Comunicació: diferència entre les revisions

L'escola nord-americana,<ref>En nombroses fonts es coneix com a "escola nord-americana", però això inclouria a [[Canadà]] i [[Mèxic]], per la qual cosa preferim en aquest estudi el terme "escola estatunidenca" ja que els teòrics tenen relació amb aquest país.</ref> té com a eix central la Universitat de Chicago i va començar a desenvolupar-se a principis del segle XX. Els noms associats a aquesta escola en els seus inicis van ser Charles Cooley, John Dewey i Herbet Mead,<ref>Olivar Zúñiga. ''Fundamentos teóricos de la comunicación''.</ref> i són els primers a plantejar l'estudi de la comunicació des d'una metodologia científica concreta com és el mètode sociològic. Amb ells, la comunicació deixa de ser vista com una mera esquematització processual emissor - canal - receptor per començar a ser vist a l'interior d'un fenomen cultural més ampli. Neixen llavors conceptes que marcarien la història de la comunicació durant el [[segle XX]] com l'opinió pública, la comunicació massiva, les funcions del llenguatge i la propaganda. Per exemple, en els estudis sobre la propaganda i els seus efectes destaca el politòleg Harold Lasswell en la seva obra ''La tècnica de la propaganda en el món de la guerra''.<ref>Laswell, Harold. ''The Propaganda Technique in the World of War'', Universitat de Chicago, 1927.</ref>

*Les [[hormona|hormone]]s són les molècules mediadores més importants del [[sistema endocrí]], ja que sovint regulen la secreció de les altres via comunicació local (p.e ex. les cèl·lules [[illots de Langerhans]]), i la majora també s'expressen en teixits amb propòsits locals (p.e ex. l'[[angiotensina]] o en el seu defecte, molècules [[família de proteïnes|relacionades estructuralment]] (p.e. la [[PTHrP]])).

Les molècules mediadores poden pertànyer a diverses classes químiques: [[lípid]]s, [[fosfolípid]]s, [[aminoàcid]]s, [[monoamina|monoamines]], [[proteïna|proteïnes]], [[glicoproteïna|glicoproteïnes]], o [[gas]]os. Les molècules mediadores que s'uneixen als receptors superficials generalment són llargues i [[hidrofília (química)|hidrofíliques]] (p.e ex. l'[[hormona alliberadora de tirotropina]], l'[[hormona antidiürètica]], l'[[acetilcolina]]), mentre les que entren a les cèl·lules generalment són petites i [[hidrofòbia|hidrofòbiques]] (p.e ex. els [[glucocorticoide]]s, l'[[hormona tiroïdal]], el [[colicalciferol]], l'[[àcid retinoic]], però les excepcions importants d'ambdues són nombroses, i una mateixa molècula pot actuar tant via receptor superficial com d'una manera intracrina amb efectes diferents.<ref name=bruce/> En la comunicació intracrina, un cop dins la cèl·lula, una molècula mediadora pot unir-se a [[receptor intracel·lular|receptors intracel·lulars]], altres elements, o estimular l'activitat [[enzim]]àtica (p.e ex. gasos). L'acció intracrina de les [[hormona peptídica|hormones peptídiques]] es manté com a objecte de debat.<ref>{{ref-publicació|cognom=Re|nom=R|títol=The nature of intracrine peptide hormone action.|publicació=Hypertension|data=1999 Oct|volum=34|exemplar=4 Pt 1|pàgines=534–8|pmid=10523322|url=http://hyper.ahajournals.org/content/34/4/534.full}}</ref>