Théâtre du Châtelet: diferència entre les revisions

La dansa té al Segle XX<span></span> un lloc particular a la programació del Châtelet, que acull companyies internacionals com ara els [[Ballets Russos]] de [[Serguei Diàguilev]] el 1909, amb importants ballarins com [[Vàtslav Nijinski]], [[Anna Pàvlova]], [[Tamara Karsàvina]], [[Mikhaïl Fokín]], del ballet del [[Teatre Mariïnski|Teatre Mariïnski.]] El {{Nowrap|22 mai}}de maig del 1911 es va estrenar el ''[[MartiriLe martyre de SantSt. SebastiàSébastien]]'', de [[Claude Debussy]] i [[Gabriele d'Annunzio]] (escrit per [[Ida Rubinstein]]), ''[[Petruixka]]'' de [[Ígor Stravinski|Stravinski]] el dia 3 de juny de 1911, ''[[La Péri]]'' de [[Paul Dukas]] el {{Data|22 avril 1912|en musique classique}} d'abril de 1912, ''[[L'après-midi d'un faune|]]''L'après-midi d'un faune'']] de [[Vàtslav Nijinski|Nijinski]] (sobre música de [[Claude Debussy|Debussy]]) el 29 de maig de 1912, ''[[Daphnis et Chloé|]]''Daphnis i Chloé'']] de [[Maurice Ravel|Ravel]] el 8 de juny de 1912, i ''[[Parade]]'' de [[Erik Satie|Satie]] i [[Jean Cocteau|Cocteau]] el 18 de maig de 1917.

A partir de 1929 el teatre Châtelet va esdevenir el temple dels grans espectacles d'[[opereta]], sota la direcció de [[Maurici Lehmann]]. Nombrosos èxits van ser-hi representats, com ''Nina Rosa'' (1931) amb André Baugé, ''L'Auberge du Cheval-Blanc'' (1948, 1953, 1960 i 1968), ''Valsos de Viena'' (1943, 1957, 1964 i 1974), ''Les Chasseurs d'image'' (1946), ''La Maréchale Sans-Gêne'' (1948), ''Pour Don Carlos'' (1950) amb Georges Guétary, ''Annie du Far West'' (adaptada el 1950) amb Marcel Merkès i Lily Fayol, ''Le Chanteur de Mexico'' (1951), que va ser representada un miler de vegades amb [[Luis Mariano]] i [[Rudy Hirigoyen]], ''La Toison d'Or'' (1954) amb André Dassary, ''Méditerranée'' (1956) amb Tino Rossi, ''Rose de Noël'' (1957) amb André Dassary, ''Le Secret de Marco Polo'' (1958) amb Luis Mariano, ''La Polka des lampions'' (1961) i ''Monsieur Carnaval'' (1965) amb George Guétary i Jean Richard.

Maurici Lehmann va fer una crida a compositors com [[Siegmund Romberg]], [[Henri Christiné]], [[Maurice Yvain]], [[Pierre Petit]], [[Francis López]], [[Henri Betti]], [[Jean-Michel Damase]], [[Gérard Calvi]] i [[Charles Aznavour]]. El seu successor, Marcel Lamy, exdirector de l'[[Opéra-Comique]], va produir les dues últimes operetes de Luis Mariano: ''[[Le Prince de Madrid]]'' (1967) i ''[[La Caravelle d'Or]]'' (1969). Després d'un temps d'incertesa, el Châtelet es va retrobar amb l'èxit, amb les més de 600 representacions de ''Gipsy'', dirigida per André Martial (1972) i de ''Volga'' (1976) de Francis López amb [[José Todaro]]. El teatre acull també concerts de [[Monique Andrée Serf|Monique Andrée Serf (Barbara)]] en els anys 1980 i 1990.<span class="cx-segment" data-segmentid="304"></span>

EnEl 1979 la direcció passa a mans de l'[[Ajuntament de París]], propietari de l'edifici. Després d'una profunda renovació, obre el 1980 sota el nom de teatre musical de París, amb una cabuda de 2008 seients, i la direcció de [[Jean-Albert Cartier]]. No s'oblida l'opereta, i s'hi representen ''[[:fr:La_Vie_parisienne|La Vie parisienne]]'', ''[[La vídua alegre]]'', ''[[El ratpenat]]'' i ''[[:fr:La_Fille_de_madame_Angot|La Fille de madame Angot.]]''. Es programen temporades d'òpera amb sobretot cicles de [[Verdi]], d'[[òpera russa]] i d¡'bres de [[Richard Wagner|Wagner]], amb artistes de fama internacional. L'any 1989 es replanteja l'acústica, es pinta el teló, obra del pintor [[Gérard Garouste]], i la sala reprèn l'antic nom de TeatreThéâtre deldu Châtelet.

[[:fr:Stéphane_Lissner|Stéphane Lissner]], el seu director de [[1988]] a [[1999]], va fer de nou millorar l'acústica i la visibilitat. Amb ell es torna a la tradició de la creació i la innovació de començaments del segle vintè[[Segle XX|.]] Aconsegueix interessar importants artistes, com ara [[Patrice Chéreau]], [[Pierre Boulez|Pierre Rodeu]], [[Daniel Barenboim|Daniel Barenboïm]], [[William Forsythe (coreògraf)|William Forsythe]], [[Robert Wilson]] i orquestres en residència, com l'[[Orquestra de París]] i l'[[Orquestra Filharmònica de Ràdio França]] (les dues formacions es van instal·lar el setembre de 2006 a la [[Sala Pleyel]]). La [[Philharmonia Orchestra]], de Londres, té la seva residència al teatre cada any des de 1992.