Tahitià: diferència entre les revisions

|}

</div></div></div>

 

Com es pot veure, el sistema consonàntic es troba mancat de fonemes tan acostumats a les [[llengües indoeuropees]] com {{IPA|[b]}}, {{IPA|[g]}}, {{IPA|[k]}} o {{IPA|[l]}}. Es destaca la presència de dues glotals: l'oclusiva glotal sorda ({{IPA|[ʔ]}}, provinent d'una pronunciació laxa dels antics fonemes {{IPA|[k]}} i {{IPA|[ŋ]}}) i la fricativa glotal sorda ({{IPA|[h]}}). Es tracta de dues consonants que sempre s'han de situar davant un fonema vocàlic i que no es poden combinar ni entre ells, ni amb altres fonemes consonàntics. Si bé a la resta del sistema hi pot haver variacions entre les llengües polinèsies, ambdós fonemes són ben característics d'aquesta família lingüística i en marquen un tret distintiu, de la mateixa manera que ho és la simplicitat del sistema consonàntic.

|}

</div></div></div>

 

===== Morfologia dels determinants =====

|}

</div></div></div>

 

Pel que fa als demostratius, presenten una estructura senzilla, on no hi ha gaire clares les fronteres entre la proximitat i la llunyania, de la mateixa manera que tampoc hi és entre un demostratiu singular i un demostratiu neutre. Semblantment, hi ha una gran sinonímia en el camp dels demostratius i hom troba diversos mots amb el mateix significat, sense que hi hagi matisos perceptibles per al parlant. Amb tot, es pot polaritzar la proximitat i la llunyania en dos mots concrets: ''teie'' i derivats com ''te’ie'' i ''teie nei'' per la proximitat, i ''terā'' per la llunyania: ''teie fare'' ("aquesta casa"); ''terā fare'' ("aquella casa"). Un demostratiu sense adscripció seria ''tēnā'', que pot tenir ambdós significats: ''tēnā fare'' ("aquesta/aquella casa"). Per la construcció del plural s'empra la partícula ''mau'', com als articles. Els demostratius pronominalitzats són idèntics als que actuen com a determinats.

|}

</div></div></div>

 

Finalment, quant als possessius, presenten dos graus de possessió: forta (propietat constitutiva, possessió passiva) i feble (propietat no constitutiva, possessió activa); forta: ''tōna pape'' ("la seva aigua", a propòsit del riu); feble: ''tāna pape'' ("la seva aigua", que ell està bevent). A aquests graus s'hi afegeix un tercer per al singular que és el de la possessió neutra. La possessió forta s'expressa a partir de l'arrel ''tō-'', la neutra a partir de ''ta'' i la feble a partir de ''tā''. Com en [[castellà]] o [[francès]], el possessiu no s'acompanya d'article (''te, te mau'') quan actua de determinant; sí que el duu, en canvi, en actuar com un pronom possessiu.

|}

</div></div></div>

 

==== Morfologia verbal ====