Castellà del País Valencià: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
correcció (cas-cat) |
|||
Línia 36:
La penetració del [[castellà]] [[Regió de Múrcia|murcià]] en l'Horta d'Oriola ([[Baix Segura]]), no iniciada fins al segle XVII, es consuma en el segle XVIII. L'[[expulsió dels moriscos]] de l'Horta d'Oriola i la terrible pesta de mitjan segle XVII, van afavorir la immigració de gent provinent de la [[Regió de Múrcia]], així com la dessecació dels saladars pel [[cardenal Belluga]] en la centuria següent. Els documents públics d'[[Oriola]] no es van escriure en [[castellà]] fins a principis del segle XVIII. La parla oriolana, s'anomena popularment [[panotxo]] –com a l'[[Horta de Múrcia]]-, és sessejant, a diferència del [[murcià]] general, i coincidident amb el [[castellà]] d'[[Elda]], [[Les Salines]], [[Asp]], Orito i [[Montfort (Vinalopó Mitjà)|Montfort]], és a dir, de les poblacions que van ser sempre del [[regne de València]]. En posició final de síl·laba la ''–s'' s'aspira davant consonant sorda i tendix al rotacisme davant consonant sonora no nasal, i així es diu ''carrahca, espejo, cahtillo'', però ''derde, murlo, garnate, jurgau..'' etc. En molts altres casos la ''–s'' final s'assimila a la consonant següent però ensordint-se tota l'articulació, i així pronuncien: ''effocau'', per ''desbocado''; ''effarar'', per ''resbalar''; ''dof botellas'', per ''dos botellas''; ''laf fotas'', per ''las botas''; ''enhharrar'' (la ''h'' representa ací el so fricatiu velar sord de ''j'' en castellà estàndard espanyol) per ''desgarrar''; ''doh hatos'', per ''dos gatos''; ''lah horras'', per ''las gorras'', etc.
El vocabulari del [[castellà]] del sector meridional, més encara que el [[murcià]] general, està ben farcit de valencianismes, alguns comuns a l'[[Aragonès|aragonés]], com: ''falsido'' (farcit), ''fito a fito'' (fit a fit), ''fosca'', ''llampo'' (llamp),'' llobarro'', ''llosca'' (llesca), ''micheta'' (mitgeta), ''rebuche'' (rebuig), ''nacha'' (natja), ''sucha'' (sutja), ''grillas'' (graelles), ''trullo'' (trull), ''cadel'' (cadell), ''gargamel'' (gargamell), ''canute'' (canut), ''trenque'' (trenc), ''rento'' (rent), ''embolico'' (embolia), ''galle'' (gallet), etc. En el lèxic de l'Horta d'Oriola apareixen bastants mossarabismes, molts d'ells comuns amb el [[valencià]], com ''corbo, gorgo, regomello, bresquilla, barchilla, sernacho, serriche, abadol…'' i també crida l'atenció la gran quantitat d'arabismes, quasi tots comuns al valencià meridional, ''alfarraso, aladroque, alficós, alcasil, bacora, corfa, dula, falca, jaloque, lebeche, marguán, marraja, rejoleta, safa, safariche, tabaque'', etc.
Un tret característic de tota esta zona i que inclús traspassa la frontera lingüística i entra en [[Alacant]], [[Elx]] o [[Crevillent]], és l'ús del mot ''Lo'', genuí de les hortes d'[[Oriola]] i [[Múrcia]] i és un possessiu cadastral que ve a significar ''el que pertany a''. Tota esta zona costanera havia estat morisca i fins a la seua expulsió, devien ser molts els xicotets nuclis habitats per ells al llarg de la franja costanera. La Devesa de Campoamor, per exemple, es va anomenar "Matamoros" i hi ha moltes reminiscències que conserven el vocable "moro" en fonts, famílies, etc. Els tractats de propietat s'estenien a les terres conquerides per raons diverses, però sempre a favor de determinats senyors. En algunes zones estos tractats van donar lloc a una expressió concreta com evolució de l'original. És el cas de [[Mallorca]], que conserva el ''Son'' com evolutiu d'"això és de...", o el que és el mateix "això pertany a ...": Son Ferrer, Son Sant Joan, etc. Al sud del [[País Valencià]], en canvi va prevaldre el ''Lo'' com a signe de propietat: ''Lo de Die, Lo Morant, Lo Reus, Lo Miñana, Lo Álvarez, Lo Morán, Lo Cruz, Lo Pagan'', etc.
| |||