el credo catòlic enfront d'altres confessions cristianes, si bé algunes d'aquestes creences són comunes a altres denominacions cristianes ([[Encarnació]], [[Santíssima Trinitat|Trinitat]]). Per a un catòlic el dogma és una veritat revelada per Déu i proposada per l'Església per la creença indubtable dels fidels.

Els dogmes catòlics es basen en la [[Bíblia]] i en la [[Tradició Apostòlica]]. Així com els hebreus tenien la seva tradició (que va ser la base de gran part dels llibres de l'[[Antic Testament]]), els catòlics creuen en la tradició apostòlica transmesa de generació en generació de forma escrita i oral.

Alguns dogmes essencials del catolicisme són:

Els catòlics reconeixen set [[sagrament]]s, els quals creuen que van ser instituïts pel mateix Jesucrist:

Nominalment, la paraula batejar significa "submergir", "introduir dins de l'aigua", la immersió en l'aigua simbolitza l'acte de sepultar el catecumen en la mort de Crist d'on surt per la resurrecció amb El (cf. Rm. 6, 3 -4; Col 2, 12) com a nova criatura (2 Co 5, 17; Ga. 6, 15) (Catecisme n. 1214).

La Sagrada Eucaristia culmina la iniciació cristiana. Els que han estat elevats a la dignitat del sacerdoci real pel Baptisme i configurats més profundament amb Crist per la Confirmació participen per mitjà de l'Eucaristia amb tota la comunitat en el sacrifici mateix del Senyor.<ref> [http://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p2s2c1a3_sp.html Catecisme de l'Església Catòlica, 1322-1419] </ref>

Cal esmentar que, per al catolicisme romà, l'Eucaristia no representa un símbol sinó que és Jesucrist mateix amb el seu cos, sang, ànima i divinitat presents en l'Eucaristia. A causa d'això és anomenat El Santíssim Sagrament.

Amb el Baptisme i l'Eucaristia, el sagrament de la Confirmació constitueix el conjunt dels "sagraments de la iniciació cristiana", la unitat ha de ser salvaguardada. Cal, doncs, explicar als fidels que la recepció d'aquest sagrament és necessària per a la plenitud de la gràcia baptismal (cf. OCF, Praenotanda 1). En efecte, als batejats "el sagrament de la confirmació els uneix més íntimament a l'Església i els enriqueix amb una fortalesa especial de l'Esperit Sant. D'aquesta manera es comprometen molt més, com autèntics testimonis de Crist, a estendre i defensar la fe amb les seves paraules i les seves obres "([[Lumen Gentium|LG]] 11; cf OCF, Praenotanda 2)<ref> [http://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p2s2c1a2_sp.html Catecisme de l'Església Catòlica, 1285-1321]

</ref>

* Se li denomina sagrament de ''reconciliació'' perquè dóna al pecador l'amor de Déu que reconcilia: "Deixeu-vos reconciliar amb Déu" (2 Co 5,20). Qui viu de l'amor misericordiós de Déu està aviat a respondre a la crida del Senyor: "Aneu primer a paus amb el teu germà" (Mt 5,24).<ref> [http://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p2s2c2a4_sp.html Catecisme de l'Església Catòlica, 1422-1498]</ref>

Amb la sagrada unció dels malalts i amb l'oració dels preveres, tota l'Església encomana els malalts al Senyor sofrent i glorificat perquè els alleugi i els salvi. Fins i tot els anima a unir-se lliurement a la passió i mort de Crist, i contribuir, així, al bé del Poble de Déu "([[Lumen Gentium | LG]] 11).<ref> [http://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p2s2c2a5_sp.html Catecisme de l'Església Catòlica, 1499-1532] </ref>

===== [[Matrimoni catòlic | Matrimoni]] =====

"L'aliança matrimonial, per la qual l'home i la dona constitueixen entre si un consorci de tota la vida, ordenat per la seva índole natural al bé dels cònjuges i a la generació i educació dels infants, va ser elevada per Crist, el Senyor a la dignitat de sagrament entre batejats" ([[Codi de dret canònic | CIC]], ca. 1.055,1)<ref> [http://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p2s2c3a7_sp.html Catecisme de l'Església catòlica 1601-1666]

</ref>

===== [[Ordre sacerdotal | Ordre Sagrat]] =====

L'ordre és el sagrament gràcies a com la missió que Crist confia als seus Apòstols segueix sent exercida en l'Església fins a la fi dels temps. És, doncs, el sagrament del ministeri apostòlic. Comprèn tres graus: l'episcopat, el presbiterat i el diaconat.<ref> [http://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p2s2c3a6_sp.html Catecisme de l'Església Catòlica, 1536-1600]

{{AP | Deu manaments}}

#''No cobejaràs els béns aliens''.

Tots aquests es resumeixen en dues: ''Estimaràs Déu sobre totes les coses, i estimaràs el teu proïsme com a tu mateix''.

# Ajudar a l'Església en les seves necessitats.

==== Les benaurances<ref> Citats literalment de [http://www.biblegateway.com/passage/?search=mateo%205:1-16&version=LBLA Mateu 5] </ref> ====

#''Feliços vosaltres quan us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies per la meva causa. Alegreu-vos i ho celebreu perquè la vostra recompensa és gran en el cel.''

* [[Mandra]]

* Contra [[mandra]], [[diligència]].

* [[Fortalesa (virtut) | Fortalesa]]

* [[Prudència]]

Amb base en l'anterior, el catecisme de l'Església Catòlica reconeix dos tipus de '''[[pecat]]s:''' ''venials i mortals''. Perquè un pecat sigui mortal (infracció greu que destrueix la [[caritat]] de l'home) es requereixen tres condicions: És pecat mortal el que té com objecte una '''matèria greu''' (manca a un dels 10 manaments), que sigui comès amb '''ple coneixement''' (que la persona sàpiga que la falta és un pecat), i '''deliberat consentiment''' (que la persona sigui conscient del que fa i no ho faci sota pressió de persones o circumstàncies).

Segons el catecisme de l'Església catòlica i la moral cristiana en general,<ref> {{ref-llibre| cognom = Royo Marín | nom = Antonio | títol = Teologia Moral per Seglars I: Moral fonamental i especial. | any = 1979 | editorial = Biblioteca d'Autors Cristians | lloc = Madrid | isbn = 84-220-0441-0 | pàgines = 76-83}} </ref> hi ha actes bons i actes dolents, on un ''acte moralment bo'' suposa al mateix temps la ''bondat de l'objecte'',<ref group="Nota">Es diu objecte de l'acte humà allò que tendeix per la seva pròpia naturalesa, independentment de les circumstàncies que puguin afegir. Per exemple, apoderar-se de l'aliè és l'objecte del robatori. </ref> ''de la fi'',<ref group="Nota">Encara que la moralitat d'un acte depèn del seu objecte propi, la moralitat principal recau sobre el fi de l'agent. Per exemple, l'essencial d'un robatori és treure la cosa aliena (aquest és el seu objecte propi). Però el que roba per tal d'obtenir els diners que necessita per cometre un adulteri és més adúlter que lladre, perquè el robatori és un simple mitjà per arribar a l'adulteri i, pel mateix, aquesta finalitat extrínseca al robatori és més important i principal que la mateixa acció de robar. </ref> i de ''les circumstàncies''.<ref group="Nota">Circumstàncies són les condicions accidentals que modifiquen la moralitat substancial que ja tenia l'acte humà. Per exemple, qui roba sabent diners que estaven destinats a gent necessitada, afegeix al seu pecat de robatori un altre pecat contra la justícia, que clama al cel en aquells desemparats que requerien d'aquests diners. </ref> Una finalitat dolenta corromp l'acció, encara que el seu objecte sigui de seu bo (per exemple: pregar i dejunar "per ser vist per altres").<ref group="Nota"> L'evangeli de Mateu 6:1 ho esmenta en boca de Crist: ''Guardeu fer el que als ulls dels homes perquè us contemplin, doncs d'una altra manera no tindríeu cap recompensa davant el Pare del cel''. Les accions de pregar i dejunar sense més tenen una finalitat intrínseca bona, però la finalitat extrínsec de la vanaglòria afecta la moralitat de l'acte, que perd el seu mèrit davant els ulls de Déu. </ref>

En canvi, un acte dolent pot ser dolent ja sigui perquè l'objecte de l'elecció sigui dolent (com blasfemar) o perquè la finalitat d'aquest acte és il·lícita. Independentment de les circumstàncies i de les intencions, són sempre greument il·lícits per raó del seu objecte, per exemple, la blasfèmia i el perjuri, l'homicidi i l'adulteri. No està permès fer el mal per obtenir un bé.<ref Group="Nota"> La fi mai justifica els mitjans (Romans 3:8). Per exemple, no es pot robar per tal de donar almoina als pobres. Si algú realitzés aquesta acció creient ''amb absoluta bona fe'' que era lícita i bona, no cometria pecat formal, però sí una ''injustícia material''. I no es pot reparar una injustícia respon amb una altra. És a dir, els mitjans han de ser tan bons com la fi que es busca. </ref>

El corrent que, durant el {{segle |XIX}}, es va denominar catolicisme liberal té arrels que es remunten diversos segles enrere. En aquest cas, a l'època del [[Renaixement]], lligades a l'anomenat [[humanisme]] cristià, el principal exponent va ser [[Erasmus de Rotterdam]], i en el cas espanyol, el grup d'intel·lectuals reunits entorn de la Universitat d'[[Alcalá de Henares]], fundada pel [[cardenal Cisneros|cardenal Jiménez de Cisneros]].

Més endavant, al {{segle |XVIII}}, la [[Il·lustració]] va influir en diversos cercles de catòlics [[França|francesos]], [[Bèlgica|belgues]], [[Alemanya|alemanys]] i [[Països Baixos|holandesos]], constituint doctrines ([[regalisme]], [[gal·licanisme]], molinisme, febronianisme i josefisme, entre d'altres) que exaltaven l'individualisme i la racionalització de les concepcions i expressions religioses ([[lliure albir]], [[moral]] austera, rebuig a les pràctiques [[Barroc|barroques]]) igual que una modificació de l'organització religiosa, en recolzar els intents de creació d'esglésies nacionals.

* Posició contrària a l'avortament: L'avortament provocat és considerat, per l'[[Església catòlica]], l'assassinat d'un [[ésser humà]] innocent (ja que consideren que l'ou o [[zigot]] ja és un ésser humà des del mateix moment de la [[fecundació|concepció]]). Es basa en el ''dret inalienable de tot individu humà innocent a la vida''. Considera la cooperació formal a un avortament com una falta greu sancionada amb pena canònica d'excomunió.<ref> [http://www.vatican.va/archive/ESL0022/_P80.HTM#SJ Catecisme de l'Església Catòlica, 2270-2275] </ref>

Els casos d'abusos sexuals comesos per membres de l'[[Església catòlica]] són una sèrie d'acusacions, investigacions, judicis i condemnes de crims d'[[Abús sexual infantil|abusos sexuals contra infants]] comesos per [[prevere|preveres]]s, [[monja|monges]] i membres d'ordes [[Església Catòlica|catòlics]] contra nens i joves.

Els nens i joves víctimes dels abusos, alguns des dels 3 anys, i amb la majoria comesos contra nens d'entre 11 i 14 anys.<ref name=hundreds>{{ref-notícia|autor= [[Associated Press]] |títol=Hundreds of priests shuffled worldwide, despite abuse allegations |data=2004-06-20 |obra= [[USA Today]] | url = http://www.usatoday.com/news/religion/2004-06-19-church-abuse_x.htm}}</ref><ref>{{ref-notícia|cognom=Stephens|nom=Scott|títol=Catholic sexual abuse study greeted with incurious contempt|url= http://www.abc.net.au/religion/articles/2011/05/27/3229135.htm| consulta= 23 juliol 2012|obra=ABC Religion and Ethics|data= 27 maig 2011}}</ref><ref>{{ref-notícia|cognom=Lattin|nom=Don|títol=$30 Million Awarded Men Molested by `Family Priest' / 3 bishops accused of Stockton coverup|url= http://www.sfgate.com/news/article/30-Million-Awarded-Men-Molested-by-Family-3001550.php| consulta= 23 juliol 2012|obra=San Francisco Chronicle|data= 17 juliol 1998|citació=Attorney Jeff Anderson said the Howard brothers were repeatedly molested between 1978 and 1991, from age 3 to 13.}}<br/>Reverend [[Oliver O'Grady]] later confessed to the abuse of many other children and the documentary ''[[Deliver Us from Evil (2006 film)]]'' was made about his story and the coverup by Diocesan officials.</ref> Molts d'aquests casos s'han desenvolupat durant dècades i han passat molts anys des que l'abús es va cometre. Algunes acusacions s'han realitzat també contra membres de la [[jerarquia de l'Església Catòlica]] que no informà de les acusacions d'abusos sexuals a les autoritats legals; sinó que es limitaren a traslladar els preveres abusadors a altres parròquies, on els abusos continuaren.<ref name="Bruni, p.336">{{ref-llibre|cognom=Bruni|nom=Frank|títol=A Gospel of Shame: Children, Sexual Abuse, and the Catholic Church| editorial=HarperCollins|any=2002|isbn=0060522321}}</ref> Això ha comportat diversos casos de frau, on l'Església ha estat acusada de menystenir les víctimes resituant deliberadament els preveres acusats d'abusos, en comptes de retirar-los dels seus càrrecs.<ref>{{ref-notícia|data= 29 juny 2010 |títol= Sex abuse victim accuses Catholic church of fraud |obra= USAToday | url = http://www.usatoday.com/news/religion/2010-06-24-fraud23_ST_N.htm | consulta= 24 juny 2012 }}</ref> Aquesta actitud va canviar, però, amb l'arribada a la [[Ciutat del Vaticà]] de l'argentí [[Papa Francesc]], l'any 2013. Semblava ben decidit a no negar ni amagar més els pecats que es donen en el sí de la institució que representa, i que cometen aquells que precisament haurien de ser exemple de bon comportament. Públicament, va entonar el ''mea culpa,'' i va demanar perdó. I ja en el 2016 es manté ferm en el compromís a anar fins al final per acabar amb els abusos sexuals a menors. Una mena de nou protocol obliga els bisbes a prendre mesures, eclesiàstiques i penals davant del descobriment de qualsevol cas de pederàstia. Malgrat que aquest crim ha sigutestat reiteradament afrontat pel Papa, encara hi ha qui pensa que Francesc no s’ha implicat prou en la lluita contra la pederàstia, com el [[teòleg]] Vito Mancuso i altres observadors de l’alal'ala liberal. Entrevistat per la premsa italiana, Mancuso va dir que “el problema d’aquest pontificat és que la radicalitat dels gestos no es correspon amb la del govern”, i va assenyalar que “la fortíssima popularitat de Francesc, sobretot en el primer període, hauria pogut permetre decisions de més coratge”,<ref>{{Ref-web|url= http://www.lavanguardia.com/encatala/20160313/40391755729/un-pontificat-trepidant.html|títol=UNA ESGLÉSIA CATÒLICA EN TRANSFORMACIÓ Un pontificat trepidant| consulta=31 març 2016|nom=Eusebio|cognom=Val|llengua=| editor=La Vanguardia|data=13 març 2016}}</ref>

* [http://www.esglesia.org Directori catòlic]