Historicisme arquitectònic: diferència entre les revisions

El ressorgiment de l'arquitectura gòtica va marcar profundament el segle XIX. A França, [[EugéneEugène Viollet-le-Duc]] (1814-1879) va establir les bases del moviment neogòtic i va definir l'arquitectura medieval com un model de lògica constructiva i com a exemple d'art col·lectiu. Des d'Anglaterra, [[A.W.Augustus Welby Northmore Pugin|A. W.Augustus Pugin]] i, [[John Ruskin]] i [[William Morris]] també van propugnar la necessitat d'un art carregat de valors espirituals.<ref name="gencat1307"/>

El principal exponent del [[neogòtic]] a [[Catalunya]] va ser [[Joan Martorell i Montells]] (Barcelona, 1833-1906). Martorell pertany a la primera promoció de llicenciats de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Molt influït per les obres de Viollet-le-Duc, va desenvolupar un gòtic molt personal, que anava més enllà de l'aplicació mecànica de formes historicistes. Martorell va reunir un grup d'artistes i arquitectes (entre ells, [[Antoni Gaudí]] i [[Domènech i Montaner]]) que van treballar en els projectes de Comillas: el [[palau de Sobrellano]], la capella panteó per a la família d'[[Antonio López y López|Antonio López]] i el [[seminari Pontifici]] (1878-1888).<ref name="gencat1307"/>