Pau de Constança: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: marc del intents > marc dels intents
m bot: -sí mateixes +si mateixes
Línia 7:
L'acord reconeixia a l'emperador la sobirania suprema i les regalies (drets de peatge, tarifes, monedatge, impostos punitius col·lectius, i la investidura -elecció i destitució- dels detentors de càrrecs públics) quan aquest es trobés a Itàlia. Així, formalment, les ciutats italianes es reconeixien vassalles de l'emperador.
 
Al mateix temps, reconeixia a les ciutats el dret de construir muralles, de governar-se a si mateixes (i el seu territori circumdant) triant lliurement els seus magistrats, de constituir una lliga i de conservar els costums que tenien "des dels temps antics". Així doncs, Barbaroja reconeixia de fet les llibertats i privilegis de les [[comunes]] italianes.
 
Aquest ampli grau de tolerància, al que l'[[historiador]] [[Jacques Le Goff]] anomena "[[Güelfs i gibel·lins|güelfisme]] moderat", va permetre crear a Itàlia una situació d'equilibri entre les pretensions imperials i el poder efectiu de les comunes urbanes, similar a l'equilibri aconseguit entre l'imperi i el [[papat]] a través del [[Concordat de Worms]] (1122) que va resoldre la [[Querella de les Investidures]].