Santa Eulàlia de Vilapicina: diferència entre les revisions

'''Santa Eulàlia de Vilapicina''' és un santuari del {{segle |XVIII}}, al barri de [[Vilapicina i la Torre Llobeta]], districte de [[Nou Barris]], de la ciutat de Barcelona. Actualment dependent de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, Arxiprestat de Vilapicina, Arquebisbat de Barcelona. Forma un conjunt històric, catalogat com a [[bé cultural d'interès local]], juntament amb la masia de [[Can Basté]]-actualment centre cívic-, l'antic hostal de [[Ca n'Artès]] i dues cases adossades, que conformen el nucli de l'antic llogaret de Santa Eulàlia de Vilapicina. El santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina és un edifici d'estil neoclàssic, sobri i senzill. Consta d'una única [[Nau (arquitectura)|nau]], amb coberta d'[[arc faixó]]. Es conserven restes de l'anterior temple romànic, aixecat, al seu torn, amb elements constructius d'època romana; poden observar a la façana lateral, sota el pont que uneix l'església amb Can Basté, i a la capella interior, anomenada del Santíssim, que s'ubica en què va ser l'[[absis]] del temple antic.

La façana està decorada amb [[esgrafiat]]s, al voltant d'un óculo, en què apa la creu de Santa Eulàlia i uns àngels. Entre l'[[òcul]] i el portal rectangular hi ha una fornícula amb la imatge de la santa. A la llinda de la porta d'entrada hi ha la inscripció ''SACELLUM HOC RAEDIFICATUM FUIT VICINORUM SUMTIBUS ANNO 1782'', que fa referència a la reconstrucció del temple, el 1782, sufragada pels veïns. Corona la façana un campanar, format per un petit cos amb arcs, i coronat per [[Floró (arquitectura) |florons]] de [[ceràmica vidrada]] verda.

L'església, al costat de diversos edificis contigus -entre ells Can Basté i Ca N'Artés -, van ser declarats conjunt d'interès històric - artístic enel [[1971]].<ref name="period" />

Tot i que el temple actual va ser construït en [[1782]], anteriorment ja existia en aquest lloc una capella preromànica dedicada a Santa Eulàlia, l'existència està documentada l'any [[991]]. A a l'interior de la capella hi ha elements constructius de la primitiva església i fins i tot restes d'una assentament romà anterior.<ref name="period">{{ref-publicació|cognom=Aspas |nom=Erica |data=19/01/2011 |publicació= [[El Periódico de Catalunya]] |pàgina=44 |url= http://www.elperiodico.com/es/noticias/distritos-de-bcn/print-407990.shtml |títol=Una zona verde en la quequal se respira deporte }}</ref>

A principis del {{segle |XVIII}} l'església havia donat nom a un llogaret rural, Santa Eulàlia de Vilapicina,<ref>El topònim més habitual, fins al segle XX, fou ''Santa Eularia de Vilapiscina''</ref> formada per diverses masies disperses en un territori de camps i vinyes. Una de les poques masies que es conserven d'aquesta època és Can Basté, al costat de l'església; data del {{segle |XVIII}} i actualment funciona com a centre cívic. També es conserva actualment Ca n'Artés, un antic hostal que dataria, probablement, del segle XV. La seva construcció al costat de l'església no és casual, ja que aquest era el punt de confluència de dues importants vies: l'antic camí de [[Sant Andreu de Palomar]] a [[Sant Joan d'Horta]] i l'anomenat camí de Sant Iscle, que anava fins a [[Cerdanyola del Vallès]] passant per la masia de [[Can Masdeu]].

Al parament de l'actual església de santa Eulàlia de Vilapicina (del s. XVIII) es pot constatar l’existèncial'existència de carreus aprofitats de dimensions molt desiguals d’una construcció molt anterior, potser d’una suposada vil·la romana. Dins el parament posterior de la capçalera, a més, es pot observar una espècie de pedrís o banqueta que hi ha entre els pilars de suport de l'arc. La part superior de la banqueta es correspon a la superfície d’un paviment d'opus signinum, d’uns 18 centímetres de gruix i d'una gran qualitat, que amb tota seguretat pertanyia a les instal·lacions o dependències d'una vila romana ubicada en aquests contorns i que podria ser molt bé la cèlebre Vila Picina.

A finals dels anys cinquanta del {{segle |XX}}, el Servei Provincial d'Arqueologia, sota la direcció del [[Josep de C. Serra Ràfols]], va excavar dues sitges immediates al camí antic d'Horta, molt properes a d’absis de l’esglésial'església del {{segle |XVIII}} de Santa Eulàlia de Vilapicina. Sembla que una d’elles havia estat escapçada parcialment per l’eixamplamentl'eixamplament de l’anticl'antic camí d'Horta. Aquesta, la més propera al camí, tenia una profunditat d’uns 1’20 metres, amb una amplada en el punt màxim d'1,05 metres, i estava totalment reomplerta de terres i restes diverses, tot formant quatre estrats diferents que oferiren materials ceràmics dels segles X-XI i del {{segle |XIV}}. La segona sitja, separada 1’60 [[Metre|m.]] del talús del camí, era de dimensions similars. Oferí material ceràmic dels segles XV-XVI.<ref>{{Carta Arqueològica de Barcelona|2957}}</ref>

== Referències ==

* {{ref-llibre|cognom=Garcia|nom=M. Carmen|títol=Nou Barris|any=1998| editorial = [[Ajuntament de Barcelona]] | lugar= Barcelona | isbn=84-7609-868-5}}

* {{ref-llibre|nom=Josep Maria|cognom=Huertas Claveria|enllaçautor= Josep Maria Huertas Claveria|títol=Nou Barris. La penúltima Barcelona| editorial = [[Ajuntament de Barcelona]] | lugar=Barcelona|any=1991|isbn=84-7609-437-X}}

* {{ref-llibre|cognom=Pujol|nom=Francesc|títol=Relligant Nou Barris|any=2003| editorial = [[Ajuntament de Barcelona]] | lugar= Barcelona | isbn=84-7609-731-X}}

* TRAVESSET QUERALTÓ, M., 1999. "Antecedents en l'estudi de les restes arquitectòniques de l'antiga església de santa Eulàlia de Vilapicina", Finestrelles, 10, Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, Barcelona, pp. 9-25&nbsp;9–25.

* {{ref-llibre|autor=VVAA|nombre-editor=Ramon|apellido-editor=Alberch|títol=Els barris de Barcelona| editorial = [[Enciclopèdia Catalana]] | lugar=Barcelona|any=2000|isbn=84-412-2772-1}}

* [http://w10.bcn.es/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=2886&id.districte=08 Santuari de Santa Eulàlia al catàleg de Patrimoni Arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona]